Publicat a Contrapunt
Tot i haver patit diversos atemptats a la propietat, no em referiré a aquest tipus de perill.
Tot i lo emprenyador que és que t'entrin a casa, allò que tractaré és més greu i de general afectació: Mollet és amb Terrassa i després de Barcelona el municipi mes afectat per contaminació atmosfèrica. N'hi ha més que a molts barris del monstre capitalí. No diuen si aquest aire tòxics és perquè som nus de carreteres o pel caprici de les corrents d'aire, que -per exemple- fan d'Osona la comarca més contaminada per ozó. Poc hi deuen poder fer els nostres muníceps, a part d'avisar-nos, per si algú vol fotre el camp.
El problema ambiental ni tantsevol apareix a l'esporàdic llistat de problemes que preocupen a la gent. Escric aquesta informació amb la certitud que només preocuparà a una minoria. Percebo que molesta més el fum ocasional d'un fumador veí, que respirar els tòxics ambientals les vint-i-quatre. El fet no preocupa als governs, romanen entestats a promoure i incentivar la indústria del coche -per allò del PIB. Una actitud que no només podem calificar de forasenyada sinó criminal.
(Hom m'ha comentat, amb una certa irritació, que tocant un tema tan fonamental, aquest escrit hagi estat marginat a la maquetació, a més llahor i glòria d'uns escrits previsibles i tòpics de polítics locals)
Ideóleg del Mercadet dels diumenges i Ass. Col.leccionistes de Mollet. Cofundador Ass. 7 Plomes. Membre CEM. Refund. CANEM. Blog ascètic, acètic, escèptic, ideològicament assèptic. Eclèctic, proestètic i filohermètic. De tints profètics. Boca-i-plomamoll. Escriuredor planer, planià i balmesià. Tradició i avantguarda, heterodox.
3 de gener del 2017
Mollet, ciutat perillosa (coses incomprensibles)
Etiquetes de comentaris:
ecologia,
escrits a premsa des del 2000
19 d’octubre del 2016
L'ERROR DEL PROCÉS, ERROR PROCESSAL
Publicat al Contrapunt (aquí retocat)
No és poca la gent que em retreu el temps que fa que no escric -gràcies. Irònic els dic que hom no em fa cas; del meu profund escepticisme (pessimista) global.Tot i relativitzar la utilitat de l'escriure -va ser el títul del meu primer escrit al Contrapunt!-, veus però que davant la cruïlla i convulsions dels temps presents,qualsevol que tingui quelcom a aportar ha de fer-ho.En el meu cas des d'allò que un va definir com a "escepticisme actiu".
Vull tocar avui una cosa que considero fonamental en el procés català, que cap "processista" ha dit -ni explicat-,i que dubto que sigui massa popular -instal.lats com està el país en la rauxa.
Estem en un marc jurídic concret. El que vam acordar aquell dia emboirat del 1978. Cal preguntar-se: No és de sentit comú caminar cap a l'emancipació seguint els pasos legals previstos? Hom respon amb l'absurd argument: No en treuríem res. I no s'adona que iniciant i esgotant el camí de la legalitat, l'antagonista queda sense el seu gran argument: la ley no se vulnera. Recordeu el que dic cada vegada que diguin això. Fins i tot internacionalment guanyariem en rigor i serietat. I després? Segons. Ja en parlaríem. Crec que ningú és capaç d' aventurar res.
Catalunya, mai, mai s'ha distingit per la seva habilitat per a l'alta política. Tampoc en cal tanta per començar a actuar d'acord a dret. L'acció directa ve sempre després.
El que també desconcerta és que si s'ha triat trencar la legalitat, s'allargui i s'esperi tant a provocar el xoc de trens.
Afegitons
Bé una vegada escrit, m'ha semblat que no hi ha res tan obvi. De totes maneres, l'escrit és necessari com a eina de reflexió. I inevitable, ja que cap dirigent ens ha explicat per què no volen esgotar la via legal. També cal recordar que cap dirigent de l'estat pot fer cap pacte amb Catalunya d'esquena a la Constitució.
Etiquetes de comentaris:
escrits a premsa des del 2000
5 d’abril del 2016
Famosos que m'han BLOCK a Twitter i PER QUÈ
BLOCKERS
Jaume Barberà- A vegades el critiquen, o el criticaven pel seu to messiànic, de predicador. Jo li vaig dir que molt bé, que no es preocupés, que a mi a vegades també m`ho han dit.. Amb això, és clar, li venia a confirmar aquestes "acusacions", que no li deuen agradar. I Block. I això que també és de Mollet! Ah, tampoc li agradà que li digués que l'expressió casta la va crear el Josep Anglada.
Xavier Rius, director de E-Noticies- Li digué que el seu mitjà, a priori bastant deslligat de partits i lobbys, potser seria l'únic on es podria parlar sobre la influència de la maçoneria a casa nostra. Block.Li va agradar tan poc que fins i tot em va dedicar un article, dient que li emprenyava que li diuessin de què havia de parlar i no sé què. Serà maçó?
Quim Monzó, la gran patum literària d'avui. Pobra Catalunya. Li digué que el seu article Don't come to Barcelona el va afusellar de Don't come to Catalonia, del Pafiam. Block
Sala Martin, la patum del liberalisme. Tinguérem un intercanvi de tuits, sobre el "creixement". Tot bé fins que vaig. emprar una paraula que la va engaltar con un dard al cul: DESARROLLISMO. Block.
Sembla que tenen mal encaixar -podríem dir mal perdre- els nostres famosos, vull dir populars.
Ah, i López Tena per dir-li ,després d'una atzagaiada contra l'Església, si era dels dels devantals -mandils.
Xavier Rius, director de E-Noticies- Li digué que el seu mitjà, a priori bastant deslligat de partits i lobbys, potser seria l'únic on es podria parlar sobre la influència de la maçoneria a casa nostra. Block.Li va agradar tan poc que fins i tot em va dedicar un article, dient que li emprenyava que li diuessin de què havia de parlar i no sé què. Serà maçó?
Quim Monzó, la gran patum literària d'avui. Pobra Catalunya. Li digué que el seu article Don't come to Barcelona el va afusellar de Don't come to Catalonia, del Pafiam. Block
Sala Martin, la patum del liberalisme. Tinguérem un intercanvi de tuits, sobre el "creixement". Tot bé fins que vaig. emprar una paraula que la va engaltar con un dard al cul: DESARROLLISMO. Block.
Sembla que tenen mal encaixar -podríem dir mal perdre- els nostres famosos, vull dir populars.
Ah, i López Tena per dir-li ,després d'una atzagaiada contra l'Església, si era dels dels devantals -mandils.
Pels seguidors de twitter i gent que em mal interpreta:
144 caràcters fa que els missatges es distorsionin, a vegades per poca traça del tuitaire o del lector, pel costum de interpretar les coses des de l'òptica de la correcció política, sense reflexió.
Vull aclarir a qui no em conegui: Antifranquista quan tovaca, ara crec que toca una altra cosa
que no és res més, ras i curt, que lluitar contra la llei del pèndul, contra el relativisme pseudomodern, teledirigit, que porta a la societat al rebuig dels seus valors tradicionals, morals,etc.
que no és res més, ras i curt, que lluitar contra la llei del pèndul, contra el relativisme pseudomodern, teledirigit, que porta a la societat al rebuig dels seus valors tradicionals, morals,etc.
Òbviament és una empresa, apart d il.lusòria, arriscada -vas a la contra. Problemes de tenir principis.
Per mandra de pensar, manca de criteri, o per seguretat còmoda, es prefereix seguir el pensament majoritari.
Quan s'adopta el pensar de la majoria sense una anàlisi ni reflexió personal, no podem parlar de rigor intel.lectual ni de personalitat.
9 de novembre del 2015
Estem governats per psicòpates (I coses del Pàmies)
Publicat a Contrapunt
ESTEM GOVERNATS PER PSICÒPATES
Les paraules del títul foren pronunciades a Martorelles per Josep Pàmies. Servidor alguna vegada ja ho havia dit, afegint: perillosos -i també ignorants.
La Dolça Revolució del Pàmies ha substituït a la Forcades? Les seves denúncies però abasten més àmbits. Les seves conferències són multitudinàries,àdhuc a les Espanyes.Fa calfred sentir-lo, però és a les elits polítiques, els corromputs i apoltronats de la sanitat, a la ciència oficial i acòlits fonamentalistes científics a qui causa terror el balaguerí. Aquesta Laica Inquisició el censura i veta arreu on pot. En la Marató, dedicada enguany a les especialitats que millor domina la diríem -nova medicina- se l'ha privada intervenir. Els tentacles de les indústries de la salut sòn poderosos. No volen sentir ni parlar de medicaments no sintètics.
Coses què diu? Que la indústria farmacèutica no pretén curar sinó cronificar;que no es gasten un duro en testar productes naturals a l'abast i eficaços. Els verins de la indústria alimentària.La persecució a la Nova medicina. La monstruositat de prohibir vendre plantes com la stevia (sic), vives. Que molts metges recepten sense necessitat a canvi de viatges pagats.Les fumigacions aèries a la població -chemtrails- cosa risible per a molts,però no contraargumentada. I mil coses espantoses més. Criminals és una paraula que va repetir.
Aquest escrit no és un acte d'idolatrització. Diu coses que poden grinyolar. Però el gruix del seu discurs contundent,curull d'evidències és altament coherent i creïble. Cada vegada més.
Ara penso que podria haver-hi un grup al que els conspiradors en diuen conspiranoic; un altre, el dels que es creuen que els polítics porten el cotarro i que els lobbys i grups a l'ombra pinten poc, i un tercer, el dels conspiradors, que es mou a l'ombra -per a establir un Nou Ordre Mundial?
Dubto però que el més crèdul no intueixi que hi ha interessos ocults i molts gats amagats . Tinyosos.
----------------------------------------
Afegitó
Al setmanari i havia poc lloc per raonar-ho millor i ara...no en tinc massa ganes, potser de tan obvi. I si no ho trobeu obvi penseu en la bogeria militar, l'ecocidi, com ens fan empassar arreu els verins dels aditius químics -fins i tot a la sal i el pa de cada dia hi ha "millorants". M'he assabentat que a l'oli de fregir patates al menjar ràpit i posen sucre d'amagat -i els diabètics? De com ens fan cremar el petroli de les generacions futures, tot potenciant l'indústria del cotxe. De com amaguen la perillositat de l'aire enverinat que respirem, de ...la immensa degradació moral que regna. Aliat tot amb la ignorància, amb l'estupidesa humana, "immesurable com les gotes de la pluja sobre una gabardina", el còctel és fatal.
Malgrat tot hi ha qui diu "hem de ser optimistes".
No siguem orgullosos.
9 d’octubre del 2015
"Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes. "Quién ha de guiarnos" -preguntà l'altre
A una parada de vell de Vic vaig trobar per fi el petit tresor: vuit opuscles de vuit anys de les ponéncies anuals que se celebren a Vic cada any recordant Balmes. Intel.ligència, saviesa, seny i profunditat en estat puríssim, insuperable. Utilitari. I gens pesat de llegir. La intel.ligència veritable no pot ser avorrida.
Només obrir a l'atzar i una sensació...familiar! "Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes era consciente de sus preclaras dotes.Decía Lacordaire que los grandes corazones son capaces de sentir hondamente las necesidades de su tiempo" El Papa en deia "homes profundament penetrats del sentiment de la seva responsabilitat...solidaritat." Un gran home sí, però de qui en el seu temps mediocre no es van seguir els consells. I avui marginat per l'estupidesa il.lustrada contemporània. Ben mirat, puc anar jo doncs a predicar i reivindicar!
L'endemà obro un altre volum -Salvador Cuesta- i em trobo només obrir-lo: "Cuando se saborea su Criterio, se meditan sus filosofias, sus Cartas a un escèptico, se analizan sus escritos políticos, y al mismo tiempo con intención recta, espíritu ecuánime y anhelos de bien común, se considera la situación social, intelectual y moral de la sociedad, una pregunta nostálgica se formula en nuestra mente: Quién ha de guiarnos? "Pregunta fonamental i que em faig sovint. On trobar un cap superior, assenyat i honrat, tocat per mà divina, per a la sagrada missió de dirigir els nostres destins? El demagog o benintencionat dirà: El poble marcarà el camí. El camí del poble, senyors, és el que marca la televisió i les modes. Pel que fa regir els destins del món, la resposta és més senzilla: si no volem seguir ni ser esclaus dels amos dels diners, només queda Roma com a guiatge.
A vegades tinc la impressió que Balmes va quasi buidar la bota del seny. Ara és un bé escassíssim, i tot i així més depreciat que la palica innane del #tertulieruscomunis .
Corol.lari: "TOMAD Y LEED" Escritos políticos, 1847. Citat per José Larraz
Un altre estudiós deia "Cualquier persona que no sea analfabeta debería leer el Criterio". Això es optimisme. Si els primers ignorants són els que haurien de promoure la seva lectura!
-Per a mí això aniria al tag Casualitats.
Etiquetes de comentaris:
Balmes,
Casualitats
8 de setembre del 2015
De Catalunya i els catalans -visions tan necessaries com marginades
Publicat a Contrapunt
"He nacido para decir lo que nadie quiere escuchar. Es terrible”. Avui faré de Larra.
-He estat a dos països de centre Europa. Al respondre d’on érem, sí dèiem de Barcelona, inevitablement responien: Aaah, Espanya! Si dèiem catalans es quedaven igual. El fet català els rellisca –en el millor dels casos. Cal dir: Som d’un país que no és al mapa. No el coneixeu.
-El principal argument contra el procés és la seva il·legalitat. Costa tant entendre que si seguissim els pasos legals –fins on es pugués– els contraris es quedarien sense l’argument i seria millor per la nostra imatge exterior?
-Imposar una Catalunya república margina els monàrquics i els reticents a la cosa dels gorros frigis i laicité maçònica. Deixem-ho en estat català?
-Barcelona és una de les capitals més denses i contaminades del planeta. Som un país que menysprea els seus millors talents: Balmes, Dalí, Pla, etc. Som mals autocrítics. És moment de dir-ho. Cal esmenar-nos si volem caminar sols i fer un país que excel·leixi. Deixo això com aportacions constructives, deixant de banda el meu escepticisme universal, tot apostant pel seny i per recuperar el millor de la nostra ànima i geni català.
No podem matar tot el que és gras –ni potser allò magre. Caminem a la independència però mantenint tot el que hem compartit amb Espanya que sigui bo o no faci nosa. Com deia algú, jo també considero que el Quixot em pertany. I no perquè Quixot vingui de cuixot.
Afegitó a l'antepenúltim post:
"He nacido para decir lo que nadie quiere escuchar. Es terrible”. Avui faré de Larra.
-He estat a dos països de centre Europa. Al respondre d’on érem, sí dèiem de Barcelona, inevitablement responien: Aaah, Espanya! Si dèiem catalans es quedaven igual. El fet català els rellisca –en el millor dels casos. Cal dir: Som d’un país que no és al mapa. No el coneixeu.
-El principal argument contra el procés és la seva il·legalitat. Costa tant entendre que si seguissim els pasos legals –fins on es pugués– els contraris es quedarien sense l’argument i seria millor per la nostra imatge exterior?
-Imposar una Catalunya república margina els monàrquics i els reticents a la cosa dels gorros frigis i laicité maçònica. Deixem-ho en estat català?
-Barcelona és una de les capitals més denses i contaminades del planeta. Som un país que menysprea els seus millors talents: Balmes, Dalí, Pla, etc. Som mals autocrítics. És moment de dir-ho. Cal esmenar-nos si volem caminar sols i fer un país que excel·leixi. Deixo això com aportacions constructives, deixant de banda el meu escepticisme universal, tot apostant pel seny i per recuperar el millor de la nostra ànima i geni català.
No podem matar tot el que és gras –ni potser allò magre. Caminem a la independència però mantenint tot el que hem compartit amb Espanya que sigui bo o no faci nosa. Com deia algú, jo també considero que el Quixot em pertany. I no perquè Quixot vingui de cuixot.
Afegitó a l'antepenúltim post:
Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.
Etiquetes de comentaris:
Catalunya comptat gran,
Dia I,
escrits a premsa des del 2000
20 de juliol del 2015
La Rahola, el Miller, el Criteri i les serendípies
Sincronia, serendípia. Jo ho etiqueto Casualitats. Pilar Rahola. Article LV dissabte 27 Juny 2015. Interessant pel contingut, per la sincronia i perquè és un escrit sorprenent, tan com la Casualitat.
Diu Pilar Rahola
"La gente católica acostumbra a ser muy interesante. No me refiero al catolicismo ambiental...sino a la gente que, fruto de las lecturas y la reflexión, cree en unos valores y en un legado espiritual. Es decir, su creencia en Dios ha pasado por un proceso de construcción personal que los ha obligado a enfrentarse a las dudas y a miedos. Aunque personalmente no he hecho ese mismo camino -sino que, al contrario, el mío es diverso, dado que me ha alejado de Dios-, me siento a gusto porque se trata de personas muy ricas intelectual y espiritualmente. Y, en consecuencia, luminosas. Sólo hay que leer algunos de los textos del papa Francisco para comprender la profundidad.
Además, la gente de fe -de fe solvente, construida- es depositaria de un legado de valores que está más vigente que nunca, hasta el punto de que si el Nuevo Testamento se convirtiera en un programa político, el mundo sería mucho mejor. No hay que inventar mucho más...
Además, también es la gente de iglesia la que inventó, hace muchos años, la solidaridad internacional y la que cuidó de los sectores más frágiles, cuando todavía no existían las oenegés y el activismo social. Y todo porque su creencia en Dios los llevaba -y los lleva- a entregarse al prójimo. Personalmente me parece admirable y no puedo entender el menosprecio que sufren los católicos por las corrientes de opinión mayoritarias que los consideran una especie de momias pacatas, alejadas de toda modernidad. Al contrario, su código de valores me parece de rabiosa actualidad, especialmente necesario ahora...
Tienen un legado trascendente que nuestra sociedad necesita tanto o más que el libro rojo de cualquier líder alternativo. Y, a diferencia de las recetas todo a cien de estos tiempos, el suyo es un legado que perdura."
La sincronia amb Henry Miller, i servidor com a catalitzador
Unes hores després de llegir Rahola, estava amb la bio de Henry Miller. Dues planes i diu l'americà:
"Hay otras cosas invisibles, inescrutables intangibles cosas que el concepto "mundo" no incluye ni abarca.Cuando repetimos que no solo de pan vive el hombre,de hecho decimos que lo que le sustenta y ayuda a mantenerse en pie no es su éxito en la lucha por la vida -pan,seguridad,familia-Es algo que no puedes tocar con el dedo, es algo espiritual. No le puedes dar nombre ni definirlo. Es algo más grande que todo, algo que lo incluye todo.
Me parece que cuando entro en contacto con ese algo lo percibo. Lo vemos cuando hablamos con la gente. Los hay que son pobres de espíritu, y otros que son grandes de espíritu. Nadie carece de el, pero en algunos casos la llama quema muy baja. En la mayoría parece que no sea más que una llama vacilante. Nos damos cuenta de ello cuando estamos con el individuo que parece que todo el es fuego. Aquellos en que la llama del espíritu quema muy alta son ejemplos extraordinarios de la criatura humana...
A veces pienso, como los santos deben, que hay que estimular a la gente,darles un codazo, incitarles...conn la intención de que sean conscientes de que viven por debajo de sus facultades espirituales...
"Estad siempre embriagados" dijo Baudelaire. Que quería decir con ésto? Estad siempre extàticos, siempre llenos de una intoxicación divina".
Comentaris
Ambdues coses les llegí amb unes hores de diferència.
Ambdues coses les llegí amb unes hores de diferència.
Observeu sobretot la coincidència de tots dos en parlar de llum, de flama.
Miller es definia religiós, no tant "religionista". Era un home espiritual. Em fa un efecte evident, que a la Pilar Rahola hi ha alguna cosa que li impedeixi manifestar-se catòlica. Ella ho sabrà i potser alguns ho sospitem..
Per valorar això de les sincronies us remeto a d'altres Casualitats que he viscut, etiquetades,-clicar- per si algun dia voleu .
M'oblidava! Espero Pilar, que encara q m'hagis fet unfollow, m'incloguis en els catòlics que esmentaves.
Afegitó
La Pilar Rahola em va enviar un missatge dient-me que no hi havia tal unfollow. Típiques coses de Twitter.
M'oblidava! Espero Pilar, que encara q m'hagis fet unfollow, m'incloguis en els catòlics que esmentaves.
Afegitó
La Pilar Rahola em va enviar un missatge dient-me que no hi havia tal unfollow. Típiques coses de Twitter.
Etiquetes de comentaris:
Casualitats,
religió
29 de juny del 2015
Cap a on pixar?
En aquest blog m'he declarat anglòfil, i després també filonòrdic. A temps d'ara però, dono ben poca cosa per cap país o caràcter del món.
No puc negar que considero interessants moltes coses angleses; la seva època victoriana, reducte de pau i progrés davant una Europa que es desagnava; època on va nèixer quasi tot lo plaent d'avui -treballar no és lo seu-: desde l'esport modern al Nadal tal com el celebrem. El seu humor i música. El temps però ha esbravat la meva anglofília. Penseu en la jugada que ens van fer el 1714; el seu egoïsme històric on només compte l'anar bé ells -és un tret nacional-, la seva predisposició al pirateig. Tanta que era protegit per l'estat. El seu desagradable estirament, el menyspreu cap alló catòlic, la gegantina col.lecció de mentides de la Llegenda Negra, tot i això assumida per tants ignorants a casa nostra.
En fi, no tan sols renego de la meva estricta anglofília sino que sovint em sento temptat de seguir aquell que deia que "hauríem de pixar mirant a Anglaterra". Com els moros recen cara a la Meca.
La generalització és tan nefasta com inevitable?
Afegitó:
Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.
La generalització és tan nefasta com inevitable?
Afegitó:
Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.
Etiquetes de comentaris:
Anglaterra,
Northern lights
15 de juny del 2015
Ningú no recorda els guanyadors
És injust i fins i tot de poc rigor democràtic l'oblit i el nul reconeixement que pateixen els guanyadors d'aquestes eleccions, i em sembla que de totes les altres en democràcia.
Guanyadors i no pas per poca diferència. Acostumen a sumar del 30 al 50 per cent. És cert que no són pas un conjunt homogeni - però potser més del que sembla. Es parla fins el cansament de politica i politiqueries, però ningú que vulgui o gossi parlar dels abstencionistes i l'abstenció. Cap estudi. Quin és el seu perfil? Es fruit de la ignorància, desencís, mandra o desinterès? No coneixen les candidatures de Vots en Blanc? Que han fet democràcia i polítics per a merèixer això?
Aprofito per fer un aclariment. Hom diu: si no votes, no et queixis després. En rigor intel.lectual ha de ser el contrari: no sé de què et queixes, la culpa és teva per votar-los. I no estic fent apologia de l'abstenció. Ni del contrari. Ho diu algú immune a les ideologies -més aviat sóc de idees i ideals- i tot el desapassionat que es pugui ser en política. Només he volgut tocar, a la meva manera, una cosa que sembla tabú. En treurem mai l'aigua clara? Si la democràcia és el govern del poble, això seria mitja democràcia.
Etiquetes de comentaris:
política apartidista
15 de maig del 2015
Sobre Twitter i el desencís
Des que estic a Twitter tinc el bloc una mica deixat, potser per la immediatesa del feed back a Twitter, quan n'hi ha, i per l'agilitat en la diversitat de temes. Això supossava jo, però la veritat és que els tuitaires del país tenen quasi com a monotema la política. Com -alguns- comprendreu, una persona inquieta, amb l'afany d'aprendre i millorar, no ha de perdre més de deu minuts diaris a parlar de politiqueries, ni de polítics, aquests sers encara ménys assenyats i amb menys sentit comú que el comú dels humans. Això els que no surten corruptes o borratxos de poder. Salvant excepcions. Criticats, però després hi ha legions que es barallen defensant un o altre..
Compte amb twitter. Sense adonar-t'en,et passa el temps tontament. Molts se n'han adonat i ho van deixant. Dos elements són els que m'han fet veure clarament la seva inanitat:
- Haver-me adonat que la gent només comenta la superficialitat de la política i l'actualitat. Creuen que la veritat està a les "notícies" dels TNs i als diaris. I encara més, el valor sacrosant que donen a qualsevol parida que engegui un polític. Hores i dies parlant de tal o qual manifestació. Ignoren, en la seva pobre inocència, que la informació cabdal és la que no surt els diaris. Víctimes de conspirants, adoctrinats i que gossen aplicar a l'escèptic la paraula conspiranoic, paraula creada precisament pels conspiradors.
- Vaig esmentar els chemtrails, els morgellons, el Nou ordre mundial, illuminatis i la seva simbologia present arreu -googlegeu-ho si no sabeu de què us parlo. La reacció fou com si els haguessin caigut 5 cèntims al water. Res, erre que erre amb les politiqueries, i altres ni fu ni fa.
Òbviament, si davant de temes -com a minim inquietants- com els que apuntava, no hi ha el mínim interès o preocupació, penso que poc pinto i tinc a veure, i poc puc incidir, aprendre i evolucionar, dins el món tuiteril.
Trobes bona gent, i a vegades és divertit, però no compensa la seva vacüitat..
Ah, com a mètode de prospectiva social general, oblidem Twitter.
Malgrat tot continuaré sent proactiu, tot i la meva posició ultraminoritària, testimonial.
El temps dirà. En Balmes diria més o menys el que jo.
Aquest escrit -click- us farà entendre'm millor. Una mica.
24 de febrer del 2015
Un poble xaró
El xaronisme ha adquirit carta de naturalesa. Ja ni se l'anomena. No tinc l'espai ni la pocavergonya de transcriure coses de la ràdio i tele catalanes sentides darrerament, però segur que suposarien arreu del món la destitució d'algun responsable. I els mitjans privats? Enlloc del món s'ha emès pornografia en obert. Pel que fa a la premsa, enlloc està permesa la promoció a tot color de prostitutes.
I a la nostra tradició tenim el Caganer, el tió que caga, les caques de massapà, Els Pets, l'Oda al paper de water, allò de "caga el rei i caga el papa". A les sèries històriques el sexe no hi ha de faltar mai. Tenim el Joel Joan amb la seva imperiosa necessitat d'ensenyar el cul i el Quim Masferrer a la tele, tan orientat a les "coses picants" i xerrant amb els pantalons abaixats, amb el beneplàcit general. Imagineu-vos així al vostre comic forani preferit. Una explicació a tot plegat seria que som un país petit. Pensem: "això queda a casa, entre nosaltres."
I em preocupa que jo mateix presencio aquestes coses sense immutar-me massa, tot i que després aparegui el meu jo objectiu i cerebral que em fa veure que tanta barroeria no és pròpia d'un país com cal. Fou un català, en Sardà, qui va exportar aquest estil a les Espanyes, on per cert ha cuallat bastant.
Aquesta brutor també es palesa en àmbits purament materials: en les nostres aigues i territori devastats. Pla qualificava d'abrupte, a la gent del país. Això fa que ens manqui la finezza tan necessària en els afers politico-diplomàtics.
Si volem anar sols i fer un país nou doncs, cal anar deixant tot això enrera. Es comença per ser autocrítics, és clar.
- Un comentarista d'Enotícies: I malparlats com un carreter!!!
Cert!
- Un comentarista d'Enotícies: I malparlats com un carreter!!!
Cert!
5 de febrer del 2015
Una actuació errònia. (a les meves antípodes) Publicat a Contrapunt
Publicat a Contrapunt
Suposo que passa arreu però ho he observat a Mollet, Granollers i Parets. S'ha procedit a l'eliminació de vegetació silvestre,herbassars i matollars de marges, torrents, lleres de riu, etc Entre excessiva, innecesària i antiecològica. Suposo que l'error és que les zones on s'ha actuat no es consideren "espais naturals" sinó una mena de plaga verda, un paisatge que molts consideren inapropiat dins una "estètica urbana", com si una mica de natura salvatge fes lleig. S'hauria d'acabar amb el concepte "males herbes".No parlo òbviament de deixar la vegetació del parcs crèixer lliurement.
A l'estranger és costum a l'hivern ajudar a les aus proporcionant-les alimentació, donada l'escassedat de recursos alimentaris a la natura. Amb l'arrassament de l'herbam i matolls privem als ocells -i altres animalons- de la font d'alimentació necessària- llavors i microfauna- i acabem amb la interacció ecològica entre espècies. La fauna hi és més diversa del que ens pensem. Als matollars de la via del tren he comprobat personalment que hi viuen eriçons, conills i mussaranyes.
Si el que dic calgués ser matisat, agrairia alguna puntualització per part d'algun dels responsables o especialista.
(Ara, per desgràcia colossal i irreverssible, la que ha perpetrat MANGO a Lliçà)
Etiquetes de comentaris:
ecologia,
escrits a premsa des del 2000
22 de desembre del 2014
Una molt bona i fonamental definició per fer-nos entendre alguns
Al Nadal de 1897 Pi i Margall fa una crida a la consciència cristiana universal al'hora que escomet contra les nacions dites cristianes. Era temps en què el món es desagnava en guerres colonials i imperialistes."En el mundo sigue predominando el egoísmo. En parte alguna reinan el amor y la paz, sino el odio y la lucha...mortíferas armas...millares de víctimas...Todas esas naciones, excepto Turquía, adoran a Cristo. En su insano delirio hacen todos a Dios cómplice de sus maldades" Caldria matisar això del cristianisme de la "laica" França,etc, però deixem-ho.
Dues idees es van repetint pels pensadors des de segles -inutilment: la divisió de la societat i la infinita estupidesa humana -dels de dalt i els de baix. Pi ho fa remuntant-se a l'antiga Roma. I ho transcric tant per la il.lusió que fa trobar-se amb algú de més savi que diu el que hom (no?)es cansa de repetir, com per l'encert i claredat de la comparació, i sobretot per si serveix d'alguna cosa, Escriu:
"EN LOS PUEBLOS HAY PATRICIADO Y PLEBE, COMO EN LA ANTIGUA ROMA" Tal per a qual. Això he vist que té diferents lectures,em sembla que la majoria correctes.
Crec que són pensaments adients per Nadal i Cap d'any, que us els desitjo molt feliços.
Etiquetes de comentaris:
filosofia
29 de novembre del 2014
M'agradaria ser un patriota
Publicat a Enoticies
Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat.
L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans.
El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!- rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte.
Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno.
Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.
Afegitó justificatiu
A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve, els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys- no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens controlaria en alguna manera.
Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.
Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat.
L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans.
El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!- rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte.
Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno.
Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.
Afegitó justificatiu
A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve, els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys- no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens controlaria en alguna manera.
Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.
17 de setembre del 2014
La inutilitat de dir la veritat
Em replantejo sovint si paga la pena escriure, amb ànim reformista, moralista. I encara més havent arribat a una -la meva- desesperançada conclusió, expresada a l'escrit anterior.
Percebre que escrius i piques en ferro fred és desencoratjador, però D.v. m'hi tornaré a posar, potser per escriure alguna crònica del meu viatge a Polònia de l'estiu.
Mentrestant, remeto al lector a l'escrit anterior i l'ànimo a contradir-me, ni que sigui al seu fur intern.
Lligat amb la sinceritat amb què l'escrigue, Us deixo una cita que va més enllà del concepte -fonamental- de la veritat, de la que tant em considero perseguidor i apostol. I ara he trobat això, que va i relativitza el fet de dir la veritat! per causa de les limitacions de la intel.ligència humana.
"No fa falta dir la veritat, n'hi ha prou en dir a cadascú lo que bonament pugui entendre" Noel Clarasó
Així què, com quedem?
22 de juliol del 2014
TOT ESTÀ PERDUT. "Aquí yace la esperanza" Larra
No estic en una fase depresiva. Potser hi faré entrar a algun dels valents que llegiran aquest cant -aviso- desesperançat .
El meu relatiu escepticisme ha esdevingut absolut. He arribat on Larra: no hi ha res a pelar. Ell ho feia més líric:"Aquí yace la esperanza". Després de dir això ja no va escriure -ni respirar- més. Jo espero continuar, segur per inèrcia, més que per convicció de servei, i per donar testimoni de l'estultícia humana -sobretot contemporànea-, l'ÚNICA cosa que de veritat ens uneix.Amb els anys i danys,la intuició ha esdevingut una convicció profunda de que allò important, que creia possible i plausible mai esdevindrà i anirem pitjor. Sensació de derrota.
- Amb un fanatisme cec, obsessiu, immutable, hom vol fonamentar la societat i solucionar la "crisi" amb els elements que la van produir: el consumisme i el "creixement". I encegat no vol veure que és insostenible i impossible i que aquest "progrés" s'asseu sobre tres potes: l'esquilmació de la natura, el tercer món i la pagesia. La solució que es pretén: Si hi ha 600.000 aturats, créixer creant 6.000 empreses de 100 treballadors -o por ahi. De bojos. Si hi ha crisi és de seny.
- Després de segles s'ha trencat la cadena de la transmisió de la pràctica i moral catòlica a les famílies. Pafiam en culpava als Quatre Ma: maçons, marxistes, mariques i mamons. Jo resalto la inestimable col.laboració dels mestres -MAgisteri-, sobretot dels formats a la universitat dels 1970-80. Jesús i la Bíblia estan proscrits a les escoles. I afegim-hi la mandra de pensar del ciutadà. Allò que ha fet i pot contribuir a fer un món menys bàrbar, ara esdevé dimonitzat, quasi l'origen dels mals.
- Cap país estranger recolza l'emancipació de Catalunya i a casa potser poc més la meitat dels ciutadans. Podem portar ous a vendre i anar amb fums i exigències. El maximalisme, l'infantilisme, la falta de intel.ligència política que Catalunya mostra en el procés és més que la de sempre,que ja és legendària. En veig quatre que se n'adonen. Potser ens en sortim,però si persistim en els maximalismes i rupturismes la via serà molt llarga, penosa i farem mal bé moltes coses pel camí.
En fi, quatre coses cabdals on l'estupidesa humana llueix en el seu esplendor, i que l'estupidesa ha fet irremeiables, tan irremeiables com la pròpia estupidesa. Obvio la maldat,i la maldat inherent al poder.
- Cap país estranger recolza l'emancipació de Catalunya i a casa potser poc més la meitat dels ciutadans. Podem portar ous a vendre i anar amb fums i exigències. El maximalisme, l'infantilisme, la falta de intel.ligència política que Catalunya mostra en el procés és més que la de sempre,que ja és legendària. En veig quatre que se n'adonen. Potser ens en sortim,però si persistim en els maximalismes i rupturismes la via serà molt llarga, penosa i farem mal bé moltes coses pel camí.
En fi, quatre coses cabdals on l'estupidesa humana llueix en el seu esplendor, i que l'estupidesa ha fet irremeiables, tan irremeiables com la pròpia estupidesa. Obvio la maldat,i la maldat inherent al poder.
És obvi que si hom està imbuït del pensament imperant, amb aquestes quatre ratlles no canviarà d'opinió ni entendrà el que dic. Només demano que en vista del desastre que són "ells" i de la seva impotència, probeu de acostar-vos i reflexionar això que ara llegiu -i que un minso anàlisis de la realitat corrobora.
Exemple posiblement paradigmàtic
Potser amb aquest exemple podrà intuir el lector alguna cosa de la meva desesperança.
Una majoria de catalans, en especial els que tenen el poder i els que hom considera l'avançadilla -jo més aviat els considero retardats- s'avergonyeixen i menyspreen els dos catalans més intel.ligents: Pla i Balmes. A Mollet van aixecar una plaça a Alberti. Ni un carrer a en Pla. El carrer Balmes fou batejat pels "franquistes". I lloar Dalí -el nostre més universal- és pecat de lesa carcúndia pel pensament i patuleia politic-intel.lectual Tots esbandits dels callejeros d'arreu. Quin collons de país hem de fer amb aquests ramats?
Una majoria de catalans, en especial els que tenen el poder i els que hom considera l'avançadilla -jo més aviat els considero retardats- s'avergonyeixen i menyspreen els dos catalans més intel.ligents: Pla i Balmes. A Mollet van aixecar una plaça a Alberti. Ni un carrer a en Pla. El carrer Balmes fou batejat pels "franquistes". I lloar Dalí -el nostre més universal- és pecat de lesa carcúndia pel pensament i patuleia politic-intel.lectual Tots esbandits dels callejeros d'arreu. Quin collons de país hem de fer amb aquests ramats?
Temo que no m'ha quedat prou reeixit -penseu que Larra va necessitar bastant fulls per a mig explicar-se.. Val més això que res. Tampoc s'ha de donar tot mastegat :)
Volia deixar un escrit amb prou força i concluença per aquestes setmanes de folgança i inactivitat.
Afegitons.
-L'absolut desinterés en que les majories s'agafen la realitat del desastre ecològic-ambiental és colossalment dramàtic. En aquest camp tampoc hi ha res a fer.
-Els homes son incapaços de viure sense matar-se. Potser algun dia massa tard...
Bon estiu, malgrat tot!
Afegitons.
-L'absolut desinterés en que les majories s'agafen la realitat del desastre ecològic-ambiental és colossalment dramàtic. En aquest camp tampoc hi ha res a fer.
-Els homes son incapaços de viure sense matar-se. Potser algun dia massa tard...
Bon estiu, malgrat tot!
Etiquetes de comentaris:
Dia I,
filosofia,
personal,
política apartidista
23 de juny del 2014
Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I 2 anècdotes.
Hom està cansat dels republicanistes amb aire de suficiència que remiren a qui no es defineix republicà, que malmiren als qui consideren més útil una monarquia i directament tracten de medievals ignorants als monàrquics.
El llistat d'incongruències republicanes seria llarg. Incidiré en l'última -des del meu eclecticisme. És un fet que hauria d'envermellir als que s'omplen la boca de republicanisme -concretament s'acostumen a emmirallar a la cosa aquesta de la Gevolution fgancèse, genocida de cultures, creadora del servei militar obligatori, i un llarg etcètera de disbarats l'últim del qual és anecdòtic però significatiu.
La Carla Bruni es va posar histèrica perquè l'hotel de luxe que li assignaren a Barcelona no era prou de luxe i van anar a un altre de més luxe -amb l'aquiescència president republicà Sarkozy, Després va anar a córrer pel Passeig de Gràcia (sic) amb una córrua de polícies que li va posar el Govern.
La Carla Bruni es va posar histèrica perquè l'hotel de luxe que li assignaren a Barcelona no era prou de luxe i van anar a un altre de més luxe -amb l'aquiescència president republicà Sarkozy, Després va anar a córrer pel Passeig de Gràcia (sic) amb una córrua de polícies que li va posar el Govern.
Ja em direu si un règim que dona lloc a què una histèrica arribi a primera dama -reina "democràtica"- i un "peo revenío" com diu ma veïna, arribi a president, es per fer-ne tants escarafalls i apel.lacions a no sé què.
Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I millor que les prengui la casta.
Eclècticament vostre.
P.S. M'oblidava. Darrera -a dins- de la majoria de republicanistes hi ha un catolicofob. Algú ho havia de dir -encara que és prou sabut -suposo.
AFEGITÓ
2ona "anècdota"
Ara m'adono que lo que em molesta d'aquestes prioritats republicanistes són anècdotes com la de la Maleni, la partía. Li treuen l'enxufe per corrupte, però li deixen un sou vitalici de 9000 euros al mes. Acabar amb aquests i tants sous corruptes si que és prioritat.
Eclècticament vostre.
P.S. M'oblidava. Darrera -a dins- de la majoria de republicanistes hi ha un catolicofob. Algú ho havia de dir -encara que és prou sabut -suposo.
AFEGITÓ
2ona "anècdota"
Ara m'adono que lo que em molesta d'aquestes prioritats republicanistes són anècdotes com la de la Maleni, la partía. Li treuen l'enxufe per corrupte, però li deixen un sou vitalici de 9000 euros al mes. Acabar amb aquests i tants sous corruptes si que és prioritat.
Etiquetes de comentaris:
política apartidista,
religió
6 de juny del 2014
Al VATICÀ una jove desaparegué després de ser ESCLAVA SEXUAL i hi ha un BURDELL GAI, diu Vicenç Lozano -TV3:
Al Aula d'extensió universitària de Ripollet el corresponsal vaticà després d'explicar coses curioses, va deixar anar algunes acusacions que van al.lucinar tothom. Li vaig dir a la meva dona: no m'ho crec. A casa vaig a internet i sí, tot era una enorme tergiversació .
Aquest és el "burdell gai vaticà":
"En 2008, El Vaticano pagó 26 millones de dólares por 20 apartamentos en un palacio italiano, para que allí funcionara la Congregación para la Evangelización de los Pueblos. Lo curioso es que en otros de los recintos de dicho castillo funciona Europa Multiclub, uno de los más reconocidos clubes gay de Italia que cuenta con saunas, turcos, piscinas climatizadas y zonas de masaje"
Ni és al Vaticà ni és del Vaticà.
El cas de la nena esclava "denunciat" per l'exorcista vaticà
"El padre Amorth no habla en ningún momento de que unos clérigos convirtieran a Emanuela Orlandi en su esclava sexual.
Tampoco menciona que la chica hubiese estado secuestrada dentro del Vaticano.
El sacerdote y exorcista inculpa sólo a los diplomáticos de una embajada ante la Santa Sede y a un gendarme del Vaticano, que era el que les proporcionava las mujeres.
El padre Amorth no acusa al personal de una embajada del Vaticano, que se llaman nunciaturas, sino a una embajada extranjera ANTE el Vaticano."
Jo no entro a jutjar al corresponsal Lozano, si l'han enredat o s'ha deixat enredar. Només vull aclarir els fets. En honor a la veritat diré que va benparlar del nou sant pare. I va confirmar una cosa que jo intuïa: tots els merders de la banca vaticana i altres, van ser per la predominància d'italians a la santa seu. Ja sabem com ho fan. Ara això s'ha acabat.
Dues lliçons a extreure
Cal tenir intuició, adquirir habilitats per detectar la PROBABILITAT que sigui cert el que ens expliquen -digui qui ho digui. I la necessitat de contrastar, si més no allò que grinyola.
29 de maig del 2014
Breus comentaris heterodoxes a les europees
Als republicans, que tenen com a patró la república francesa: mireu-vos-ho bé, o feu-vos-ho mirar.
La casta política -es reconeixerà mai que el primer a dir-ho fou l'Anglada?- també diu que el poble és sobirà. La casta ara està preocupada pel què el poble ha triat arreu.
Serà capaç el Procés Constituent o CUP d'esgarrapar vots a Podem-os?
L'Estat espanyol és una anormalitat. Dos dels principals problemes ni tan sols s'hi contemplen: ecologia i immigració.
Un independentista reticent a ERC i CiU , podia votar amb la consciència tranquila? Farien bé aquests en atorgar-se bona part de l'abstenció?
Deia Larra: "Es terrible haber nacido para decir lo que nadie quiere escuchar" Doncs aquí va: amb aquests resultats el SI no sumaria prou. No cal ser demoscòpic. Anem sumant però cal treballar lo impensable i sobre tot cal intel.ligència política -sempre deficitària al nostre país.
Pot ser una fixació personal, però friso per saber és si hi ha partits que hagin proposat reduir el 17.000 d'ingressos mensuals -totals- dels diputats. Una immoralitat desvergonyida que s'uneix a la incompetència en resoldre els problemes de fons del continent, considerat paradigma de la cultura i civilització.
Serà capaç el Procés Constituent o CUP d'esgarrapar vots a Podem-os?
L'Estat espanyol és una anormalitat. Dos dels principals problemes ni tan sols s'hi contemplen: ecologia i immigració.
Un independentista reticent a ERC i CiU , podia votar amb la consciència tranquila? Farien bé aquests en atorgar-se bona part de l'abstenció?
Deia Larra: "Es terrible haber nacido para decir lo que nadie quiere escuchar" Doncs aquí va: amb aquests resultats el SI no sumaria prou. No cal ser demoscòpic. Anem sumant però cal treballar lo impensable i sobre tot cal intel.ligència política -sempre deficitària al nostre país.
Pot ser una fixació personal, però friso per saber és si hi ha partits que hagin proposat reduir el 17.000 d'ingressos mensuals -totals- dels diputats. Una immoralitat desvergonyida que s'uneix a la incompetència en resoldre els problemes de fons del continent, considerat paradigma de la cultura i civilització.
Etiquetes de comentaris:
política apartidista
23 de maig del 2014
L'últim cavall a Mollet i coses animals
Publicat a Contrapunt
Una notícia que m'ha alegrat molt: diu que cada vegada més pagesos van veient que tenir un cavall, és més rendible que els tractors. Van doncs substituint la sorollosa màquina per la silenciosa, bella i plàcida estampa, crinera al vent, del "noble bruto"; el consum de gasoil per farratge i la producció de fums per fems.
La desaparició de cavalleries marcà just el final d'una època i l'entrada de ple en el desarrollismo arrasador. Recordo amb nostàlgia la seva presència a carrers i camps, també el dia que -a principis dels 1970- el Joan de ca'l Hermós em fèia partícep, una mica trasbalsat, el moment que s'enduien el matxo-després d'anys a casa- cap a un destí definitiu. Ja no en tindrien cap més. Aquest no fou però el darrer cavall que veigué. A mitjans 1980's, un soroll em va fer aixecar del sofà i treure el cap pel balcó, era el trontollar inconfusible de ferradures; era el darrer cavall del que tinc notícia. Pel carrer A. Guimerà tirava d'un carro, ja amb neumàtics, ben carregat de blat de moro, des dels camps del Calderí. Bé,esmentem també el cavall que fa pocs anys duia en Martí,aquest però de passeig.
La desaparició de cavalleries marcà just el final d'una època i l'entrada de ple en el desarrollismo arrasador. Recordo amb nostàlgia la seva presència a carrers i camps, també el dia que -a principis dels 1970- el Joan de ca'l Hermós em fèia partícep, una mica trasbalsat, el moment que s'enduien el matxo-després d'anys a casa- cap a un destí definitiu. Ja no en tindrien cap més. Aquest no fou però el darrer cavall que veigué. A mitjans 1980's, un soroll em va fer aixecar del sofà i treure el cap pel balcó, era el trontollar inconfusible de ferradures; era el darrer cavall del que tinc notícia. Pel carrer A. Guimerà tirava d'un carro, ja amb neumàtics, ben carregat de blat de moro, des dels camps del Calderí. Bé,esmentem també el cavall que fa pocs anys duia en Martí,aquest però de passeig.
Qui sovint escriu amb afany moralista -en el sentit planià- a la força ha de ser crític,per això celebro avui ser positiu . Però ai las, parlant de bèsties em ve al cap la prohibició al circ de la presència d'animals -en diria i en dic animalada. Segur que impulsada per gent de bona fe que ni ha vist treballar els cavalls,ni matar el bestiar, etc. És la mateixa mentalitat que va impedir que fos dissecat el Floquet -exemplar únic- o que va promoure una Carta de drets dels monos, per "lo molt que comparteixen amb els humans" (sic). El mateix que a l'Ajuntament va dir que no volia bonobos perquè semblaven massa humans (sic).
Bé, potser que deixem això del darrer cavall ja que sembla que van tornant, sempre -és clar- que cap autoritat proposi prohibir "l'explotació" dels equins.
Bé, potser que deixem això del darrer cavall ja que sembla que van tornant, sempre -és clar- que cap autoritat proposi prohibir "l'explotació" dels equins.
Etiquetes de comentaris:
altres animals,
escrits a premsa des del 2000,
Mollet
Subscriure's a:
Missatges (Atom)