Pasado: liquidacion total.(una carta admirable)

"Voy caminando por las calles transitadas de siempre y cada vez es más frecuente ver carteles de «se vende», «se alquila», «se traspasa». Carteles que significan «lo hemos perdido todo», «no podemos respirar», «desesperación». Pero lo peor no es eso. Hasta ahora solo colgaban de locales gafados, malas inversiones, problemas de herencias o quizá avaricia. Pero ya no. Ahora se vienen abajo locales de toda la vida: esa tienda que siempre había estado ahí, ese bar que solía estar lleno todas las mañanas. Lugares que mis padres disfrutaron y que yo, confiando en su larga vida, respetaba. La situación ha llegado a tal punto que no solo se destruye el presente o se nubla el futuro… ¡El pasado también se está derrumbando!

Admirable carta que vaig trobar al Correo Vasco. No he sabut trobar l'autor (Isaac Martín ?). Excepcionaal. Del meu viatge a Bilbao en faré cumplida crònica.

El silenci dels papers -(mordassa al Papa)

escrit propi publicat al diari Ara

L’editorial de l’ARA del 17 de febrer diu en el destacat: “L’elecció del nou papa tornarà a ser un espectacle de mística teatral, però l’endemà el món seguirà vivint d’esquena a la doctrina del Vaticà”. Jo també ho enfocaria així: l’elecció d’un nou papa és seguit pels mitjans amb un interès descomunal i, en canvi, obvien quasi absolutament els missatges i pensaments que transmet durant el seu pontificat. Això sí, es ben destaca qualsevol tema que pugui despertar la morbositat del públic.

Deixo dues Preguntes Pèrfides sobre drets homosexuals i immigració

 Feia temps que no feia cap pregunta pèrfida. Vegeu tag. (post curtet)

-A una taula rodona un va dir: Jo prefereixo tenir una mare a un tio amb barba que me'n faci.
La pregunta esdevé òbvia: Com es podria justificar que és el mateix tenir dos progenitors barbuts -ara la moda és que es rapin també- que un pare i una mare?

- Aporten alguna cosa els centenars de milers de negres, musulmans, etc que hi ha a Catalunya?

I sapigueu:: encara que ho sembli, ni les preguntes  mai no són pèrfides ni aquest post és carca. Ni he de justificar res que no dic.

Dues facècies religioses viscudes- una, reflexió inèdita. Lleida

Dissabte passàrem amb uns amics el dia a LLeida  i allí sorgiren dos temes que us comento.

-A la visita, recomenable -i cara- a la Seu Vella, la guía -molt competent- anava deixant anar alguna ironia i conyeta -inexactes a més en la seva arrel- sobre l'Església, i que òbviament eren cel.lebrades amb riures sota el nas per part del ramat de visitants. Ja tenia jo el gotet inflat de tanta conyeta i al comentar la guia el gran fresc de la Pia Almoïna on es representa la gent a taula que era alimentada per l'església, vaig pensar Ara és la meva. I vaig comentar que allò era la versió medieval de Caritas i que sort en tenien els pobres de l'Església, etc, La guia intentava mantenir-se als seus tretze, però no sé si s'en va sortir, però les gracietes s'acabaren.

Per cert, les destrosses que s'han fet a la Seu de Lleida,i  al seu contingut, durant segles és una altra mostra de la massa habitual misèria intel.lectual de la condició humana. Ja té pebrots que fos el govern de Franco el que començes a recuperar i preservar l'espai després de més de dos-cents anys de destrosses.

-L'altra. Un dels amics del viatge em va comentar mig criticant: Els pintors medievals només pintaven coses religioses, imagina't si....Sembla atinada però és una observació trampa, en la que jo també hi havia caigut. Veja'm. En aquell temps el pintor no era res ni ningú. Els equips de pintors eren contractats tal com si fossin picapedrers, feien l'encàrrec i llestos. La gent no penjava quadros a les cases. Incloguem-hi el gòtic. La gent era més espiritual i trobava més adient representar escenes bíbliques i de sants que no pas pintar perdius mortes amb quatre pomes i raïms. Reconec que hom pot afegir més raons i reflexions. Serveixi al menys las que he escrit per adonar-nos que no podem jutjar les societats antigues...com si fossin modernes.

Mollet, quina pena de poble - o són tots igual?

Mollet, amb més de 50.000 individuos, no té cap cinema, ni una programació de teatre, ni quasi conferències ni exposicions. Però ai-las, quan fan alguna cosa n'hi ha quatre de públic -i el del tambor.

Ahir, va venir a presentar el llibre en Genís Sinca, Premi Pla 2013 i n'érem vuit!! -i alguns tambors. I fou una xerrada entretinguda. Un tipus trempat aquest, tot i fer alguna conyeta molt barata sobre coses d'església, Tot i que es va mig disculpar -i declarar-se'm creient- quan al final li vaig censurar les gràcies. No llegeixo novel.la quasi, però com que a la sra. Maspons  va comprar  el llibre i té algun toc d'humor i filosofia probaré de llegir-lo.

Tornant al principi. Lo de la manca de cinema li comento a algun edil i se'm reconeix la incapacitat, impossibilitat,  de projectar un parell de pel.licules a la setmana.. Per a què la canalla no hagi de passar les tardes dels diumenges menjant pipes al carrer o molts grans no hàgim de marxar de Mollet.Amb aquest -suposo més o menys general- desmenjament cultural i intel.lectual i aquesta descohesió social -van plegats-, em sembla que no farem res -de bo ni de dolent.

Política i parts, no gràcies 

No hi  sigut mai de partit però seguia més que menys la cosa política. Mai com ara -com sempre al revés del món- m'ha interessat tan poc parlar i llegir sobre la política.  Avorriment fruit de l'escepticisme?

Anècdotes de a bord i apunts finals - Viatge en creuer -V-

-Ahir el vespre a la barra un individu se'm va colar. Era el del nas vermell que sempre veia traginant un got amunt i avall, . Avui l'he vist amb un braç i cama amb aparatosos embenats. Lo més probable és que caigués daltabaix de les curtes però empinades escales de coberta, després de tan trafegar. No dic que me n'alegri.

-A una taula de quatre quedava lloc per a dos però faltava una cadira. S'asseu la Neus i jo, per uns moments, talment com si hi hagués una cadira imaginària,  adopto la postura d'estar assegut, amb els braços a taula. Això va provocar el riure dels nens del costat. Crec que és un bon gag.

-El meu escepticisme sobre la intel.ligencia humana, potser com a éssers encara per evolucionar, ha augmentat aquests dies, sobretot al menjador - a taula es veu el seny i l'educació. He vist coses extraordinàries, horribles, fastigoses... He vist un plat amb una gran muntaya de talls de rabo de toro; un jove endrapant sis o vuit frankfurts; una dona més que plena menjant -abans de sopar!- a la barbacoa de coberta un plat curull de patates, una hamburguesa i altres acompanyaments. He vist un adolescent amb un plat que només contenia olives, curull d'olives. Els pares estaven al costat. He constatat  que el pes mig dels hispànics hauria de reduir-se bastant.
 

No sé si ho he dit abans. Hom sent recança a l'acabar el viatge, al deixar el que ha estat la teva casa durant uns dies, a més a més tan intensos. Trobaré a faltar el lleuger cruixir del camarot; el mirar pel vidre i veure el mar i la costa des de lluny. Per la nit l'únic que es veia era l'escuma blanca, la qual em recordava sovint el Titanic. Però pel cantó de la tripulació la melangia no era ben bé la mateixa. En el breu speech de despedida, el cap d'animadors -en nom de la tripulació- es va sincerar, tot dient lo dur que era estar lluny de la família i lloc durant els mesos que dura el contracte. Era aquell fons de nostàlgia, fins i tot tristessa, que hom endevinava darrera els somriures que -suposo per contracte- havien sempre de lluir.

Estic llegint el viatge de Reverte -el bo- a Alaska i Canadà i diu que quan trobava europeus sentia com si es retrobés amb  gent de casa. Els americans són un altre món. Ahir vaig estar a Tarragona amb visita guiada, com a complement d'un curs d'història i art romà. Òbviament hom parlà del nostre substracte romà i llatí, mediterrani cap i la fi. En aquesta singladura mediterrania ja hi anava pensant i ara ho dic: em sento cada dia més europeu i a l'hora partícep del llegat cultural i social mediterrani. Constato que els éssers humans,  en el fons no som tan diferents, però hi ha factors -subtils i a l'hora definits- establerts per la història, la cultura, la geografia -o ves a saber- d'on en resulten diferències cabdals, identitats i sentiments particulars entre grans grups de la mateixa civilització -occidental. Sense entrar en els "petits" particularismes nacionals o regionals. No sé si m'ha quedat embolicat. No m'estranyaria,  el tema  és embolicat per se, molt discutit i encara més divagable. En quant aquestes cròniques escrites a raig, estic segur que almenys hauran aportat algunes reflexions i informacions més o menys inèdites i interessants. És aquest l'esperit del blog, amb el de distreure.

Viatge en creuer. Nàpols -la catalana-i els napolitans,Florencia, Villefrance, etc -cap IV-

Nàpols -la catalana- i els napolitans

L'Itàlia més tòpica. L'altra cara de l'Alguer. El centre  es pot assaborir mínimament en un dia. Fent cas omís als consells de les guies i sense saber encara si és perillós, vam anar pel barri dels carrerons de la roba estesa , de les motoretes que et surten per tot arreu, suposo que amb molts camorristes  -tot i que hi ha moltes petites botigues que donen normalitat  al barri. Sovint trobes petites capelles memorials personals a la façana dels edificis.  A una fruiteria hi vàrem demanar un parell de fruites, però el vell murri napolità va omplir-nos una bossa tot barbotejant i fent aspavents. El deixàrem fer només per l'espectacle. Preu no abusiu. Hi havia una aixeta per a netejar-les. Menjar en napolità és manyà, segons l'avi. Adosat a la paret d'una planta baixa -amb ciment i filat- trobàrem un colomar! Un grup d'homes ens va dir que no els donguéssim menjar. Ens demanàrem d'on érem i ens van dir que aquell barri tan típic es deia Espanya. El napolità té influències catalanes i de fet només va ser oficial quan Nàpols fou català -o catalana?. "L'entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l'arc d'accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443." Aquest castell és la principal fita arquitectònica de la ciutat.

Vagarejant pels carrers trobàrem un quiosquet on comprarem -a preu risible- un tros de la pizza per antonomàsia -la napolitana- i algun altre pastisset salat, d'arròs, empanada, amb la cervesa a euro. Mentre ho menjàvem en un banc ens venia una gran cridòria d'una taula d'una "terrassa" de bar. Un vianant ens digué: Stanno giocando a carte. Els napolitans són molt jugadors. Al cap de mig hora  tornem a sentir crits de dones, ara sí que era una bronca, en el més pur estil del cine neorealista. Ens trobàrem l'altaret del temple de la religió maradoniana, a la façana d'un bar. Hi passem a fer un cafè -tan petit com excel.lent- i comprar-ne una mica a granel en gra per la nova cafetera -res de Nesspressos. Pessebres a l'estiu. Tot un carrer. Les figures napolitanes són d'una expressivitat i qualitat emocionants, amb una estètica entre el barroc i la caricatura. Saben què és el caganer. A un mercadet de vell al carrer vaig comprar un llibre de disbarats futbolístics i un parell de jocs d'enginy a un euro -nous amb fascicle en valien nou- A Nàpols hi ha molt per veure. Ens quedaren les catacumbes extensíssimes, el Duomo -san Genaro-,  les esglésies i museus, i el Vesubi. Pompeia i Capri.

Pla té la teoria que el caràcter agitat i bellugadís dels napolitans ve del Vesubi. És com si estiguessin sempre a punt per fotre el camp, a punt per si erupciona. Quelcom imprès als gens. Pregunta: un senyor al carrer, tot xerrant, tenia les mans amb els palmells i dits encarats, com pregant, i les feia anar amunt i avall. Algú sap que significa?

Florència

No tinc res anotat. Recordo però el mal humor que ens va provocar que l'autocar aparqués tres quarts d'hora lluny del centre. De fet, crec que està fora de lloc divagar sobre tot lo que no sigui l'art i la bellesa omnipresent. Al mateix dia vèiem Pisa. Hi ha una fila recta de dos-cents metres de parades de souvenirs al recinte monumental de la Torre i el Baptisteri

Villefranche -prop de Montecarlo

Una cosa molt arriscada era anar a Montecarlo per compte propi des de Villefranche. Cap problema per anar-hi al matí en tren, però a la tornada s'omplien els trens i no hi cabia la gent. De fet, com a mínim dos grups van perdre el vaixell, un a Roma, on anàren a una casa de religiosos i l'endemà amb tren a Florència. 

Férem bé de no anar a Montecarlo. Villefranche és un petit nucli ple d'encant, costerut, encaixonat entre la montanya i el mar, amb el sabor estil rústic que els francesos tan bé treballen. Et rep un mercadet de coses provençals només al desembarcar. . Capella de pescadors decorada per Celine. Hi ha una gran ciutadella amb vistes, que ara conté tres museus gratuïts. Parlàrem amb uns british que ens digueren: scotish, no english. Hi vaig comprar una làmina joc amb la història agitada del poble amb els assalts que va patir, com a port estràtegic que era. No hi busqueu anar de vacances, és més car encara que la Costa Brava.

Al darrer capítol, anècdotes de a bord i reflexions

Viatge en creuer pel Mediterrani-III- Marsella, Sardenya-L'Alguer

Per si algú vol conèixer quatre coses d'aquests llocs
 

Marsella la nova

Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.

El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.

Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.


El dia de l'Alguer. Sardenya.

Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa. Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.

Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.

No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès  -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.

És una illa grandiosa i no m'agrada conduir, per tant dubto que algun dia compleixi el meu desig de recórrer-la i conèixer una mica a fons o descobrir-la, mai millor dit, ja que és l'illa amb més misteri, plena de costums ancestrals, racons ignots i antics, al costat d'erms, pobles perduts i costes d'aigües de blaus inèdits.

Les llengües

No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals

Tornada al vaixell

Una de les coses de més qualitat del creuer foren els espectacles que cada nit ens oferiren al gran teatre, no massa llargs, distrets i professionals. Aprofitaven per a fer promocions. El presentador era un francès de simpatia teatral però que encomanava optimisme. Era el director del creuer.

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -II- Cròniques de vivències i llocs

Atenent alguns lectors recupero la crònica  de vacances que tenia mig oblidades, tot i que em falta acabar-les del tot.

Mai m'havia cansat tant en unes vacances: t'has de llevar d'horíssima per poder "veure" cada ciutat -en unes hores-, caminant sense parar. El creuer és un món multiclassista: des de l'ambient de "merendero" de riu als matrimonis senyors d'etiqueta. En general els viatgers més desmanegats eren catalans -si la dona ho diu segur que és així. Personalment intento vestir adequat a l'ocasió. A un espectacle dels que fan cada nit, on se sol anar mínimament arreglat, van fer pujar a l'escenari un individuo. Anava habillat amb una samarreta plena de lletres, unes bermudes plenes de butxaques i unes xancletes piscineres de colors. Com va, aquest -vaig pensar. Era de la "cosmopolita" Barcelona. Així mateix les vestimentes elegants al "Dia del Capità" eren escadusseres. De totes maneres no tornaré mai a endur-me vestit i corbata. Resulta que el capità no passa per les taules si no que et "rep" al teatre per a fer la foto. Òbviament tenen molt negoci amb les fotos. I ho trobo bé, ja que si no el viatge seria més car. Les fotos eren, a més a més, tipus Hola, sense arrugues ni imperfeccions a les cares.

Em van quedar algunes activitats per fer: jugar al Trivial -tema Itàlia-, el gimnàs, el karaoke, la piscina, el casino...

Les sensacions del navegar

Ara no parlo  del creuerisme -festes, tiberis, etc- sinó del viatge per mar en sí. Les mateixes sensacions que vaig viure són les que esmentava Pla al llibre -que vaig rellegir per ambientar-me- Cabotatge mediterrani. També vaig reveure La leyenda del pianista sobre el océano, que s'ha convertit en una de les meves pel.licules favorites. Va d'un nadó abandonat a un creuer i de qui un fogoner se'n fa càrrec. Esdevé gran pianista, per ell sol. No baixà mai del barco i quan al final decideix fer-ho, des de mitja escala veu la gran ciutat sense fi, s'ho pensa...i torna cap al vaixell. Ambdós, ambtrès, coincidim en la mateixa sensació, difícil d'explicar. Bàsicament la de tenir a bord, un espai controlable, propi, no infinit. Al petit espai del camarot et sents lleuger. En tens prou amb quatre coses: la mica de roba, el llit, algun llibre, joc...fins i tot una tele, que ni es veia bé ni la miràvem massa. I un majordom per si se't descús un botó, p.e. Entenc la recança de que parla Pla al baixar de la baluerna que havia estat casa seva durant quinze dies en el seu viatge mediterrani.

Els companys de sopar

Tot fa pensar que hi ha una mena de comissió que procura agrupar la gent a les taules per alguna afinitat. Nosaltres erem una taula de gent granadeta. De Barcelona, Gandia i Mollet. Granadets tots menys   ,la colombiana  treintanyera companya del Pepe de Gandia. En Pepe -53 anys- em va semblar el típic valenciá blaver, d'arrel franquista, un pel primari. Deia que no parlava en valencià per la seva companya , però tampoc ho feia quan s'adreçava als altres quatre catalanoparlants. Es feia rar conversar en castellà amb una persona amb accent català. Els seus pares eren andalusos. Petit, cap pelat, eixerit, gallito i milionari. El tipic selfmade man. Es va fer d'or amb màquines i camions a l'època del totxo -ara ho té quasi tot parat, diu. També té un Jaguar, i un restaurant. La seva promesa -amb nens- no viu amb ell. Cada dia venia amb un bolso nou, rellotge o perfum adquirit a les "ofertes" del dia dels duty free.

L'altre parella eren un enginyer mecànic i senyora. Persona d'agradable conversa sobre temes actuals i socials. Deia estar entregada unívocament al món del seu ofici, sense cap altre interès-suposo que amb els dies l'amenitat dels sopars hagués caigut una mica. La seva dona manifestà una vegada que no tolera els mentiders -un seu parent ho és, compulssiu. Tots vàrem assentir -jo vaig afegir que encara era pitjor la gent sense paraula ni formalitat. No se li va ocòrrer a Pepe dir: Hombre, yo solo miento si me benefisia.

A seguir: Marsella, Nàpols, L´Alguer

Crònica antibarcelonista i futbolera -de volada escasa

Aprofitant la idea del fill gran hem anat, fills i dona inclosa cap al futbol.  He disfrutat aquesta tarda amb la derrota del Barça B. Bé disculpeu la provocació, ni és un escrit antibarça i amb el que he disfrutat ha estat amb la victòria del Sabadell. Als nois s'els feia estrany anar contra el Barça. Si els amics de les forces barcelonistes de Mollet llegissin això em tocarien el crostó. Jo vaig participar a primeria fila en les primeres celebracions al carrer de les victòries culers -Basilea 79 i sempre he seguit el Barça. De totes maneres em sembla que si el Sabadell fos a primera em faria del Sabadell, per una sèrie de raons: escola, lleure, vallesanisme. I de quixotisme.

L'altra cosa que vull dir, encara que a pocs els interessarà és que després de dècades de no trepitjar un estadi he redescobert una sensació que ja ni recordava: l'emoció, els crits, l'eufòria, la comunió col.lectiva del futbol viscut al camp, cosa que ens portaria a disquisicións sobre la màgia la mistica de les agrupacions humanes i del futbol, etc.

Certament vaig estar de sort. Inici esvalotat del Sabadell, dos a cero pel Barça, el segon gol al minut 43. Al 45 marca el Sabadell! Remontada local fins el tres a dos. Estadi amb bona visió amb una música horrible i eixordidora una hora abans. Begudes dos euros i mig.

Els hi porto sort, ja que la darrera vegada que vaig anar a la Creu Alta va ser el dia i any que va pujar a primera -per darrera vegada.

Podria afegir més coses però ja n'hi ha prou i sobres.

Dues vivències entre la màgia i el misteri

- Al canal Discover emetien una cosa -cientìfica semblava-sobre sirenes -sic-. Òbviament no parlaven de les sirenes de Disney, sinó de una estranya espècie humanoide marina. Em va sorprendre, però el meu escepticisme  va anar trontollant progressivament, fins esdevenir quasi espant al veure el video d'una xarxa plena de peixos entre els que hi havia una mena d'homínid fent aspavents.

Estalvio els comentaris, incomprensibles  sense haver vist el documental. Si algú vol riure sense haver-lo vist, allà ell. Era una aixecada de camisa del Discovery? Només una cosa, la representació gràfica d'homes peix és comuna a la majoria de cultures antigues, que no tenien contacte entre elles

- A manca de qualsevol activitat nocturna el dissabte a Mollet, anàrem a can Palots, Canovelles, a veure el mago Isaac -entretingut espectacle l'Un idiota.

Érem 17 persones. Al meu cantó de platea érem tres parelles i un single. En surt un voluntari: Como te llamas? Esteban. En surt un altre. Como te llamas? Esteban. En tenia un al davant i l'altra darrera. Al acabar l'espectacle els hi dic: Jo també em dic Esteban. Bocabadats i rient compartirem una situació i moment especial. Serà que aquest nom implicauna atracció a la màgia? Bé si més no és una curiositat que destrossa les lleis estadístiques.

Encara que no siguis envàs.. al plàstic vas -de pet

Entre que no s'expliquen bé a l'anunci i que les companyies que paguen la campanya -Ecoenves i no se qué-  els importa un rave la sostenibilitat -constatat-,  jo doncs continuaré fent com sempre:  dipositaré EL VIDRE AMB EL VIDRE I EL PLÀSTIC AMB EL PLÀSTIC.

Si hi ha una cosa que posi nerviós a les empreses deixalleres esmentades és només esmentar el mot REUTILITZACIÓ -ideal per la natura i fatal per ells. El capo aquest de la Gene reponsable de la sostenibilitat -Déu ens ajudi!- que ha sortit abastament dels mitjans, s'enfotia de la reutilització, dient que això era de quan vèiem Heidi i els Pallassos de la tele. Més que incompetent el tipus. Com se deia?

Recicleu bé, no com diuen ells.

MANIFEST -HETERODOX- PER LA INDEPENDÈNCIA -i II-

 Continuació
(sembla llarg però no us  ho penseu)

El seny i on para

És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinó la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes". Si s'hagués fet cas a la  proposta dinàstica del de Vic ens haguéssim estalviat tres guerrres civils. Ara i aquí, molt probablement, la seva visió no seria massa diferent a la que té el pobre Criteri -i igualment obviada?. Penso -idea pel.legrina?- que avui només podríem trobar la fina visió balmesiana dins al món eclesiàstic. Tradicional és la seva diplomàcia i finezza en el tractament de temes delicats. No ho descartem a la primera.

Sempre he estat del morro fort; dels que deia menys seny i més pebrots, mentre la majoria era autonomista.  Ara, amb més anys i amb la nova situació, penso en canvi, que cal tenir el morro fi i la murrieria de la guineu. En definitiva, assenyats com presumim, en aquesta cruïlla decisiva ÉS L'HORA SUPREMA DE DEMOSTRAR EL NOSTRE SENY.

Dubtes i  errors
 
Ara bé, creieu-me però, que com a persona -diguem-li- de caire tradicional -estic més a prop dels místics castellans que dels tics de la nostra progressia-....no les tinc totes. Intueixo que alguns esperen el nou país tot pensant: ara serà la nostra, per esbandir la presència d'allò catòlic de la vida públca i aplicar ració doble d'aquest esbiaxat progressisme tan nostrat -causant de bona part de la situació moral, espiritual i intel.lectual del país. Temo també que no siguem conscients del curull de vicis i defectes que tenim i -cofois- no fem res per esmenar-los. Hi ha una insistència en posar en primer lloc l'economia, el creixement, per tant temo també que hom pretén convertir Catalunya en un polígon industrial -menys els quatre Parcs naturals, això sí. M'ammoïna que alguns -il.lusos- vulguin pretendre com a segona llengua, l'anglès davant l'espanyol. I darrer: serem capaços de regenerar  la política catalana?
   

Les bones vies

Seria d'una immensa miopia política que en la confecció  del  full de ruta no hi participessin totes les forces polítiques. Seria catastròfic oblidar la Catalunya real -eufemisme del melting pot. Res sòlid es podria construir si masses se senten de banda. En definitiva, no tinguem cap dubte que quants més llaços es vulguin trencar; a més maximalisme -a una i altra part- , més feixuc serà el procés d'emancipació. Presenciaríem  uns jocs de garrotades de cec inacabables i un anar a les palpentes per un camí que ni jo em veig capaç de veure on ens portaria, ni afirmar si ens portaria enlloc. Independència no equival a trencament. Proposo:  fermesa,  però també educació, diplomàcia, tacte, empatia, pocs crits i menys escarafalls -també perquè ells són més i més forts. Adonem-nos que ,dissortadament, aquestes virtuds no són pas les que més ens distingeixen als catalans.

Ah, i si erro, si alguna de les reflexions que he exposat no són la part fonamental, inel.ludible i menystinguda del procés, que algú m'ho digui -i demostri si és possible- i deixaré fer. Si hom creu que no erro del tot, que se m'escolti en allò essencial.


 Perquè  i què hem de reivindicar  (Afegitó -d'un altre post a ran un comentari)

"Considero del tot necessari, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra... i els duros, treballar per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta, fer saber al món que existim, projectar-nos-hi i contribuir a fer-lo millor Aquesta és la resposta a qui us pregunti La independència per a què?"

(no sé quant hi ha d'heterodox en el que he escrit, però no em sento reflectit en el pensament general i  la marxa de les coses .Crec adient adjectivar-lo així.)

L'HORA SUPREMA DEL SENY (A tall de manifest imprescindible des de l'heterodòxia independentista)

L'HORA SUPREMA DEL SENY

Construir un estat no és fer una casa de nines.Cal que cadascú hi posi el millor que tingui. Jo modestament  intentaré fer-ho plantejant  algunes qüestions cabdals que no es tenen en compte.

- El primer que cal refutar és l'estesa creença que el nostre model podria ser Dinamarca. Deixant el vessant econòmic, més aviat seríem Groenlandia -o Escocia: territoris petits que s'escindeixen d'un estat gran.

- No s'ha aclarit tampoc satisfactòriament que vol dir ser català i qui és català -un dels darrers tabús. No hem d'oblidar que a banda dels catalans de generacions i els nous catalans, tenim també catalans que se senten una mica estranys i ciutadans que se senten en país estrany. El procés d'emancipació ha de tenir en compte aquests grups que serien refractaris a la secessió rupturista. Hi podem afegir el grup que engloba les generacions que han viscut o s'han fet grans amb un munt de referents i tradicions foranes però que ja  hem fet nostres. Inacabable citar-les: la creació cultural clàssica española mamats a l'escola o als mitjans, passant per la grossa de Nadal, els pallassos de la tele, De la Fuente i mil músiques i coses  -fins i tot entranyables- amb les que sempre hem viscut.

- No és que sigui aconsellable sinó que és impensable construir el nou estat sense fer algunes -alguns en diran- concessions; és impensable l'emancipació fent tabula rasa en les mútues relacions culturals, socials i personals,  teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. Cal evitar un miop independentisme maximalista rupturista; cal que tinguem traça en explicar que un munt de llaços de tot tipus es mantindran després del Dia I. I si des de l'Ebre enllà ho entenen i també hi col.laboren, poc ens caldria ja per assolir l'emancipació, que seria així més que amistosa i per tant millor per a tots.  Tampoc no hem d'oblidar la complexa amalgama de sentiments dels espanyols de la resta de l'estat, que van des del sincer apreci fins al ni contigo ni sin tí. En definitiva, tothom ha d'entendre que la separació és tan inevitable com -diguem`ho clar- ho serà relativa.


Continuarà

 

Encara que està per acabar i per polir-hi alguna cosa,  m'ha semblat bé començar a publicar avui aquest escrit.

Sancti Stephani. Anno Domini 2012
 L. D.


Continuarà així


És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinò la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes"......

Quatre anècdotes descoratjadores i una pregunta

1 Per què tot republicaníssim de pedra picada, espanyol o català, perd el cul i babeja quan s'acosta a la família real per la foto o la salutació? Sí, hi ha alguna excepció, p.e. la Cotorrahola o  la branca dels assaltapiscines  -Tarda. -ja veieu quins.

2 El Congreso, a través de la famosa Web, ara que s'acosta Nadal ha publicat una Nadala de tema nadalenc -més obvi impossible. Ai, cagada pastoret! La flor de la xusma  dels polítics ha protestat enèrgicament. Conclusions: Obvi insult a la facultat de raonar. I segona, els qui se sentin ofesos per una cosa tan entranyable, tradicional i nostrada com una imatge de pessebre han de tenir unes ànimes fosques i tenebroses.

3 L'incompetent meteoròleg  de torn: toca fred però diuen "temps molt agradable". I al juliol amb rebequeta? també agradable?

4 Acabo els insults a la intel.ligència amb tots aquests -arreu- que fa setmanes van dient que el Barça "ja és campió". Em fa posar especialment nerviós. No crec que m'hagi d'estendre.

5 Llegint Noctas vaig pensar en l'actualitat de la meva entrada? " Proposo dos catalanòmetres" cerqueu si voleu al buscador. Anava sobre Què és ser català? Qui és català?  S'accepten respostes.

Ramon Madaula o el paradigma dels molts que no entenen massa res

L'actor diu que s'ha fet del PSC perquè -cito de memòria- no vol la independència  perquè s'estima la poesia de Machado i Lorca, i perquè els considera més seus que Baudelaire, etc(sic). 

Com ell pensen molts catalans aquesta animalada. Qui diu que el fet de disposar del nostre destí i calers vol dir renunciar a un patrimoni cultural compartit des de segles? Qui suposa que el llençarem per la finestra? I qui dubte que per anar pel món la nostra llengua serà més el castellà que el català. Si no trenquem aquesta mena de tòpic absurd de l'actor, malament rai. 

El temor dels Madaula ve de l'existència d'un miop independentisme maximalista rupturista i de la poca traça de l'altre en explicar que l'emancipació no equivaldrà a fer tabula rasa en les nostres relacions culturals, socials i personals, -teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. No és que sigui desitjable, sinó que és impensable una independència sense el manteniment de més lligams dels que la majoria pensa. Mantenir la Red de Paradors o RTVE podrien ser uns exemples tan senzills com aclaridors.

Treballem-hi. Amb vosaltres que també hi toqueu.

Sobre això anirà el meu esperat manifest -almenys esperat per mi.

Catalunya catalana

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim de la immigració espanyola i fills, , immutable, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

Això escribia jo al passat post i alguns comentaristes espanyolistes han entès jo què sé què. Bé, si que ho sé. Han entés que no han de poder votar o han de fotre el camp!!. Potser ho han es escrit perquè existeix un punt de mala conciència? Observi's que quan deia  Ui quina por sabia perquè ho deia. El tema és tabú.

El que jo plantejo és un fet claríssim: l'existència d'una Catalunya catalana, al costat -o enfront- una catalano-española o simplement española. Lo que vull manifestar és l'oblit d'aquest factor  i que tots aquest savis tertulians i polítics dels pebrots s'equivoquen, o volen enganyar-se quan diuen que els ez -Sanchez, etc ja els hem guanyat majoritariament per a la causa. I que sense ells hi ha poc a pelar.

Ah,que sapigueu que si Quebec no és independent és pel vot dels indis i negres -ara sortira algun carallot que dirà que comparo no sé què no sé quantos.

En fi, els fets són els fets, tan clars com l'aigua. No l'enterboliu. La qüestió que plantejo és la clau de volta per arribar a l'emancipació de Catalunya. Aspecte que si és opinable és quin tipus d'independència i d'unió vull amb Espanya, cosa de la que estic preparant un manifest. Balmessià per a mes detalls.

Dassein em pregunta per Balmes i me'l ve a comparar amb el tio que ensenya el cul i els Ciudad'anos. -suposo que te n'has adonat de la pífia.

La pregunta reflexió que vaig escriure ajuda a centrar la cosa. Contesteu-ho si ho sabeu.

Tres coses que no us diran enlloc de les eleccions. I mira que...

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim, immutable, de la immigració espanyola i fills, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

-Ningú li pot dir al pobre Anglada que mentre existeixi aquest pacte de silenci i "luz de gas" sobre ell -només el vaig veure uns segons quan va venir la La Pen- no farà res de res. Se't veu el plomero, dirà algú. Doncs si, penso que fora necessari que hagués entrat. I ara us ensenyaré el llautó: serà també positiva l'entrada dels flautagossos de la CUP. Crec que em podreu entendre, sobretot els lectors habituals, que sabeu com les gasto a l'hora de l'heterodòxia.

-Ningú ha estat capaç de fer correr la foto d'aquell desgraciat ensenyant el seu fastigós cul quatre anys enrera? Amb els resultats de Ciudad'anos ja sabem el nombre d'estrangers anticatalans que tenim fotuts al país. Tots controlats.

Inútils els milions de paraules gastades en el que sembla -no ho és!- el tema principal, la devallada de Más. La cosa cal interpretar-la així: Más havia agafat vots cedits d'ERC i ara hi han tornat. Una altre got d'aigua pemaniana. Em sembla que els tertulians parlen més bé que raonen.

Si Outsider, que torni Pafiam! Al menys ens feia riure catárticament de les misèries del país.

Un insult a la intel.ligència i la cultura

Del darrer llibre de Benet XVI sobre Jesús, de manera únanime, tots els mitjans i formats van triar -descontextualitzant-ho- allò  que al pessebre no hi havia bou ni mula.

No va haver ràdio o tele que no s'esplaiessin en qüestió tan absurda, amanint-ho amb estúpides gracietes.

No només la selecció del paràgraf insulta la intel.ligència -amb les coses interessants que debia dir- i la cultura, sinó l'ostentació de supina ignorància. Que si "en havien tingut enganyats", que "si el papa havia descobert que  no havia bou ni mula", un llarguíssim etc

No sè en quin context va escriure això en Benet XVI i la per què la necessitat de dir-ho, però això dels animals és sabut des dels evangelis, quasi dos mil anys.  Tampoc hi havia el caganer ni la rentadora.

Bé, va ser una altra oportunitat de fer mofa de la catòlica, que molts no van deixar escapar.

En fi, una altra mostra de la misèria intel.lectual que patim.

Relación intelectual entre Catalunya y España. I trailer

 de La Vanguardia

Per a qui li interessi el tema que estem tocant darrerament al blog, aquest pot ser un text per a treure'n algunes reflexions.

Un libro analiza la relación intelectual entre Catalunya y España

Albert Balcells, autor de la obra, cree que "hay diálogo en tiempos de opresión, pero no cuando Catalunya emerge"

  | 11/11/2011 - 02:26h 

El 27 de mayo de 1888, un intelectual tan conservador como Marcelino Menéndez Pelayo pronunció en Barcelona el discurso de clausura de los Jocs Florals ante la reina regente María Cristina y lo hizo en un perfecto catalán. 123 años después, ¿alguien se imagina a algún prestigioso intelectual de la cultura oficial castellana haciendo un discurso en catalán durante un acto simbólico catalanista? Albert Balcells, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reconstruido en Cataluña ante España (Editorial Milenio) cien años de diálogo entre intelectuales catalanes y castellanos, desde 1888 a 1984. Su conclusión es pesimista: "Hoy no hay diálogo. Lo dice incluso Josep Maria Castellet, cuando recibió el premio nacional de literatura". Los puentes se han roto. Pocos escritores de lengua castellana leen literatura catalana e incluso académicos de la RAE son beligerantes creyendo que la inmersión lingúística acabará con el castellano en Catalunya.

Balcells inicia su libro a finales del siglo XIX, cuando Menéndez Pelayo y Rubió i Lluch, ambos discípulos de Milà i Fontanals, mantienen un diálogo a favor del reconocimiento de la literatura catalana. El erudito cántabro estaba convencido de la necesidad de incluir los estudios de literatura catalana como parte de la literatura española y sostiene ante María Cristina que su presidencia de los Jocs Florals, que consagran la Renaixença, significa la sutura de la herida abierta el 11 de septiembre de 1714. "Claro –dice el catedrático– que Menéndez Pelayo habla sólo de literatura, porque era enemigo acérrimo del catalanismo político que por aquellos años inicia Valentí Almirall".

El libro de Albert Balcells muestra que el diálogo entre élites castellanas y catalanes es posible en tiempos de opresión de las libertades. "Cuando han faltado en España libertades o cuando ha parecido más difícil superar el atraso hispánico, más fácil ha sido desde el centro de la Península la aproximación al hecho catalán por parte de la intelectualidad más o menos progresista. Pero cuando se ha superado esta parálisis y cuando Catalunya ha contado con unos instrumentos mínimos para asegurar su futuro como pueblo, entonces se han dado la espalda". Un ejemplo es México, donde, gracias al exilio catalán, poetas como Octavio Paz leían a poetas de Catalunya sin temor a ser cuestionados como "provincianistas".

Joan Maragall dialogó sin éxito con Miguel de Unamuno, sin ir más allá de la simpatía personal. Balcells destaca que en aquella época, los intelectuales de lengua castellana eran capaces aún de leer con normalidad en catalán, aunque Unamuno le decía a Maragall que los escritores catalanes tenían que darse a conocer escribiendo en castellano y Maragall le explica por qué no. Al final Unamuno combatió el Estatut de Catalunya en las Cortes Constituyentes de la República. Más fructífero fue el diálogo –con Josep Pijoan de mensajero– entre Maragall y Francisco Giner de los Ríos, fundador del Instituto Libre de Enseñanza, la gran escuela de la que bebieron los intelectuales republicanos. "Lo malo es que los discípulos no siguieron el ejemplo de su maestro".

Américo Castro dimitió en 1934 de su cargo en la Universidad de Barcelona cuando se quiso implantar la cooficialidad del catalán en la docencia. Antes, en 1924, intelectuales castellanos de distinta procedencia ideológica firmaron en el Ateneo de Madrid un manifiesto a favor de la lengua catalana y de Catalunya, maltratada por la Dictadura de Primo de Rivera. Los catalanes, como muestra de gratitud, les correspondieron con un homenaje en 1930, caído ya el general. "Años después, Giménez Caballero, que entró en Barcelona en 1939, trató a Catalunya como una "esposa infiel" en términos que hoy llamaríamos violencia de género y Ortega y Gasset no fue más allá de la conllevancia. Azaña, al final, también criticó la autonomía catalana que había ayudado a crear en 1932".
Tras la ruptura de la Guerra Civis, los diálogos prosiguieron en 1952, 1954, 1964, 1965, 1971... , cuando se defendía que sólo se diera la autonomía a las nacionalidades reales o, como el político Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, se optaba por un Estado plurinacional. "Treinta años después de la transición, el diálogo ha dejado de fluir", dice Balcells, para quien domina hoy en medios de comunicación, columnistas, universidades, etc, "una absoluta ignorancia" sobre las necesidades de Catalunya como pueblo o de su cultura. "Esa ignorancia permite que las generaciones jóvenes estén dispuestas a creer las falsedades que se escriben o se dicen sobre Catalunya. En mi época de colegial se le llamaba 'ignorancia crasa', aquella de la que no se es consciente tenerla, por lo que no sólo no se hace ningún esfuerzo para disiparla, sino que encima se está orgulloso de ella".

Para Albert Balcells, "el diálogo entre elites intelectuales no resuelve nada, pero sin estos cien años de diálogo todo hubiera ido peor. Por eso creo que sigue siendo indispensable y hay que seguir intentado explicarnos al resto de España sin renunciar a nada".

El catedrático de Historia Contemporánea cree que uno de los prejuicios ha sido heredado de la admiración de los intelectuales españoles por Francia, un país de gran tradición centralizadora. "Entienden mejor a los vascos que a los catalanes, tal vez porque el País Vasco aporta menos dinero que Catalunya a las arcas del Estado".

Trailer

Un actor català com a paradigma del no entendre massa cosa.