Entrades
Per si algú vol conèixer quatre coses d'aquests llocs
Marsella la nova
Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.
El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.
Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.
El dia de l'Alguer. Sardenya.
Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa. Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.
Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.
No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.
Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.
El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.
Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.
El dia de l'Alguer. Sardenya.
Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa. Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.
Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.
No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.
És una illa grandiosa i no m'agrada conduir, per tant dubto que algun dia compleixi el meu desig de recórrer-la i conèixer una mica a fons o descobrir-la, mai millor dit, ja que és l'illa amb més misteri, plena de costums ancestrals, racons ignots i antics, al costat d'erms, pobles perduts i costes d'aigües de blaus inèdits.
Les llengües
No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals
No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals
Tornada al vaixell
Una de les coses de més qualitat del creuer foren els espectacles que cada nit ens oferiren al gran teatre, no massa llargs, distrets i professionals. Aprofitaven per a fer promocions. El presentador era un francès de simpatia teatral però que encomanava optimisme. Era el director del creuer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada