6 de setembre del 2013

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....
Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.

30 d’agost del 2013

Solució al RANKING de cançons una mateixa nota més de deu vegades seguides. Nou RANKING curiós: fragments de melodia amb TOTES LES NOTES DE L'ESCALA SEGUIDES -amb exemple


Totes aquestes cançons repeteixen en algun moment una mateixa nota més de deu vegades seguides: 

Taxista de Pau Riba, Que feliç era mare de Lluis Llach, Yellow Submarine dels Beatles, Tous les garçons et les filles, l'última dels Manel. La segona del ranking és aquella de la Trinca: En Tomeu, en Tomeu, ha filat a la neboda del canonge de la Seu -vint-i-una vegades la mateix  nota! I encapçalant el ranking -de moment-  l'Aleluya de l'Aute, de la que fins i tot perdo el compte de vegades que repeteix la mateixa nota.

Un comentarista em recorda el Qualsevol nit...del Sisa .


Com es veu són cançons que van tenir força èxit tot i tenir tanta nota repetida.

Nou ranking

Per concloure aquestes qüestions lúdiques (?), en proposo una altra de músical.  Parlàvem de fragments amb notes repetides i ara serà al contrari. Coneixeu moltes melodies -fragments- que estiguin compostos per totes les notes de l'escala seguides? Cap amunt o cap avall. N'he trobat poques.

He constatat que hi ha molta gent que li costa entendre aquestes qüestions, que són les beceroles de la teoria musical, per lo que poso un exemple molt fàcil: el fragment de Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la cosa més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Tota la escala seguida. Una tecla al costat de l'altre
Trailer:
Després de la solucions del ranking, penjaré unes petites cròniques d'el viatge amb creuer pel Mediterrani Oriental d'aquest any.

13 d’agost del 2013

Una qüestió-PASSAESTONES inèdita per passar el temps a l'estiu. Sols o acompanyats. I resposta al post anterior

Passaestones inèdit

La música és una combinació de les diferents notes i temps. És possible per tant fer una bona melodia on es repeteixi molt una mateixa nota? més de deu vegades seguides, per exemple. Sí, no només és possible si no que les que jo conec han sigut grans éxits. Posaré com exemple la Macarena. Dotze vegades la mateixa nota.

El que proposo pot ser una bona opció per a plantejar i passar l'estona en alguna tertúlia d'aquest temps vagarós .

Entre les cançons que he trobat -més de deu vegades la mateixa nota seguida- n'hi ha del Llach i dels Beatles, que ja diré al pròxim post.

No sé la gràcia del que plantejo, pero suposo que és més estimulant que llegir un escrit sobre el Duran i Lleida i tutti quanti.

Els humoristes catalans més infravalorats.

No sé si serà una falsa impressió però jo trobo que aquests que diré són molt més graciosos, ràpids a fer l'estirabot,  que el que la seva fama faria sospitar. Destacaria el "pallasso" Leandre,  el Charlot català; Quim Vila, el de Moià, malgrat que tal com ell reconeix és un cabró; Cia Infima La Puça -un es va morir-,  Luismi, ara a RNE, i algú que oblido. Pla era també un gran humorista.

29 de juliol del 2013

Què és l'humor català? -amb exemple. Els tres catalans graciosos quasi desconeguts



Per tal que torneu al blog quan torni de vacances,o potser en quinze dies, deixo per  llavors la contesta a la pregunta: Qui són aquests tres catalans graciosos tan desconeguts? -per a mi. Res de Polonies, i Buenafuente al marge. A aquest si que li reconec enginy.

Per tal que la visita al blog no hagi sigut baldera i com que no estic ara per teoritzar sobre l'humor català us en deixaré un exemple del tipus d'humor en què els catalans excel.lim. Qualifiqueu-lo com volgueu. Potser hauria de dir excel.liem perquè ja és molt escàs. Avui domina la conyeta. L'exemple és de principis del segle XX i és extret d'un llibre-recull- que també us diré. Impagable. Un personatge nostrat -no recordo qui- va dir als companys: L'any que ve penso anar a Nordamèrica, que allà encara no em coneixen.
Penso que és un bon acostament a l'aclariment del vell debat sobre: Què és l'humor català. A veure si penjo alguna altra facècia d'aquestes. 

Els eufemismes o parlar fi

A una botiga de Mollet, en castellà, figura a la façana la seva especialitat, que en l'idioma normal seria Comida pa perros. Sabríeu en quina expressió superfina ho han transformat? Ja t'ho dire, D.v.

Bones vacances!


 

19 de juliol del 2013

He parlat amb la Forcades- Espai Judith Vizcarra-Adéu a un artista molletà únic: Eloi Ontiveros-


Publicat al Contrapunt

Eloi Ontiveros


En Jepi li va dir un dia: Tu no t'hauries de morir mai. Era d'aquelles persones que trenquen el motllo al néixer,   incapaç de ser superficial -tot  i que no callava un segon- i vital,menys quan estava "massa lúcid".Força desfermada de la  natura, que es reflectia a la seva obra .Fa alguns lustres que va marxar a viure a la India, però encara se'l recorda. Ara amb motiu de la seva sobtada defunció m'agradaria dedicar-li aquestes lletres i fer-ho saber als amics mutus,coneguts i ciutadania. L'Eloi Ontiveros ens va deixar per sempre ara fa cinc anys. En feia pocs més que jo en perdé el contacte. Potser és sobrer allargar-me   en la seva biografia. Pels qui no el coneguin els diré que aquest molletà era un pintor i sobretot artista com segurament ja no tindran  l'oportunitat de conèixe'n cap més, i de tan brillant i divertit  , de remembrances dalinianes si voleu. Per obra i  discurs ho tenia tot per a triomfar en el món de l'art, però aquest és un món imprevisible, quasi tant com l'Eloi, i amb unes lleis a les que no se sotmeté. Té molta obra escampada i l'únic que podríem esperar és que fos un segon cas Van Gogh. Només un detall. L'Associació 7 Plomes editàrem una revista -on per cert hi ha alguna cosa d'ell- que va sortir mal guillotinada d'imprempta. Tothom atabalat i ell va dir Deixem-ho així, queda més original! Suposo que no hi ha antecedents. La publicació va quedar fantàstica. Una associació de creadors i a ningú s'ens va ocórrer.  Adeusiau Eloi, no t'oblidarem.




Espai Vizcarra i l'amic d'en Dalí


En sortir del vernissatge d'en Eduard Figueres, artista de la fusta, a l'Espai Vizcarra, em vaig fixar en una persona que tot i que no el veia des dels anys de la transició em va semblar que era el Joan Illa Morell -Jim, de Granollers. M'hi vaig acostar i m'ho confirmà. Li vaig dir que ell, l'Eloi i jo havíem anat a un d'aquells concerts típics de la transició. Em va semblar que li va fer il.lusió rememorar-ho. Tot seguit, ell va ser qui em va trasbalsar amb la trista  notícia.  Fou en Pau Gil qui m'instigà a acostar-me a en Jim, després de jo dir-li  que li aniria bé pel seu programa a râdio Mollet, tot explicant-li  que el granollerí  havia estat l'activista cultural per antonomasia als anys 70 a la comarca  - segueix inquiet igual i fent força feina-. Amic proper de Dalí i organitzador del seu famós happening a la Porxada -l'Eloi també havia estat a Port Lligat i té una foto amb el Dalí-. Ens intercanviarem dades i amb el Pau quedaren  per l'entrevista al seu espai -un luxe a no perdre.

Mireu si va donar de sí la tarda. Vaig felicitar a l'anfitriona Judith i ara li agraeixo públicament l'iniciativa ,tan necessària en aquests temps de banalitat,de marginació de l'art i la cultura. Si no és perquè hom em consideraria agosarat per posar-me a la casa i coses dels altres li diria que ho aprofités l'espai tot organitzant alguna tertúlia o conferència. Tan recomanable  pels coneixements que s'hi divulguessin com per les sinèrgies que propicia qualsevol relació humana en societat, quod erat demostrandum.

Teresa Forcades a la Porxada de Granollers
(No publicat al Contrapunt)

Ahir vaig sentir la monja a can Basté  i a la tarda a la Porxada. Em vaig quedar amb les ganes-per això no escolto massa tertúlies-  de dir alguna cosa als savis tertulians, després que abominessin del sentiment de culpa, "promogut per l'Església". Seran lerds?

A la tarda a la Porxada, al torn de participació, vaig preguntar a la germana -resumint: Que us fa pensar que en aquest moviment sera possible que convergeixin católics i anarquistes...? Va oferir-me una llarga i hàbil resposta, a una pregunta quasi impossible de respondre amb exacte rigor,

Amb més temps m'estendré en això del Procés constituent, posant  relleu en els aspectes que tiren enrera a molts possibles seguidors.
 



1 de juliol del 2013

Dues reflexions particulars sobre el Concert al Camp Nou. Compte amb els tontos sobretot


A banda que els catalans no tenim un mínim d'astúcia política, si afegim els quatre tontos que van xiular al Ramoncín i els que es van posicionar per Palestina -ja podem esperar ara del lobby jueu-,els cagadubtes, els privilegiats, una massa dependentista d'origen forà i la fortalesa de l'adversari no podem ser massa optimistes pel que fa a una ràpida resolució del contenciós amb l'estat.

Pregunta pèrfida


S'han escrit rius de tinta sobre el concert, però com sempre manca la veritable informació. El que -a mi al menys- m'importa més, és que els artistes catalans que ara tallen el bacallà o algú que ho sàpiga diguin perquè no eren al concert.

15 de juny del 2013

Lesbianes i...



M'han dit que una parella de lesbianes de la comarca, bé, concretament una, está embarassada per inseminació o fecundació -no sé com es diu exactament- artificial. M'en guardaré de criticar la mare, que seguint els poderosíssims instints naturals, maternals, ha volgut portar una vida al món.

La meva reflexió va en el sentit de que jo sóc incapaç, com a home, de comprendre aquesta decisió. Jo no seria capaç de triar criar, engendrar un fill de qui no saps qui és el progenitor.

D'altra banda, hem de suposar que ja deu estar estudiat que el fet de que aquest fill -de més gran-  no pugui saber qui és el pare, o que el fet de criar-se amb dues persones d'igual sexe no l'afectarà emocional o psicològicament. Que tot els hi vagi bé.

Ja sé que és una pregunta embarassosa, he,he, i si no la faig jo...Em sap greu i disculpes si algú la considera innecesària.





31 de maig del 2013

Una informació que jo ja intuia fa anys: l'amoralitat del grup Danone

att00001 Danone obligado a retirar su publicidad engañosa después de 15 años 
M'informen que Danone està obligada a retirar la publicitat a França, per mentiders -publicidad engañosa. Jo em vaig avançar i ja fa dos anys que  vaig escriure aquest-cliqueu-post on a més també denunciava Fontvella, del mateix grup Danone, A la mateixa entrada hi trobareu unes meravelloses píndoles de saviesa, caçades al vol.

La Notícia

"Para el director del laboratorio de virología de la Timone de Marsella, los yogures y otras bebidas lácteas hinchadas de pro-bióticos que nos hacen tragar desde hace cerca de 20 años tendrían una gran parte de responsabilidad en la epidemia de obesidad que golpea a los niños.
Los pro-bióticos que Danone añade de forma sistemática en diversos yogures son según las alegaciones de la marca expuestas en la televisión, supuestamente « refuerzan » las defensas inmunitarias. Hay más de 1000 millones por bote de Activia o de Actimel.
Lo bueno es que estas bacterias “activas y vivas”, según Danone, son las mismas que las que se utilizan desde hace mucho tiempo en la cría industrial como activadores del crecimiento para hacer engordar más rápidamente a los cerdos y pollos.
Un cerdo atiborrado de pro-bióticos, gana un 10% en la báscula.
O sea que Danone nos incita a criar a nuestros niños como cerdos o pollos (los cuales tampoco deberían criarse de esta manera)........

26 de maig del 2013

"Pero se van joder" La Catalunya real.


"...Aquesta ciutadana ha rebut els suport de dues veïnes més, ..."Pero se van a joder!", ha exclamat, a més de d'anunciar que en cas d'Estat propi "marxo de Barcelona". "Jo també", s'ha sumat una tercera." Això deien una colla de "catalanes" de Nou Barris fa quatre dias.

Algú dirà que el fet no és representatiu. Jo opino exactament el contrari. Qui tindrà raó? Per si les mosques tinguem-ho en compte, per evitar possibles frustacions. La Catalunya real és en bona part això, nois.

Ja sé que tot això  potser no és nou, però si Enoticies ho destaca jo també puc fer-ho.

20 de maig del 2013

La qualitat d'una pel.lícula és inversament proporcional a...


Teoria peregrina


Vaig publicar la T P que deia que la qualitat d'una peli és per norma inversament proporcional a les escenes de sexe implícit que conté. La amplio i afirmo: La qualitat d'una pel.lícula quasi sempre és inversament proporcional a la quantitat de guapos i guapes que hi surten .   Bàsicament això es demostra comparant la bellesa dels actors-trius americans amb el físic normal ,de  persones del carrrer, dels artistes del cinema europeu en general.  

És obvi malgrat això, que el gran públic -i potser el petit- continuarà consumint pelis de guapos.

Consell

En defnitiva, uns bons consells per a cinèfils, per a triar una  bona peli amb mínimes garanties serien: absència de sexe i guapos. I comprobat. Cada vegada que surt l'avís dels 18 anys la peli té abundància de carnassa, o és violenta. Dolenta sempre.

9 de maig del 2013

Una cosa que fa molta ràbia a les persones sensibles i que ningú en parla

Últimament hi ha la moda de posar música de fons a  les imatges, ja sigui de pel.licules, sèries, reportatges, documentals i fins i tot a molts programes de xarrera! Sovint ho fan a un volum altíssim, que no et deixa sentir el que diuen. A la ràdio sembla talment una interferència.  Perquè ho fan? per a què donem encara més volum al so? Per disfressar la inconsistència dels diàlegs?   Perquè hi ha algun creatiu que es creu que la música a tot hora "vesteix" el producte?

Teoria peregrina

Generalment, en el cine sobretot, la presència i volum de la música és inversament proporcional a la qualitat del producte -fixeu-vos-hi. Per això en el cinema francès o anglès això de la música no passa quasi mai. Us imagineu una pel.licula del Rohmer, amb lo que s'hi xerra, amb musiqueta - alta o baixa- de fons?!

3 de maig del 2013

1936 "Bons i dolents". Un retall tràgic

Al diari ARA del diumenge van publicar un dels articles pels quals revolucionaris d'esquerres del 36 van assassinar al jove periodista Planes de set trets al cap.

 L'assassinat dels Badia (per JM Planes).
  1. El crim d’ahir (Article de JM Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment.  En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible. 

Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

Article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936. 

Comentari d'un lector

Cal tenir present que l'autor dels fets, un tal Justo Bueno Pérez, assassí també del mateix periodista Planes i d'altres pobres mortals, va ser detingut a Barcelona l'any 1941 quan ell gaudia de la condició de 'vencedor' com a bon anticatalanista que era, i treballava tranquil·lament  a La Maquinista. El malastruc quinqui FAIlangista, un dia va topar-se amb un policia professional que havia estat a les ordres del Miquel Badia i que ara continuava exercint la professió sota la dictadura. La seva admiració que encara guardava cap al 'Capità Collons' era tal, que no va dubtar agafar l'assassí i interrogar-lo fins que va aconseguir que el jutgessin i el condemnessin a dos anys de presó i a mort finalment. La paradoxa és que aquest malnascut que odiava Catalunya, va ser afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de l'any 1944 juntament amb un altre militant d'Estat Català.

La meva reflexió
 
Malnascuts com el Justo Bueno n'hi havien a milers i els deixàrem fer-se els amos dels carrers i destruir el bona part del patrimoni artístic del país, arxius, etc. Per això vàrem perdre la guerra i el recolzament del món.

24 d’abril del 2013

Un aclariment que li vaig fer al Senillosa a El Periódico


Antonio de Senillosa escribía recientemente sobre el despilfarro del dinero público destinado a asociaciones cívicas. Aunque en algunos casos ello sea cierto, se equivoca al poner como ejemplo de ligereza la subvención a una sociedad coleccionista. El coleccionismo es la actividad de ocio cultural más extendida. Potenciarlo y colaborar en la recupera ión y salvaguarda de nuestro patrimonio son los principales objetívos de nuestra asociación, la cual, pendiente de subvención, ya ha organizado numerosas acti vidades. La función social del coleccionista se ejemplifica con personas como Frederic Marés o el pintor molletense Joan Abelló.

   Esteve Maspons. Presidente de la Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca.

14 d’abril del 2013

Hijoputa! -va dir un mentre ens creuàvem

Baixant Via Laietana, sento un Hijoputa! Venia d'un noi amb el que ens vam creuar. L'improperi anava adreçat al conductor d'un supercotxe esportiu descapotable -no em digueu de marques.

Últimament, alguns articulistes parlen del ressentiment social. Vet aquí un cas paradigmàtic. S'ha de viure molt malament amb aquest sentiment. Jo puc sentir ràbia indignació davant els lladres i les injustícies -de totes les esferes- però mai he sentit, ni em passa pel cap i em costa entendre la reaccio del jove. Una manera de sentir, d'altra banda potser més extesa del que sembla, principalment, suposo, entre els defensors de la lluita de classes i alguns revolucionaris -de diferent pelatge.

7 d’abril del 2013

Viatge a Bilbao. Una breu crònica



Anava a escriure unes reflexions més que àcides acètiques, però per no fer enfadar ningú deixo només unes senzilles observacions .

Després d'uns dies a Bilbao -el mateix que amb Madrid i a València- vinc amb la impressió que Barcelona és inhumana -en el sentit que no està pensada per dur una vida harmònicament humana- i que a Catalunya no dominem l'art de viure, que hi ha massa façana i poca vida autèntica -ja deia Unamuno que ens perd l'estètica-, que alguna cosa ens perdem, suposo que enganyats. Això meditava després de passejar per un Bilbao de mida humana, més cohesionat malgrat la llengua i la política; de turisme equil.librat; amb famílies i molts nens passejant i jugant pel centre.  L'Alhondiga.-espai social, cultural, de trobada- provoca entre astorament i admiració. I tot és més barat.

Aquesta vegada la crònica viatgera és així de curtar, tot i que crec que més profitosa, doncs espero que serveixi per a que reflexionem sobre el nostre dia a a dia aquí, tan diferent. Més profitós que relatar l'anècdota dels nens i la xocolata, el llop de mar que es va posar la meva jaqueta o la camarera borda que ens va bordar perquè no sabíem la nomenclatura dels cafès, o...la meravella de Gaztelugatxe.

A manca de crònica com cal us deixo això.

Hemos estado en Bilbado
y comido bacalado
pero no hemos estao
ni en Bermedo ni en Sestao

29 de març del 2013

Pasado: liquidacion total.(una carta admirable)


"Voy caminando por las calles transitadas de siempre y cada vez es más frecuente ver carteles de «se vende», «se alquila», «se traspasa». Carteles que significan «lo hemos perdido todo», «no podemos respirar», «desesperación». Pero lo peor no es eso. Hasta ahora solo colgaban de locales gafados, malas inversiones, problemas de herencias o quizá avaricia. Pero ya no. Ahora se vienen abajo locales de toda la vida: esa tienda que siempre había estado ahí, ese bar que solía estar lleno todas las mañanas. Lugares que mis padres disfrutaron y que yo, confiando en su larga vida, respetaba. La situación ha llegado a tal punto que no solo se destruye el presente o se nubla el futuro… ¡El pasado también se está derrumbando!

Admirable carta que vaig trobar al Correo Vasco. No he sabut trobar l'autor (Isaac Martín ?). Excepcionaal. Del meu viatge a Bilbao en faré cumplida crònica.

19 de març del 2013

El silenci dels papers -(mordassa al Papa)

escrit propi publicat al diari Ara

L’editorial de l’ARA del 17 de febrer diu en el destacat: “L’elecció del nou papa tornarà a ser un espectacle de mística teatral, però l’endemà el món seguirà vivint d’esquena a la doctrina del Vaticà”. Jo també ho enfocaria així: l’elecció d’un nou papa és seguit pels mitjans amb un interès descomunal i, en canvi, obvien quasi absolutament els missatges i pensaments que transmet durant el seu pontificat. Això sí, es ben destaca qualsevol tema que pugui despertar la morbositat del públic.

16 de març del 2013

Deixo dues Preguntes Pèrfides sobre drets homosexuals i immigració

 Feia temps que no feia cap pregunta pèrfida. Vegeu tag. (post curtet)

-A una taula rodona un va dir: Jo prefereixo tenir una mare a un tio amb barba que me'n faci.
La pregunta esdevé òbvia: Com es podria justificar que és el mateix tenir dos progenitors barbuts -ara la moda és que es rapin també- que un pare i una mare?

- Aporten alguna cosa els centenars de milers de negres, musulmans, etc que hi ha a Catalunya?

I sapigueu:: encara que ho sembli, ni les preguntes  mai no són pèrfides ni aquest post és carca. Ni he de justificar res que no dic.

12 de març del 2013

Dues facècies religioses viscudes- una, reflexió inèdita. Lleida


Dissabte passàrem amb uns amics el dia a LLeida  i allí sorgiren dos temes que us comento.

-A la visita, recomenable -i cara- a la Seu Vella, la guía -molt competent- anava deixant anar alguna ironia i conyeta -inexactes a més en la seva arrel- sobre l'Església, i que òbviament eren cel.lebrades amb riures sota el nas per part del ramat de visitants. Ja tenia jo el gotet inflat de tanta conyeta i al comentar la guia el gran fresc de la Pia Almoïna on es representa la gent a taula que era alimentada per l'església, vaig pensar Ara és la meva. I vaig comentar que allò era la versió medieval de Caritas i que sort en tenien els pobres de l'Església, etc, La guia intentava mantenir-se als seus tretze, però no sé si s'en va sortir, però les gracietes s'acabaren.

Per cert, les destrosses que s'han fet a la Seu de Lleida,i  al seu contingut, durant segles és una altra mostra de la massa habitual misèria intel.lectual de la condició humana. Ja té pebrots que fos el govern de Franco el que començes a recuperar i preservar l'espai després de més de dos-cents anys de destrosses.

-L'altra. Un dels amics del viatge em va comentar mig criticant: Els pintors medievals només pintaven coses religioses, imagina't si....Sembla atinada però és una observació trampa, en la que jo també hi havia caigut. Veja'm. En aquell temps el pintor no era res ni ningú. Els equips de pintors eren contractats tal com si fossin picapedrers, feien l'encàrrec i llestos. La gent no penjava quadros a les cases. Incloguem-hi el gòtic. La gent era més espiritual i trobava més adient representar escenes bíbliques i de sants que no pas pintar perdius mortes amb quatre pomes i raïms. Reconec que hom pot afegir més raons i reflexions. Serveixi al menys las que he escrit per adonar-nos que no podem jutjar les societats antigues...com si fossin modernes.

5 de març del 2013

Mollet, quina pena de poble - o són tots igual?

Mollet, amb més de 50.000 individuos, no té cap cinema, ni una programació de teatre, ni quasi conferències ni exposicions. Però ai-las, quan fan alguna cosa n'hi ha quatre de públic -i el del tambor.
Ahir, va venir a presentar el llibre en Genís Sinca, Premi Pla 2013 i n'érem vuit!! -i alguns tambors. I fou una xerrada entretinguda. Un tipus trempat aquest, tot i fer alguna conyeta molt barata sobre coses d'església, Tot i que es va mig disculpar -i declarar-se'm creient- quan al final li vaig censurar les gràcies. No llegeixo novel.la quasi, però com que a la sra. Maspons  va comprar  el llibre i té algun toc d'humor i filosofia probaré de llegir-lo.

Tornant al principi. Lo de la manca de cinema li comento a algun edil i se'm reconeix la incapacitat, impossibilitat,  de projectar un parell de pel.licules a la setmana.. Per a què la canalla no hagi de passar les tardes dels diumenges menjant pipes al carrer o molts grans no hàgim de marxar de Mollet.Amb aquest -suposo més o menys general- desmenjament cultural i intel.lectual i aquesta descohesió social -van plegats-, em sembla que no farem res -de bo ni de dolent.

Política i parts, no gràcies 

No hi  sigut mai de partit però seguia més que menys la cosa política. Mai com ara -com sempre al revés del món- m'ha interessat tan poc parlar i llegir sobre la política.  Avorriment fruit de l'escepticisme?

1 de març del 2013

Anècdotes de a bord i apunts finals - Viatge en creuer -V-

-Ahir el vespre a la barra un individu se'm va colar. Era el del nas vermell que sempre veia traginant un got amunt i avall, . Avui l'he vist amb un braç i cama amb aparatosos embenats. Lo més probable és que caigués daltabaix de les curtes però empinades escales de coberta, després de tan trafegar. No dic que me n'alegri.

-A una taula de quatre quedava lloc per a dos però faltava una cadira. S'asseu la Neus i jo, per uns moments, talment com si hi hagués una cadira imaginària,  adopto la postura d'estar assegut, amb els braços a taula. Això va provocar el riure dels nens del costat. Crec que és un bon gag.

-El meu escepticisme sobre la intel.ligencia humana, potser com a éssers encara per evolucionar, ha augmentat aquests dies, sobretot al menjador - a taula es veu el seny i l'educació. He vist coses extraordinàries, horribles, fastigoses... He vist un plat amb una gran muntaya de talls de rabo de toro; un jove endrapant sis o vuit frankfurts; una dona més que plena menjant -abans de sopar!- a la barbacoa de coberta un plat curull de patates, una hamburguesa i altres acompanyaments. He vist un adolescent amb un plat que només contenia olives, curull d'olives. Els pares estaven al costat. He constatat  que el pes mig dels hispànics hauria de reduir-se bastant.
 
No sé si ho he dit abans. Hom sent recança a l'acabar el viatge, al deixar el que ha estat la teva casa durant uns dies, a més a més tan intensos. Trobaré a faltar el lleuger cruixir del camarot; el mirar pel vidre i veure el mar i la costa des de lluny. Per la nit l'únic que es veia era l'escuma blanca, la qual em recordava sovint el Titanic. Però pel cantó de la tripulació la melangia no era ben bé la mateixa. En el breu speech de despedida, el cap d'animadors -en nom de la tripulació- es va sincerar, tot dient lo dur que era estar lluny de la família i lloc durant els mesos que dura el contracte. Era aquell fons de nostàlgia, fins i tot tristessa, que hom endevinava darrera els somriures que -suposo per contracte- havien sempre de lluir.

Estic llegint el viatge de Reverte -el bo- a Alaska i Canadà i diu que quan trobava europeus sentia com si es retrobés amb  gent de casa. Els americans són un altre món. Ahir vaig estar a Tarragona amb visita guiada, com a complement d'un curs d'història i art romà. Òbviament hom parlà del nostre substracte romà i llatí, mediterrani cap i la fi. En aquesta singladura mediterrania ja hi anava pensant i ara ho dic: em sento cada dia més europeu i a l'hora partícep del llegat cultural i social mediterrani. Constato que els éssers humans,  en el fons no som tan diferents, però hi ha factors -subtils i a l'hora definits- establerts per la història, la cultura, la geografia -o ves a saber- d'on en resulten diferències cabdals, identitats i sentiments particulars entre grans grups de la mateixa civilització -occidental. Sense entrar en els "petits" particularismes nacionals o regionals. No sé si m'ha quedat embolicat. No m'estranyaria,  el tema  és embolicat per se, molt discutit i encara més divagable. En quant aquestes cròniques escrites a raig, estic segur que almenys hauran aportat algunes reflexions i informacions més o menys inèdites i interessants. És aquest l'esperit del blog, amb el de distreure.

25 de febrer del 2013

Viatge en creuer. Nàpols -la catalana-i els napolitans,Florencia, Villefrance, etc -cap IV-



Nàpols -la catalana- i els napolitans

L'Itàlia més tòpica. L'altra cara de l'Alguer. El centre  es pot assaborir mínimament en un dia. Fent cas omís als consells de les guies i sense saber encara si és perillós, vam anar pel barri dels carrerons de la roba estesa , de les motoretes que et surten per tot arreu, suposo que amb molts camorristes  -tot i que hi ha moltes petites botigues que donen normalitat  al barri. Sovint trobes petites capelles memorials personals a la façana dels edificis.  A una fruiteria hi vàrem demanar un parell de fruites, però el vell murri napolità va omplir-nos una bossa tot barbotejant i fent aspavents. El deixàrem fer només per l'espectacle. Preu no abusiu. Hi havia una aixeta per a netejar-les. Menjar en napolità és manyà, segons l'avi. Adosat a la paret d'una planta baixa -amb ciment i filat- trobàrem un colomar! Un grup d'homes ens va dir que no els donguéssim menjar. Ens demanàrem d'on érem i ens van dir que aquell barri tan típic es deia Espanya. El napolità té influències catalanes i de fet només va ser oficial quan Nàpols fou català -o catalana?. "L'entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l'arc d'accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443." Aquest castell és la principal fita arquitectònica de la ciutat.

Vagarejant pels carrers trobàrem un quiosquet on comprarem -a preu risible- un tros de la pizza per antonomàsia -la napolitana- i algun altre pastisset salat, d'arròs, empanada, amb la cervesa a euro. Mentre ho menjàvem en un banc ens venia una gran cridòria d'una taula d'una "terrassa" de bar. Un vianant ens digué: Stanno giocando a carte. Els napolitans són molt jugadors. Al cap de mig hora  tornem a sentir crits de dones, ara sí que era una bronca, en el més pur estil del cine neorealista. Ens trobàrem l'altaret del temple de la religió maradoniana, a la façana d'un bar. Hi passem a fer un cafè -tan petit com excel.lent- i comprar-ne una mica a granel en gra per la nova cafetera -res de Nesspressos. Pessebres a l'estiu. Tot un carrer. Les figures napolitanes són d'una expressivitat i qualitat emocionants, amb una estètica entre el barroc i la caricatura. Saben què és el caganer. A un mercadet de vell al carrer vaig comprar un llibre de disbarats futbolístics i un parell de jocs d'enginy a un euro -nous amb fascicle en valien nou- A Nàpols hi ha molt per veure. Ens quedaren les catacumbes extensíssimes, el Duomo -san Genaro-,  les esglésies i museus, i el Vesubi. Pompeia i Capri.
Pla té la teoria que el caràcter agitat i bellugadís dels napolitans ve del Vesubi. És com si estiguessin sempre a punt per fotre el camp, a punt per si erupciona. Quelcom imprès als gens. Pregunta: un senyor al carrer, tot xerrant, tenia les mans amb els palmells i dits encarats, com pregant, i les feia anar amunt i avall. Algú sap que significa?

Florència

No tinc res anotat. Recordo però el mal humor que ens va provocar que l'autocar aparqués tres quarts d'hora lluny del centre. De fet, crec que està fora de lloc divagar sobre tot lo que no sigui l'art i la bellesa omnipresent. Al mateix dia vèiem Pisa. Hi ha una fila recta de dos-cents metres de parades de souvenirs al recinte monumental de la Torre i el Baptisteri

Villefranche -prop de Montecarlo

Una cosa molt arriscada era anar a Montecarlo per compte propi des de Villefranche. Cap problema per anar-hi al matí en tren, però a la tornada s'omplien els trens i no hi cabia la gent. De fet, com a mínim dos grups van perdre el vaixell, un a Roma, on anàren a una casa de religiosos i l'endemà amb tren a Florència. 
Férem bé de no anar a Montecarlo. Villefranche és un petit nucli ple d'encant, costerut, encaixonat entre la montanya i el mar, amb el sabor estil rústic que els francesos tan bé treballen. Et rep un mercadet de coses provençals només al desembarcar. . Capella de pescadors decorada per Celine. Hi ha una gran ciutadella amb vistes, que ara conté tres museus gratuïts. Parlàrem amb uns british que ens digueren: scotish, no english. Hi vaig comprar una làmina joc amb la història agitada del poble amb els assalts que va patir, com a port estràtegic que era. No hi busqueu anar de vacances, és més car encara que la Costa Brava.

Al darrer capítol, anècdotes de a bord i reflexions

19 de febrer del 2013

Viatge en creuer pel Mediterrani-III- Marsella, Sardenya-L'Alguer

Per si algú vol conèixer quatre coses d'aquests llocs
 
Marsella la nova

Primer desembarcament. La diferència monumental que hi va trobar Pla als anys cinquanta, visitant-la un quart de segle després, quedaria empetitida ara. És una ciutat encara amb obres arreu. La importància econòmica del port és palpable. Els nazis, durant la ocupació, van acabar amb la Marsella bandarra i gangsteril de les pel.lícules. Van fer però una gran neteja aterrant els barris degradats, cosa que Pla qualifica de positiva però hipòcrita. Neteja que va completar l'aviació anglesa bombardejant els barris cèntrics. Per tot això Marsella és mancada d'un centre històric amb sabor i personalitat. És una ciutat del segle XX.

El nostre Alfons V el 1423 va saquejar la ciutat tres dies. És curiós l'accent marsellès, acatalanat i sense erres fricatives. Es consideren els reis de l'allioli.Cal retenir de Marsella: el barri de la Cannebiere -rovell de l'ou, fins i tot musicat-, el Port Vieux i el temple dedicat a Notre Dame de la Garde, símbol de Marsella -gran devoció a "la bona mére"-, dominant sobre un turó tota la ciutat. Hi comprem una original creu de vidre artesana. Al passar pels Docks -en anglès- la guia ens diu que no sap la traducció en espanyol -diu que moll no- i jo li dic que podria ser tinglado.

Limita amb zones de costa despoblades i abruptes. En definitiva crec que és un a d'aquelles ciutats que has d'anar descobrint tot l'encant i caràcter poc a poc. M'oblidava de les pintoresques illes d'enfront,amb el Castell d'If, on Dumas situa la presó del comte de Montecristo.


El dia de l'Alguer. Sardenya.


Des del primer dia que vaig arribar a Sardenya, tinc una debilitat per aquesta illa.
Pla. Servidor tenia unes ganes tremendes de trepitjar terra sarda. Sabíeu que estigué tres segles sota influència catalana, presència que es nota arreu, també als dialectes sards. Amb una mica de sort hagués esdevingut tan nostrada com les Balears. Sardenya és l'illa més gran del nostre mar. Ha estat castigada i colonitzada per a tothom. Excepte el ferèstec centre indòmit, terra de bandidatge i perills propis de novel.la. Les febres de les maresmes foren una altra gran xacra fins que els americans van fer net amb DDT els anys 1950.

Els kilòmetres previs a l'entrada són uns paisatges d'una mediterraneïtat especial i més lluminosa pels penyasegats de roca blanquissa. Un seguit de caletes amb torres de guaita dels espanyols a alguna punta. El cap Caccia -on hi ha la fantàstica gruta de Neptú.

No sé fins a quin punt tot això de la catalanitat de l'Alguer té sentit o és pur oportunisme turístic. El fet però és que el català és viu. Un dependent va anar a buscar una noia per atendre-n's al veure que érem catalans. Al preguntar si parlava català, va dir que alguerès  -això sí. A l'Alguer es respira una quietud i serenor, més mediterrània que italiana, diguéssim. Els carrerons i la façana de mar són agradabilíssims.
És una illa grandiosa i no m'agrada conduir, per tant dubto que algun dia compleixi el meu desig de recórrer-la i conèixer una mica a fons o descobrir-la, mai millor dit, ja que és l'illa amb més misteri, plena de costums ancestrals, racons ignots i antics, al costat d'erms, pobles perduts i costes d'aigües de blaus inèdits.
Les llengües

No hi ha lloc al món amb tanta varietat lingüistica: Italia, cors, català i el sard que consta de tres dialectes principals que al'hora es divideixen en moltes varietats locals

Tornada al vaixell

Una de les coses de més qualitat del creuer foren els espectacles que cada nit ens oferiren al gran teatre, no massa llargs, distrets i professionals. Aprofitaven per a fer promocions. El presentador era un francès de simpatia teatral però que encomanava optimisme. Era el director del creuer.

7 de febrer del 2013

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -II- Cròniques de vivències i llocs

Atenent alguns lectors recupero la crònica  de vacances que tenia mig oblidades, tot i que em falta acabar-les del tot.
Mai m'havia cansat tant en unes vacances: t'has de llevar d'horíssima per poder "veure" cada ciutat -en unes hores-, caminant sense parar. El creuer és un món multiclassista: des de l'ambient de "merendero" de riu als matrimonis senyors d'etiqueta. En general els viatgers més desmanegats eren catalans -si la dona ho diu segur que és així. Personalment intento vestir adequat a l'ocasió. A un espectacle dels que fan cada nit, on se sol anar mínimament arreglat, van fer pujar a l'escenari un individuo. Anava habillat amb una samarreta plena de lletres, unes bermudes plenes de butxaques i unes xancletes piscineres de colors. Com va, aquest -vaig pensar. Era de la "cosmopolita" Barcelona. Així mateix les vestimentes elegants al "Dia del Capità" eren escadusseres. De totes maneres no tornaré mai a endur-me vestit i corbata. Resulta que el capità no passa per les taules si no que et "rep" al teatre per a fer la foto. Òbviament tenen molt negoci amb les fotos. I ho trobo bé, ja que si no el viatge seria més car. Les fotos eren, a més a més, tipus Hola, sense arrugues ni imperfeccions a les cares.

Em van quedar algunes activitats per fer: jugar al Trivial -tema Itàlia-, el gimnàs, el karaoke, la piscina, el casino...

Les sensacions del navegar

Ara no parlo  del creuerisme -festes, tiberis, etc- sinó del viatge per mar en sí. Les mateixes sensacions que vaig viure són les que esmentava Pla al llibre -que vaig rellegir per ambientar-me- Cabotatge mediterrani. També vaig reveure La leyenda del pianista sobre el océano, que s'ha convertit en una de les meves pel.licules favorites. Va d'un nadó abandonat a un creuer i de qui un fogoner se'n fa càrrec. Esdevé gran pianista, per ell sol. No baixà mai del barco i quan al final decideix fer-ho, des de mitja escala veu la gran ciutat sense fi, s'ho pensa...i torna cap al vaixell. Ambdós, ambtrès, coincidim en la mateixa sensació, difícil d'explicar. Bàsicament la de tenir a bord, un espai controlable, propi, no infinit. Al petit espai del camarot et sents lleuger. En tens prou amb quatre coses: la mica de roba, el llit, algun llibre, joc...fins i tot una tele, que ni es veia bé ni la miràvem massa. I un majordom per si se't descús un botó, p.e. Entenc la recança de que parla Pla al baixar de la baluerna que havia estat casa seva durant quinze dies en el seu viatge mediterrani.

Els companys de sopar

Tot fa pensar que hi ha una mena de comissió que procura agrupar la gent a les taules per alguna afinitat. Nosaltres erem una taula de gent granadeta. De Barcelona, Gandia i Mollet. Granadets tots menys   ,la colombiana  treintanyera companya del Pepe de Gandia. En Pepe -53 anys- em va semblar el típic valenciá blaver, d'arrel franquista, un pel primari. Deia que no parlava en valencià per la seva companya , però tampoc ho feia quan s'adreçava als altres quatre catalanoparlants. Es feia rar conversar en castellà amb una persona amb accent català. Els seus pares eren andalusos. Petit, cap pelat, eixerit, gallito i milionari. El tipic selfmade man. Es va fer d'or amb màquines i camions a l'època del totxo -ara ho té quasi tot parat, diu. També té un Jaguar, i un restaurant. La seva promesa -amb nens- no viu amb ell. Cada dia venia amb un bolso nou, rellotge o perfum adquirit a les "ofertes" del dia dels duty free.

L'altre parella eren un enginyer mecànic i senyora. Persona d'agradable conversa sobre temes actuals i socials. Deia estar entregada unívocament al món del seu ofici, sense cap altre interès-suposo que amb els dies l'amenitat dels sopars hagués caigut una mica. La seva dona manifestà una vegada que no tolera els mentiders -un seu parent ho és, compulssiu. Tots vàrem assentir -jo vaig afegir que encara era pitjor la gent sense paraula ni formalitat. No se li va ocòrrer a Pepe dir: Hombre, yo solo miento si me benefisia.

A seguir: Marsella, Nàpols, L´Alguer

2 de febrer del 2013

Crònica antibarcelonista i futbolera -de volada escasa

Aprofitant la idea del fill gran hem anat, fills i dona inclosa cap al futbol.  He disfrutat aquesta tarda amb la derrota del Barça B. Bé disculpeu la provocació, ni és un escrit antibarça i amb el que he disfrutat ha estat amb la victòria del Sabadell. Als nois s'els feia estrany anar contra el Barça. Si els amics de les forces barcelonistes de Mollet llegissin això em tocarien el crostó. Jo vaig participar a primeria fila en les primeres celebracions al carrer de les victòries culers -Basilea 79 i sempre he seguit el Barça. De totes maneres em sembla que si el Sabadell fos a primera em faria del Sabadell, per una sèrie de raons: escola, lleure, vallesanisme. I de quixotisme.

L'altra cosa que vull dir, encara que a pocs els interessarà és que després de dècades de no trepitjar un estadi he redescobert una sensació que ja ni recordava: l'emoció, els crits, l'eufòria, la comunió col.lectiva del futbol viscut al camp, cosa que ens portaria a disquisicións sobre la màgia la mistica de les agrupacions humanes i del futbol, etc.

Certament vaig estar de sort. Inici esvalotat del Sabadell, dos a cero pel Barça, el segon gol al minut 43. Al 45 marca el Sabadell! Remontada local fins el tres a dos. Estadi amb bona visió amb una música horrible i eixordidora una hora abans. Begudes dos euros i mig.

Els hi porto sort, ja que la darrera vegada que vaig anar a la Creu Alta va ser el dia i any que va pujar a primera -per darrera vegada.

Podria afegir més coses però ja n'hi ha prou i sobres.

29 de gener del 2013

Dues vivències entre la màgia i el misteri

- Al canal Discover emetien una cosa -cientìfica semblava-sobre sirenes -sic-. Òbviament no parlaven de les sirenes de Disney, sinó de una estranya espècie humanoide marina. Em va sorprendre, però el meu escepticisme  va anar trontollant progressivament, fins esdevenir quasi espant al veure el video d'una xarxa plena de peixos entre els que hi havia una mena d'homínid fent aspavents.

Estalvio els comentaris, incomprensibles  sense haver vist el documental. Si algú vol riure sense haver-lo vist, allà ell. Era una aixecada de camisa del Discovery? Només una cosa, la representació gràfica d'homes peix és comuna a la majoria de cultures antigues, que no tenien contacte entre elles

- A manca de qualsevol activitat nocturna el dissabte a Mollet, anàrem a can Palots, Canovelles, a veure el mago Isaac -entretingut espectacle l'Un idiota.

Érem 17 persones. Al meu cantó de platea érem tres parelles i un single. En surt un voluntari: Como te llamas? Esteban. En surt un altre. Como te llamas? Esteban. En tenia un al davant i l'altra darrera. Al acabar l'espectacle els hi dic: Jo també em dic Esteban. Bocabadats i rient compartirem una situació i moment especial. Serà que aquest nom implicauna atracció a la màgia? Bé si més no és una curiositat que destrossa les lleis estadístiques.

25 de gener del 2013

Encara que no siguis envàs.. al plàstic vas -de pet

Entre que no s'expliquen bé a l'anunci i que les companyies que paguen la campanya -Ecoenves i no se qué-  els importa un rave la sostenibilitat -constatat-,  jo doncs continuaré fent com sempre:  dipositaré EL VIDRE AMB EL VIDRE I EL PLÀSTIC AMB EL PLÀSTIC.

Si hi ha una cosa que posi nerviós a les empreses deixalleres esmentades és només esmentar el mot REUTILITZACIÓ -ideal per la natura i fatal per ells. El capo aquest de la Gene reponsable de la sostenibilitat -Déu ens ajudi!- que ha sortit abastament dels mitjans, s'enfotia de la reutilització, dient que això era de quan vèiem Heidi i els Pallassos de la tele. Més que incompetent el tipus. Com se deia?

Recicleu bé, no com diuen ells.

12 de gener del 2013

MANIFEST -HETERODOX- PER LA INDEPENDÈNCIA -i II-

 Continuació
(sembla llarg però no us  ho penseu)

El seny i on para

És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinó la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes". Si s'hagués fet cas a la  proposta dinàstica del de Vic ens haguéssim estalviat tres guerrres civils. Ara i aquí, molt probablement, la seva visió no seria massa diferent a la que té el pobre Criteri -i igualment obviada?. Penso -idea pel.legrina?- que avui només podríem trobar la fina visió balmesiana dins al món eclesiàstic. Tradicional és la seva diplomàcia i finezza en el tractament de temes delicats. No ho descartem a la primera.

Sempre he estat del morro fort; dels que deia menys seny i més pebrots, mentre la majoria era autonomista.  Ara, amb més anys i amb la nova situació, penso en canvi, que cal tenir el morro fi i la murrieria de la guineu. En definitiva, assenyats com presumim, en aquesta cruïlla decisiva ÉS L'HORA SUPREMA DE DEMOSTRAR EL NOSTRE SENY.

Dubtes i  errors

 
Ara bé, creieu-me però, que com a persona -diguem-li- de caire tradicional -estic més a prop dels místics castellans que dels tics de la nostra progressia-....no les tinc totes. Intueixo que alguns esperen el nou país tot pensant: ara serà la nostra, per esbandir la presència d'allò catòlic de la vida públca i aplicar ració doble d'aquest esbiaxat progressisme tan nostrat -causant de bona part de la situació moral, espiritual i intel.lectual del país. Temo també que no siguem conscients del curull de vicis i defectes que tenim i -cofois- no fem res per esmenar-los. Hi ha una insistència en posar en primer lloc l'economia, el creixement, per tant temo també que hom pretén convertir Catalunya en un polígon industrial -menys els quatre Parcs naturals, això sí. M'ammoïna que alguns -il.lusos- vulguin pretendre com a segona llengua, l'anglès davant l'espanyol. I darrer: serem capaços de regenerar  la política catalana?
   
Les bones vies

Seria d'una immensa miopia política que en la confecció  del  full de ruta no hi participessin totes les forces polítiques. Seria catastròfic oblidar la Catalunya real -eufemisme del melting pot. Res sòlid es podria construir si masses se senten de banda. En definitiva, no tinguem cap dubte que quants més llaços es vulguin trencar; a més maximalisme -a una i altra part- , més feixuc serà el procés d'emancipació. Presenciaríem  uns jocs de garrotades de cec inacabables i un anar a les palpentes per un camí que ni jo em veig capaç de veure on ens portaria, ni afirmar si ens portaria enlloc. Independència no equival a trencament. Proposo:  fermesa,  però també educació, diplomàcia, tacte, empatia, pocs crits i menys escarafalls -també perquè ells són més i més forts. Adonem-nos que ,dissortadament, aquestes virtuds no són pas les que més ens distingeixen als catalans.

Ah, i si erro, si alguna de les reflexions que he exposat no són la part fonamental, inel.ludible i menystinguda del procés, que algú m'ho digui -i demostri si és possible- i deixaré fer. Si hom creu que no erro del tot, que se m'escolti en allò essencial.


 Perquè  i què hem de reivindicar  (Afegitó -d'un altre post a ran un comentari)

"Considero del tot necessari, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra... i els duros, treballar per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta, fer saber al món que existim, projectar-nos-hi i contribuir a fer-lo millor Aquesta és la resposta a qui us pregunti La independència per a què?"



(no sé quant hi ha d'heterodox en el que he escrit, però no em sento reflectit en el pensament general i  la marxa de les coses .Crec adient adjectivar-lo així.)

26 de desembre del 2012

L'HORA SUPREMA DEL SENY (A tall de manifest imprescindible des de l'heterodòxia independentista)

L'HORA SUPREMA DEL SENY

Construir un estat no és fer una casa de nines.Cal que cadascú hi posi el millor que tingui. Jo modestament  intentaré fer-ho plantejant  algunes qüestions cabdals que no es tenen en compte.

- El primer que cal refutar és l'estesa creença que el nostre model podria ser Dinamarca. Deixant el vessant econòmic, més aviat seríem Groenlandia -o Escocia: territoris petits que s'escindeixen d'un estat gran.

- No s'ha aclarit tampoc satisfactòriament que vol dir ser català i qui és català -un dels darrers tabús. No hem d'oblidar que a banda dels catalans de generacions i els nous catalans, tenim també catalans que se senten una mica estranys i ciutadans que se senten en país estrany. El procés d'emancipació ha de tenir en compte aquests grups que serien refractaris a la secessió rupturista. Hi podem afegir el grup que engloba les generacions que han viscut o s'han fet grans amb un munt de referents i tradicions foranes però que ja  hem fet nostres. Inacabable citar-les: la creació cultural clàssica española mamats a l'escola o als mitjans, passant per la grossa de Nadal, els pallassos de la tele, De la Fuente i mil músiques i coses  -fins i tot entranyables- amb les que sempre hem viscut.

- No és que sigui aconsellable sinó que és impensable construir el nou estat sense fer algunes -alguns en diran- concessions; és impensable l'emancipació fent tabula rasa en les mútues relacions culturals, socials i personals,  teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. Cal evitar un miop independentisme maximalista rupturista; cal que tinguem traça en explicar que un munt de llaços de tot tipus es mantindran després del Dia I. I si des de l'Ebre enllà ho entenen i també hi col.laboren, poc ens caldria ja per assolir l'emancipació, que seria així més que amistosa i per tant millor per a tots.  Tampoc no hem d'oblidar la complexa amalgama de sentiments dels espanyols de la resta de l'estat, que van des del sincer apreci fins al ni contigo ni sin tí. En definitiva, tothom ha d'entendre que la separació és tan inevitable com -diguem`ho clar- ho serà relativa.


Continuarà

 
Encara que està per acabar i per polir-hi alguna cosa,  m'ha semblat bé començar a publicar avui aquest escrit.

Sancti Stephani. Anno Domini 2012
 L. D.


Continuarà així


És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinò la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes"......

19 de desembre del 2012

Quatre anècdotes descoratjadores i una pregunta

1 Per què tot republicaníssim de pedra picada, espanyol o català, perd el cul i babeja quan s'acosta a la família real per la foto o la salutació? Sí, hi ha alguna excepció, p.e. la Cotorrahola o  la branca dels assaltapiscines  -Tarda. -ja veieu quins.

2 El Congreso, a través de la famosa Web, ara que s'acosta Nadal ha publicat una Nadala de tema nadalenc -més obvi impossible. Ai, cagada pastoret! La flor de la xusma  dels polítics ha protestat enèrgicament. Conclusions: Obvi insult a la facultat de raonar. I segona, els qui se sentin ofesos per una cosa tan entranyable, tradicional i nostrada com una imatge de pessebre han de tenir unes ànimes fosques i tenebroses.

3 L'incompetent meteoròleg  de torn: toca fred però diuen "temps molt agradable". I al juliol amb rebequeta? també agradable?

4 Acabo els insults a la intel.ligència amb tots aquests -arreu- que fa setmanes van dient que el Barça "ja és campió". Em fa posar especialment nerviós. No crec que m'hagi d'estendre.

5 Llegint Noctas vaig pensar en l'actualitat de la meva entrada? " Proposo dos catalanòmetres" cerqueu si voleu al buscador. Anava sobre Què és ser català? Qui és català?  S'accepten respostes.

9 de desembre del 2012

Ramon Madaula o el paradigma dels molts que no entenen massa res

L'actor diu que s'ha fet del PSC perquè -cito de memòria- no vol la independència  perquè s'estima la poesia de Machado i Lorca, i perquè els considera més seus que Baudelaire, etc(sic). 

Com ell pensen molts catalans aquesta animalada. Qui diu que el fet de disposar del nostre destí i calers vol dir renunciar a un patrimoni cultural compartit des de segles? Qui suposa que el llençarem per la finestra? I qui dubte que per anar pel món la nostra llengua serà més el castellà que el català. Si no trenquem aquesta mena de tòpic absurd de l'actor, malament rai. 

El temor dels Madaula ve de l'existència d'un miop independentisme maximalista rupturista i de la poca traça de l'altre en explicar que l'emancipació no equivaldrà a fer tabula rasa en les nostres relacions culturals, socials i personals,
-teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. No és que sigui desitjable, sinó que és impensable una independència sense el manteniment de més lligams dels que la majoria pensa. Mantenir la Red de Paradors o RTVE podrien ser uns exemples tan senzills com aclaridors.

Treballem-hi. Amb vosaltres que també hi toqueu.

Sobre això anirà el meu esperat manifest -almenys esperat per mi.

2 de desembre del 2012

Catalunya catalana

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim de la immigració espanyola i fills, , immutable, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.


Això escribia jo al passat post i alguns comentaristes espanyolistes han entès jo què sé què. Bé, si que ho sé. Han entés que no han de poder votar o han de fotre el camp!!. Potser ho han es escrit perquè existeix un punt de mala conciència? Observi's que quan deia  Ui quina por sabia perquè ho deia. El tema és tabú.

El que jo plantejo és un fet claríssim: l'existència d'una Catalunya catalana, al costat -o enfront- una catalano-española o simplement española. Lo que vull manifestar és l'oblit d'aquest factor  i que tots aquest savis tertulians i polítics dels pebrots s'equivoquen, o volen enganyar-se quan diuen que els ez -Sanchez, etc ja els hem guanyat majoritariament per a la causa. I que sense ells hi ha poc a pelar.

Ah,que sapigueu que si Quebec no és independent és pel vot dels indis i negres -ara sortira algun carallot que dirà que comparo no sé què no sé quantos.

En fi, els fets són els fets, tan clars com l'aigua. No l'enterboliu. La qüestió que plantejo és la clau de volta per arribar a l'emancipació de Catalunya. Aspecte que si és opinable és quin tipus d'independència i d'unió vull amb Espanya, cosa de la que estic preparant un manifest. Balmessià per a mes detalls.

Dassein em pregunta per Balmes i me'l ve a comparar amb el tio que ensenya el cul i els Ciudad'anos. -suposo que te n'has adonat de la pífia.

La pregunta reflexió que vaig escriure ajuda a centrar la cosa. Contesteu-ho si ho sabeu.

27 de novembre del 2012

Tres coses que no us diran enlloc de les eleccions. I mira que...

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim, immutable, de la immigració espanyola i fills, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

-Ningú li pot dir al pobre Anglada que mentre existeixi aquest pacte de silenci i "luz de gas" sobre ell -només el vaig veure uns segons quan va venir la La Pen- no farà res de res. Se't veu el plomero, dirà algú. Doncs si, penso que fora necessari que hagués entrat. I ara us ensenyaré el llautó: serà també positiva l'entrada dels flautagossos de la CUP. Crec que em podreu entendre, sobretot els lectors habituals, que sabeu com les gasto a l'hora de l'heterodòxia.

-Ningú ha estat capaç de fer correr la foto d'aquell desgraciat ensenyant el seu fastigós cul quatre anys enrera? Amb els resultats de Ciudad'anos ja sabem el nombre d'estrangers anticatalans que tenim fotuts al país. Tots controlats.

Inútils els milions de paraules gastades en el que sembla -no ho és!- el tema principal, la devallada de Más. La cosa cal interpretar-la així: Más havia agafat vots cedits d'ERC i ara hi han tornat. Una altre got d'aigua pemaniana. Em sembla que els tertulians parlen més bé que raonen.

Si Outsider, que torni Pafiam! Al menys ens feia riure catárticament de les misèries del país.

23 de novembre del 2012

Un insult a la intel.ligència i la cultura



Del darrer llibre de Benet XVI sobre Jesús, de manera únanime, tots els mitjans i formats van triar -descontextualitzant-ho- allò  que al pessebre no hi havia bou ni mula.

No va haver ràdio o tele que no s'esplaiessin en qüestió tan absurda, amanint-ho amb estúpides gracietes.

No només la selecció del paràgraf insulta la intel.ligència -amb les coses interessants que debia dir- i la cultura, sinó l'ostentació de supina ignorància. Que si "en havien tingut enganyats", que "si el papa havia descobert que  no havia bou ni mula", un llarguíssim etc

No sè en quin context va escriure això en Benet XVI i la per què la necessitat de dir-ho, però això dels animals és sabut des dels evangelis, quasi dos mil anys.  Tampoc hi havia el caganer ni la rentadora.

Bé, va ser una altra oportunitat de fer mofa de la catòlica, que molts no van deixar escapar.

En fi, una altra mostra de la misèria intel.lectual que patim.

18 de novembre del 2012

Relación intelectual entre Catalunya y España. I trailer


 de La Vanguardia

Per a qui li interessi el tema que estem tocant darrerament al blog, aquest pot ser un text per a treure'n algunes reflexions.

Un libro analiza la relación intelectual entre Catalunya y España

Albert Balcells, autor de la obra, cree que "hay diálogo en tiempos de opresión, pero no cuando Catalunya emerge"

  | 11/11/2011 - 02:26h 
El 27 de mayo de 1888, un intelectual tan conservador como Marcelino Menéndez Pelayo pronunció en Barcelona el discurso de clausura de los Jocs Florals ante la reina regente María Cristina y lo hizo en un perfecto catalán. 123 años después, ¿alguien se imagina a algún prestigioso intelectual de la cultura oficial castellana haciendo un discurso en catalán durante un acto simbólico catalanista? Albert Balcells, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reconstruido en Cataluña ante España (Editorial Milenio) cien años de diálogo entre intelectuales catalanes y castellanos, desde 1888 a 1984. Su conclusión es pesimista: "Hoy no hay diálogo. Lo dice incluso Josep Maria Castellet, cuando recibió el premio nacional de literatura". Los puentes se han roto. Pocos escritores de lengua castellana leen literatura catalana e incluso académicos de la RAE son beligerantes creyendo que la inmersión lingúística acabará con el castellano en Catalunya.

Balcells inicia su libro a finales del siglo XIX, cuando Menéndez Pelayo y Rubió i Lluch, ambos discípulos de Milà i Fontanals, mantienen un diálogo a favor del reconocimiento de la literatura catalana. El erudito cántabro estaba convencido de la necesidad de incluir los estudios de literatura catalana como parte de la literatura española y sostiene ante María Cristina que su presidencia de los Jocs Florals, que consagran la Renaixença, significa la sutura de la herida abierta el 11 de septiembre de 1714. "Claro –dice el catedrático– que Menéndez Pelayo habla sólo de literatura, porque era enemigo acérrimo del catalanismo político que por aquellos años inicia Valentí Almirall".

El libro de Albert Balcells muestra que el diálogo entre élites castellanas y catalanes es posible en tiempos de opresión de las libertades. "Cuando han faltado en España libertades o cuando ha parecido más difícil superar el atraso hispánico, más fácil ha sido desde el centro de la Península la aproximación al hecho catalán por parte de la intelectualidad más o menos progresista. Pero cuando se ha superado esta parálisis y cuando Catalunya ha contado con unos instrumentos mínimos para asegurar su futuro como pueblo, entonces se han dado la espalda". Un ejemplo es México, donde, gracias al exilio catalán, poetas como Octavio Paz leían a poetas de Catalunya sin temor a ser cuestionados como "provincianistas".

Joan Maragall dialogó sin éxito con Miguel de Unamuno, sin ir más allá de la simpatía personal. Balcells destaca que en aquella época, los intelectuales de lengua castellana eran capaces aún de leer con normalidad en catalán, aunque Unamuno le decía a Maragall que los escritores catalanes tenían que darse a conocer escribiendo en castellano y Maragall le explica por qué no. Al final Unamuno combatió el Estatut de Catalunya en las Cortes Constituyentes de la República. Más fructífero fue el diálogo –con Josep Pijoan de mensajero– entre Maragall y Francisco Giner de los Ríos, fundador del Instituto Libre de Enseñanza, la gran escuela de la que bebieron los intelectuales republicanos. "Lo malo es que los discípulos no siguieron el ejemplo de su maestro".

Américo Castro dimitió en 1934 de su cargo en la Universidad de Barcelona cuando se quiso implantar la cooficialidad del catalán en la docencia. Antes, en 1924, intelectuales castellanos de distinta procedencia ideológica firmaron en el Ateneo de Madrid un manifiesto a favor de la lengua catalana y de Catalunya, maltratada por la Dictadura de Primo de Rivera. Los catalanes, como muestra de gratitud, les correspondieron con un homenaje en 1930, caído ya el general. "Años después, Giménez Caballero, que entró en Barcelona en 1939, trató a Catalunya como una "esposa infiel" en términos que hoy llamaríamos violencia de género y Ortega y Gasset no fue más allá de la conllevancia. Azaña, al final, también criticó la autonomía catalana que había ayudado a crear en 1932".
Tras la ruptura de la Guerra Civis, los diálogos prosiguieron en 1952, 1954, 1964, 1965, 1971... , cuando se defendía que sólo se diera la autonomía a las nacionalidades reales o, como el político Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, se optaba por un Estado plurinacional. "Treinta años después de la transición, el diálogo ha dejado de fluir", dice Balcells, para quien domina hoy en medios de comunicación, columnistas, universidades, etc, "una absoluta ignorancia" sobre las necesidades de Catalunya como pueblo o de su cultura. "Esa ignorancia permite que las generaciones jóvenes estén dispuestas a creer las falsedades que se escriben o se dicen sobre Catalunya. En mi época de colegial se le llamaba 'ignorancia crasa', aquella de la que no se es consciente tenerla, por lo que no sólo no se hace ningún esfuerzo para disiparla, sino que encima se está orgulloso de ella".

Para Albert Balcells, "el diálogo entre elites intelectuales no resuelve nada, pero sin estos cien años de diálogo todo hubiera ido peor. Por eso creo que sigue siendo indispensable y hay que seguir intentado explicarnos al resto de España sin renunciar a nada".

El catedrático de Historia Contemporánea cree que uno de los prejuicios ha sido heredado de la admiración de los intelectuales españoles por Francia, un país de gran tradición centralizadora. "Entienden mejor a los vascos que a los catalanes, tal vez porque el País Vasco aporta menos dinero que Catalunya a las arcas del Estado".

Trailer

Un actor català com a paradigma del no entendre massa cosa.

12 de novembre del 2012

Cansat de tenir raó. Incapacitat política catalana.

A l'anterior post   -enviat i publicat per algun mitjà madrileny-  hi deia que  Espanya,   sobretot els intel.lectuals espanyols, en trenta -o trescents- anys, no havien assumit la responsabilitat d'estendre ponts amb Catalunya i d'interessar-se més i fer conèixer el fet i la cultura catalana a Espanya, com a  cosa imprescindible per a assolir una realitat plurinacional mínimament suportable  i llevadera.  Dit i fet. No han passat massa dies i el PP va encetar la campanya de España ama a Cataaluña. Poc després surt el manifest dels progres i encara després el de El Mundo. No és que hagin baixat ben bé del burro  però Déu n'hi do el canvi de registre.

Ho estan fent perquè políticament, a Madrid ens donen cent voltes. Aquí no és d'esperar que hi hagi la visió política de fer un manifest,"un acto de amor a lo español" des de l'independentisme - i tot lo pragmàtic que volgueu- , o  de deixar clar el nostre interés en mantenir tants lligams -inevitables d'altra banda.

Dieu-me il.luminat, bufanúvols o cagamándurries, però el fet és que ells van fent allò que jo havia dit que és fonamental fer. De resultes del meu escrit o per Casualitat. 
 
La veritat és que començo a estar cansat -i de ser sovint  l'únic- en tenir sempre la raó, quan dic que la tinc. I que només em faci cas la realitat.


 - Otrosí, dedicat als negadors de la veritat 
 A Venecia han begut a morro -acqua alta- com mai a tota la història .
Sobre l'huracà Sandy la capçalera EEUU més important -deia "És el canvi climàtic, estúpids".
 

27 d’octubre del 2012

Carta A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

 Celtíbero que me visitas, bienvenido. Si crees útil este escrito, transmítelo .

 Escrit enviat a diferents mitjans espanyols -almenys un l'ha publicat. El to de l'escrit és inèdit, no sé si és bona senyal o no, però és lo que em venia de gust i veia útil escriure.
 
CARTA A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

Supongo que si hay una palabra que defina el estado de muchos celtíberos es el de desconcierto i es por ello que he pergeñado estas letras, con la voluntad de llevar algo de luz, de comprensión. En buena parte este desconcierto viene de la incapacidad de vuestros intelectuales y políticos en tender puentes de afecto y encaje hacia Cataluña, y la de los nuestros  en explicar al pueblo llano español la realidad catalana.   No entraremos a  valorar si tales discursos hubieran bastado para evitar la actual situación ni si es irreversible.

Lo primero que habéis de saber es que el deseo de emancipación manifestada en la Diada no es fruto de un rechazo, menosprecio ni odio hacia España, sino la manifestación de la voluntad de un pueblo de Ser, en total plenitud. Circunstancias economicas han sido la fragua. Del mismo modo tampoco somos antifranceses, que con más motivos deberíamos, teniendo en cuenta como la vecina república anorrea sus culturas minoritarias.

Que se reflexione desde Madrid de lo que se ha hecho mal u omitido. Solo un ejemplo paradigmático: en treinta años de democracia solo recuerdo haber oído una canción en catalán en televisión -Maria del Mar Bonet con Iñigo en el 77. I en la radio? Y que literatos catalanes conocéis? Alguna justificación? Pero el mayor error que han cometido vuestros políticos es que han creído que cuánto más cuerda nos soltaran mas peligro habría que nos perdieran de vista. Es exactamente lo contrario.

No voy a negar tampoco los desastres, despilfarros y corrupciones en la política catalana, ni nuestro carácter ecocida y todos nuestros defectos Y si se me apura una cierta degradación moral  : las famosas imágenes de fornicación en la via pública barcelonesa o la visualización del dicho como puta por rastrojo o sea la prostitución cunetera en las carreteras catalanas. Por ello, situo en primer plano la necesidad de una regeneración general de Cataluña.

Igual que siempre he defendido fervientemente -en minoría- nuestro derecho a caminar solos, me opondré a los ignorantes o exaltados que pretendieran privarnos de participar del patrimonio cultural de las Españas. Personalmente: entre mis cuatro autores de cabecera figuran Larra y Gracián. He sido atacado por citar a Mostaza en un artículo. Apasionado de La Codorniz y tantas otras creaciones de vuestro ingenio, más -supongo- que la media de celtíberos. El título mismo de este escrito es un guiño al gran Acevedo. No me considero un sabio intelectual pero es obvio que este nivel de interés por vuestra cultura no debe ser general -menos desde vuestro lado-, por lo que es cuestión que intelectuales de aquí y allá tiendan puentes que contribuyan a evitar brechas y barreras culturales y sentimentales, que tanto por parte del popolino como de algunos semiilustrados pudieran originarse. Y que nadie dude que el idioma español sera preservado, también como lengua de comunicación mundial que es.

Hay una curiosa propuesta de López Tena -la mantiene?- que planteaba mantener la Corona como nexo, imagen de unión simbólica y sentimental. Como la corona inglesa con Australia o ahora Escócia. Unos lo querrán ver como concesión y otros  com una posible vía de salida al complicado proceso que pueda desarrollarse. Una solución balmesiana para el siglo XXI?

En definitiva pero, y creo que ello no se entiende, nada debería cambiar tanto  el dia siguiente al Dia I. Se continuaria siguiendo la prensa y los medios que más nos agradaban, de aquí y allá, leyendo y hablando en castellano cuando conveniera, yendo de vacaciones al pueblo o la comunidad correspondiente y viendo los mismos partidos de fútbol. Y aún más, en caso de liga compartida, sí se apoyaría sin reservas la selección. No cabe duda que todo ello sería más así cuanto más amigos quedáramos.  Otro en definitiva -que desarrollaré en otra ocasión: Pienso que uno de los primerísimos obstáculos para la conexión y sintonía entre Cataluña y España és que vosotros no tenéis idea de nuestro pariticularísimo carácter  y nosotros mismos tampoco somos conscientes de nuestros grandes defectos y vicios, de nuestra abruptez, por mucho que Pla y otros ya lo escribieron. 
Y finalmente, pensad que si vosotros estáis en un estado de desconcierto vertiginoso, nosotros no andamos muy lejos de ello.

Un amistoso saludo

18 d’octubre del 2012

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -cròniques de vivències i llocs -1-

En aquestes cròniques intentaré explicar com és un viatge en creuer i coses i casos de les ciutats que vaig veure amb el Grand Holiday.

Com sempre, la Neus em fa arribar d'hora als tràmits d'embarcament. Menys degradants que als avions. Terminal lluny de Colom. Acabem depressa i ens acomodem als còmodes sofàs, amenitzats pel trio Los Tres Paraguayos, primer detall de la companyia. Amb els constants somriures del personal hom s'adonava que ja era a dins, al fantàstic món del creuerisme!

Hi havia un nen que passà les dues hores d'espera, a terra jugant -com feia el gran nostre- amb Micromachines. Formava part d'una simpàtica troupe -tipus Trapp- constitüida per dues famílies de Vilanova i la Geltrú, que s'assegué al nostre costat. La "pròpia", que té una prodigiosa facultat per les fesomies va dir: "em sembla que és la Susana Contreras del Facebook" . Era amb la que tenia més relació de la colla virtual formada algunes setmanes abans.- Segur -vaig pensar jo. I així era! la va identificar només a partir d'una horrible foto, del seu perfil! Extraordinari que s'asseguessin allà mateix, quasi a la mateixa hora. I també que ambdúes treballin de lo mateix i que al seu home li agradin -com a mi- els rellotges que es veu la maquinària i les navalles. Casualitats critèriques.
Viatjar en un creuer

Pels que no hàgiu estat mai -o si- en un creuer intentaré transmetre la vida en un creuer. I anècdotes i informacions curioses de les ciutats-escala..

Les maletes te les deixen a la porta de l'habitació, per tant anàrem directament cap al buffet. Només arribar a coberta i veure tanta gent als volts de la piscina, els xiringuitos, el mosquer de la canalla i després aquell formigueig a l'entorn de les vitrines del buffet lliure -no pas cap seient de lliure- vaig pensar: On m'he fotut? He de dir però, que poc a poc l'espai vital es va fent. Quan acaba la travessia fins i tot trobes a faltar tan "l'ambient" o al menys el creuer.

No era un vaixell gros, però els corredors de les habitacions feien l'efecte d'una pista de curses de velocitat llarguíssima. Hi havia per a cada poques habitacions un "majordom" a la teva disposició -amb propina avançada obligatòria. Durant tota la travessa estan al corredor, amunt, avall o quiets, amb quatre hores de descans. Aquest és el seu àmbit laboral. L'aire condicionat era desagradabilíssimament baix a massa zones. El buffet era excel.lent, però hi havia detalls millorables, com el gust que tenia alguna fruita, fruit dels polvos que hi col·loquen per a mantenir un bon aspecte després d'obertes. El sopar, jo diria que es podia considerar alta cuina, tan per l'alta varietat i qualitat dels menús com per la poca quantitat -però amb força plats per a demanar. La piscina -salada- tenia poca requesta, no així els jacuzzis, sempre plens de canalla que no en marxava. Els solàriums de dalt eren el lloc més tranquil, per a agradables lectures. A evitar el situat davant l'alta xemeneia sortida d'aire del vaixell, que expel·lia horizontalment un aroma de fregits que alimentava.
No agafeu el tot inclòs, encara que vulgueu col.locar-vos cada dia. És car i els mojitos són poc més que menta, sucre i llimona. Les excursions surten molt més barates si no agafeu les del creuer. El menjar que sobra el donen als peixos i l'aigua l'extreuen d'una dessaladora.

A un creuer hi trobareu de tot, de tot el que sigui festa i hedonisme, però amb bon criteri suposo, han obviat la cultura. Vaig veure una sala amb tot de llibres i vaig pensar: Visca! Després ens hi acostàrem. La biblioteca era un trompe l'oeil pintat a la pared. Era l'espai de jocs de saló.

La mar

Al golf de Lleó va bufar un mestral que va donar més d'un mal de cap, vull dir de mar. Molta gent groggy. Curiosament no em va afectar gens. La mica de balanceig dels altres dies, més aviat ens agomboiava. La velocitat és lenta, calculo que equival a footing lent. Trigarem hores fins que perdérem el Montseny de vista. He estat llegint els viatges de Pla pel Mediterrani i m'ha fet adonar que efectivament el mar, navegar, relaxa -una vegada superats els sorolls dels motors i algun cruiximent. Ara entenc millor aquest "poble del mar" oriental, que viu en una especie de barraques i barcasses, mar endins, i que només baixa a terra per a comprar l'arròs i quatre coses. Cada vegada que per la nit, pel vidre del camarot contemplava l'escuma blanca que aixecava sobre el mar fosc el barco, em venia al cap el Titanic, el contrast dels blancs de les ones, lluna i gel i el negre de la nit dels fotogrames que hem vist.  

Tòpics?

Un viatge en creuer ni és descansat, ni tranquil, ni eleg... 

Al proper capítol explicaré el perquè.                 

11 d’octubre del 2012

Per què vaig votar no a la Constitució

Ho deia al past post: qui té principis ferms -que amb el temps esdevenen realitat- no té necessitat d'anar "evolucionant".

Avui he sentit un tertulià de Madrid: No sé de que és queixen els catalans, el 90 per cent va votar a favor de la Constitució. Si no té raó poc li falta, mireu.

Entre el 10 per cent dels que no, estava aquest servidor. Tot i la meva tendra edat tenia clar que no podia votar sí per dues raons, una "progre i una altra carca".

- Ella contemplava -contempla!- l'ús de l'exèrcit davant un intent de secessió.

- No es fa cap referència a Déu, com fan la majoria de Constitucions.

O sigui: a mi que em regirin.

També a la ràdio: Als Estats Units els nens comencen l'escola amb la salutació a la bandera i una pregària. Té més de negatiu o positiu?




4 d’octubre del 2012

No he evolucionat mai. Ni falta que m'ha fet. Afegitó.

Sóc un ésser que no ha "evolucionat" -ni falta que m'ha fet.

Tothom té dret a evolucionar, hom diu referit a Carrillo o Fraga, p.e. I sembla que tothom evoluciona. Fantàstic. Us he de dir però que jo no,  jo no he evolucionat gens ni mai pel què fa a les idees i valors bàsics. Penso lo mateix des que tinc ús de raó.  El temps però me la dona cada dia -la raó.

Només uns exemples. Els catalanistes han evolucionat cap al sobiranisme; els sociocomunistes i franquistes cap a la democràcia; poc a poc tothom s'en va adonant que el sistema industrialista consumista  amb el creixement com a fita no és només indesitjable sinó impossible per insostenible . Tot això jo ja ho deia. Encara recordo que de jove, dels meus amics era l'únic que em quedava fred quan  ells -petis burgesos- bavejaven davant alguna victòria electoral dels marxistes europeos i gelat i tremolant quan tots els més llegits i cultes (?) parlaven de les excel.lències del marxisme real.  Potser lo més important que em queda per constatar és que la societat s'adoni de la importància dels valors espirituals.

No està de més que el nou lector sàpiga això, ara que vénen temps on n'hi haurà moltes plomes -abans covardes o contràries a allò que defensen ara- que pretendran adoctrinar-nos en quelcom que fa quatre dies que creuen i defensen. Jo ja hi era. Ho dic per a què em feu cas quan mireu el que escric no per a a què m'admireu a mi. (B.U.P)

He de dir però que la  poca capacitat d'evolució i el pensar lliurement no sempre surt de franc.

Afegitó

Bé, en part és una boutade. Alguns aspectes humans no els veig igual que abans, però més que evolució en dic canvi. Per exemple amb el temps he constatat -molt tard- que existeix el mal gratuït i que l'estupidesa humana és infinitament superior de la que em deien els meus bons mestres capellans. 

29 de setembre del 2012

Que estúpids som els humans

Els que em llegiu ja podeu suposar que el que em tenia més amoïnat últimament era la manca de pluja i la visió dantesca de boscos i rius amb la sequera.

Ahir,  al començar a ploure -després de mesos sense fer-ho- estava amb algunes decenes de persones a fora, que restaven al.lienes, indiferents,  com vegetals, al fet. És més, alguns protestaven perquè plovia. Que estúpids som els humans. Lo que era un moment de joia esperat per mi de setmanes, esdevenia amb la més absoluta indiferència d'aquella gent i fins i tot amb fàstic per alguns.

Aforisme: Després de dos mesos sense caure una gota molta gent sent ploure com si sentís ploure.

24 de setembre del 2012

Catalans. Ibèrics? centreeuropeus?



Anna Gallès diu: "deixaré de ser espanyola però mai de ser ibèrica". És un pensament que també sempre m'ha acompanyat, però al qual he afegit amb el temps algunes reflexions i dades. Un gran tema, fins i tot debat.

No he descobert prou plausiblement com i què som fins llegir Rudolf Llorens i Gaziel. No sé quin, deia que Catalunya bàsicament es constituí per gent del nord, que com esquitxos d'onades tranquiles anaven atravessant el Pirineu escampant poc a poc població provinent de l'altra banda, com escorrialles que sobreeixien d'un mar europeu. Mantenien ells que és per això, que a diferència de les altres comunitats que sempe han mirat a Madrid, els catalans sempre hem mirat al nord, a París. Com instint atàvic, com a reducte del nord que som, intentant retrobar-nos en els nostres orígens. Plausible. No podem però negar la nostra condició -al menys geogràfica- d'ibèrics.Però quins trets en tenim? Com ens hauria influit el caràcter peninsular? Què i quan tenim de cadascú?

Suposo que l'assumpte és més extens; més obert, per a qui en sàpiga més que nosaltres.

13 de setembre del 2012

CATALUNYA JA ÉS INDEPENDENT...ISTA. Apunts breus a tall de primer manifest

 Post del que n'ha sortit publicada la part central al CONTRAPUNT V.O.
Un col.lega blogaire -no massa modest- es defineix com una persona que té la desgracia "d'adonar-se de les coses deu minuts abans que els altres". Mal m'està dir-ho, però això que avui és un clam jo sóc dels que -postergats-ho manteníem amb lletra i música, fa més de trenta anys -els mateixos que fa que molts ja també avisàvem de la insostenibilitat del sistema industrial-consumista. 

Ara que Catalunya ja és independentista, deixo per sempre la reivindicació. Em tornaré a avançar i des d'ara centraré els esforços en consolidar i marcar pautes per a fer possible el somni d'una Catalunya lliure, justa, culta i feliç, al costat dels altres països de cultura catalana.  Potser no us sembla prou garantia però us demano  que reflexioneu aquest compendi de noves idees per a nous temps.

 APUNTS PER A LA NOVA ETAPA (1)

1 Primer objectiu. Condició sine qua non: només aconseguirem una independència en plenitud si sabem explicar la nostra causa a la minvant però extensa capa de ciutadans d'origen forà que l'entén erradament.

2 Explicarem als a dalt esmentats i a Espanya -i a França-   que en el fons de la nostra reivindicació no hi ha cap esperit de menyspreu   ni rebuig. No som antiespanyols de la mateixa manera que tampoc antifrancesos.

3 Dir-los que l'espanyol i la seva cultura continuaran essent un valuós patrimoni cultural afegit i que ens agradaria que fos recíproc. Ensabonant si cal.

4 Encarir que ens escoltin. Que pensin que els pobles i els homes només poden SER -plenament- si són lliures.

5 I pel que ens toca a nosaltres.  Haurem d'aprofitar, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra i els duros, per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta projectar-nos al món i contribuir a fer-lo millor. Aquesta és la resposta a La independència per a què?

6 El punt anterior només serà possible si fem una autocrítica ferotge dels nostres vicis i misèries, els que ens han acompanyat quasi sempre. Qui hagi llegit Gaziel i Rudolf Llorens sabrà exactament que vol dir això. D'altra banda hem de mantenir l'orgull de ser nosaltres mateixos i de les nostres glòries. Autoestima. Tinguérem el primer parlament i la primera ONU del món, descobrírem Amèrica i l'allioli, i la Coca-cola, etc

7 En una Catalunya sobirana tot el que fem i desfem serà sota la nostra responsabilitat. Això ens exigirà un plus d'excel.lència per a mantenir ben amunt el prestigi i el nom -sagrat per a molts- de Catalunya.

8 "La nostra pàtria és tan petita que la somio sencera". No oblidem que som Països Catalans. Fomentem-ne la comunicació.

9  Que la Diada del 2012 no sigui flamarada sinó espurna. El president que aconsegueixi proclamar la independència tindrà un lloc de glòria a la història.

10 Compte! Un bon procés emancipatiu cal desemvolupar-lo amb tota la diplomàcia, serenor i finezza política que els catalans no han sabut emprar en tota la seva història. Ja hagi estat per arrauxament, bona fe, ineptitud negociatòria o prudència covarda. Vet aquí el problema.

I un apunt final

Qui posi el seu granet de sorra -anar a la Diada n'era un- tindrà l'orgull de merèixer ser anomenat home digne i bon català. Qui posi pals a les rodes arrossegarà la seva vergonya durant generacions. I si és polític, a sobre, el seu nom figurarà un dia a les pàgines negres de la nostra història. La història de les nacions sempre ha funcionat així. Hi sou a temps. Perquè  no hi haurà marxa enrrera.

Esclaus de ningú, germans de tothom!

Visca Catalunya! -  essencialment la tradicional. D'això més endavant caldrà parlar-ne.


Proposo per funcionalitat, dir-ne del nostre objectiu: Dia I  (de independència)

10 de setembre del 2012

DIGNITAT NACIONAL & REGENERACIÓ- política, moral, espiritual i intel.lectual - TOTHOM a Can Fanga!

Aquest lema hauria de ser la crossa del lema principal de la marxa de  la Diada.

Es veu últimament bastant sovint  la prevenció de molts ciutadans davant el panorama d'una Catalunya independent governada per la mateixa casta i premises polítiques. Jo vaig més enllà i també  faig palesa la nostra mediocritat i la necessitat de fer autocrítica dels nostres defectes i vicis per a construir un millor país, en l'àmbit polític, però també espiritual i intel.lectual. D'aquí que parli de regeneració.

Sé de gent que no hagués pensat mai que aniria a una marxa per la independència. No m'agraden les munions però vull ser-hi . Ara és una bona hora, catalans. I l'endemà, i l'altre, a continuar la brega.

Els catalans hem de ser-hi per dignitat nacional i uns i altres per justícia.

Porteu pancartes i cartells en anglès!  Si en veieu un  que posa We want to be -a una cara- és el d'en Criteri.


Exultant i exaltant -i si no no t'ammïnis- http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8


Als nous lectors que em llegeixin perquè han vist el blog al cartell de la marxa, els emplaço al pròxim post on intentaré explicar les quatre coses que Catalunya haurà de tenir present a partir d'ara.

5 de setembre del 2012

A la intel.ligència de Solidaritat Independentista s'hi oposa l'estupidesa de CUP. Les tàctiques dels jueus. Mango

El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...

No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada  per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament  i quintacolumnistes a qui els importa un rave..

Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos

Soposo que escric això  perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.

Els jueus són molt putes 

Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que  tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.

Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de  politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són  pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!