Entrades
Després de parlar aquí si la religió allibera o esclavitza, vaig anar al Palau a sentir un concert de Gospel de negres d'Alabama. El primer que van dir va ser que allò era més que un concert, era una experiència espiritual, alliberadora, com ho era pels esclaus de les plantacions, on nasqué el gospel (God spell), com a crit de llibertat d'uns homes esclaus de cos però lliures d'ànima -Jesus makes me free- perquè la tenien en Jesús . Més o menys va explicar això.
Fou una demostració de facultats vocals, ritme i comunicació. Un privilegi -car i rar-. A tots ens agradà més la primera part, més melòdica,després sacrificarenen la melodia pel lluïment vocal. L'espectador cristià establia una doble comunicació, que feia sentir a un català molt proper a aquells "negrassos" d'Alabama.
Anècdota. Tot sortint, uns quants ja estaven-afables i translluint bonhomia- saludant i venent Cedés a baix les escales. Quinse música - deia un-. Jo m'acosto i li dic : quinze, quinze. De seguida canvia el registre i es posa a cridar, sense deixar de somriure: quinsa, quinsa música- provocant rialles a la gernació que baixava.
Aprofito per comentar lo del blogger: "la religió allibera com pot alliberar el sexe o les "drogues". Tots errem sovint per precipitar-nos, perquè si alguna cosa esclavitza són les drogues i el sexe. Alienen, i els de dalt ho saben bé. Cert que també han intentat emprar la religió com anestèsic, però sovint és -i ha de ser- un revulsiu. Un personatge tan irrellevant com Antonia de Latte en va dir una molt significativa. "A mi el que cuenta es el de ariba -senyalant amunt-, lo que diga cualquiera di me me importa un caraj-jo". No es fàcil deduir que això, pel poder, és perillosíssim. O com diu no sé qui: Only the Lord is my lord. Quasi res.
He arribat a la conclusió que per llibertat cadascú entén el què vol. Jo també.
Als bars es llegia: "Prohibido cantar, la palabra soez, o hablar de religión y de política". Cantar? quan més millor; una palabra soez a vegades cal; però no esmerçaré un minut a polemitzar sobre política de partits perquè em fa fàstic, i de religió per tot el contrari; perquè no s'en treu res, i com hom diu, pertany als sentiments privats. Per tant us n'exonero de comentar i manifestar-vos.
3 comentaris:
També em fa fàstic la política de partits. A més a més, la trobo infantil. En aquest país, però, hi ha molt intel.lectual orgànic, és a dir, depenent del poder. i no oblidem que poder és el tripartit, però també CIU. Fins i tot el PP és poder allà on hi pot ficar-hi mà. Corol.lari: si et relaciones, ets un intel.lectual orgànic. Alguns d'aquests en tenen blog i van de lliures. Ja!
El teu post (el títol) em recordava el d'un famós anarcosindicalista que es deia ANselmo Lorenzo. Va escriure un article titulat "Mi majestad no vota". Jo sí voto, però Mi majestad no se subyuga (almenys ens queda el pensament)
Gospel.... Carai, t'ho devies passar molt bé.
El Gospel es podria considerar el gregorià actual.
Et faltava posar prohibido escupir :))
Ben trobat això del Lorenzo. El tema dels orgànics algun dia s'haurà de debatre públicament. És difícil perquè són ells els que diuen què s'ha de debatre.
Per contingut sí Thule però no entra igual.
Publica un comentari a l'entrada