Ideóleg del Mercadet dels diumenges i Ass. Col.leccionistes de Mollet. Cofundador Ass. 7 Plomes. Membre CEM. Refund. CANEM. Blog ascètic, acètic, escèptic, ideològicament assèptic. Eclèctic, proestètic i filohermètic. De tints profètics. Boca-i-plomamoll. Escriuredor planer, planià i balmesià. Tradició i avantguarda, heterodox.
19 de juliol del 2013
He parlat amb la Forcades- Espai Judith Vizcarra-Adéu a un artista molletà únic: Eloi Ontiveros-
Publicat al Contrapunt
Eloi Ontiveros
En Jepi li va dir un dia: Tu no t'hauries de morir mai. Era d'aquelles persones que trenquen el motllo al néixer, incapaç de ser superficial -tot i que no callava un segon- i vital,menys quan estava "massa lúcid".Força desfermada de la natura, que es reflectia a la seva obra .Fa alguns lustres que va marxar a viure a la India, però encara se'l recorda. Ara amb motiu de la seva sobtada defunció m'agradaria dedicar-li aquestes lletres i fer-ho saber als amics mutus,coneguts i ciutadania. L'Eloi Ontiveros ens va deixar per sempre ara fa cinc anys. En feia pocs més que jo en perdé el contacte. Potser és sobrer allargar-me en la seva biografia. Pels qui no el coneguin els diré que aquest molletà era un pintor i sobretot artista com segurament ja no tindran l'oportunitat de conèixe'n cap més, i de tan brillant i divertit , de remembrances dalinianes si voleu. Per obra i discurs ho tenia tot per a triomfar en el món de l'art, però aquest és un món imprevisible, quasi tant com l'Eloi, i amb unes lleis a les que no se sotmeté. Té molta obra escampada i l'únic que podríem esperar és que fos un segon cas Van Gogh. Només un detall. L'Associació 7 Plomes editàrem una revista -on per cert hi ha alguna cosa d'ell- que va sortir mal guillotinada d'imprempta. Tothom atabalat i ell va dir Deixem-ho així, queda més original! Suposo que no hi ha antecedents. La publicació va quedar fantàstica. Una associació de creadors i a ningú s'ens va ocórrer. Adeusiau Eloi, no t'oblidarem.
Espai Vizcarra i l'amic d'en Dalí
En sortir del vernissatge d'en Eduard Figueres, artista de la fusta, a l'Espai Vizcarra, em vaig fixar en una persona que tot i que no el veia des dels anys de la transició em va semblar que era el Joan Illa Morell -Jim, de Granollers. M'hi vaig acostar i m'ho confirmà. Li vaig dir que ell, l'Eloi i jo havíem anat a un d'aquells concerts típics de la transició. Em va semblar que li va fer il.lusió rememorar-ho. Tot seguit, ell va ser qui em va trasbalsar amb la trista notícia. Fou en Pau Gil qui m'instigà a acostar-me a en Jim, després de jo dir-li que li aniria bé pel seu programa a râdio Mollet, tot explicant-li que el granollerí havia estat l'activista cultural per antonomasia als anys 70 a la comarca - segueix inquiet igual i fent força feina-. Amic proper de Dalí i organitzador del seu famós happening a la Porxada -l'Eloi també havia estat a Port Lligat i té una foto amb el Dalí-. Ens intercanviarem dades i amb el Pau quedaren per l'entrevista al seu espai -un luxe a no perdre.
Mireu si va donar de sí la tarda. Vaig felicitar a l'anfitriona Judith i ara li agraeixo públicament l'iniciativa ,tan necessària en aquests temps de banalitat,de marginació de l'art i la cultura. Si no és perquè hom em consideraria agosarat per posar-me a la casa i coses dels altres li diria que ho aprofités l'espai tot organitzant alguna tertúlia o conferència. Tan recomanable pels coneixements que s'hi divulguessin com per les sinèrgies que propicia qualsevol relació humana en societat, quod erat demostrandum.
Teresa Forcades a la Porxada de Granollers
(No publicat al Contrapunt)
Ahir vaig sentir la monja a can Basté i a la tarda a la Porxada. Em vaig quedar amb les ganes-per això no escolto massa tertúlies- de dir alguna cosa als savis tertulians, després que abominessin del sentiment de culpa, "promogut per l'Església". Seran lerds?
A la tarda a la Porxada, al torn de participació, vaig preguntar a la germana -resumint: Que us fa pensar que en aquest moviment sera possible que convergeixin católics i anarquistes...? Va oferir-me una llarga i hàbil resposta, a una pregunta quasi impossible de respondre amb exacte rigor,
Amb més temps m'estendré en això del Procés constituent, posant relleu en els aspectes que tiren enrera a molts possibles seguidors.
Etiquetes de comentaris:
escrits a premsa des del 2000,
personal
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Ben mirat, només haurien de convergir anarquistes i catòlics (autèntics, clar, els dos) perquè no estan interessats en el poder, sinó en la vida. Tota altra col.laboració només ajudarà a fracassar qualsevol altre procés.
Em sembla que tens prou raó. En mi convergeixen les dues coses:) -d'anarquista una mica menys, això, sí. Diguem-li que vaig una mica al meu aire.
Em sembla que tens prou raó. En mi convergeixen les dues coses:) -d'anarquista una mica menys, això, sí. Diguem-li que vaig una mica al meu aire.
Pero :
Aixo d ara son anarquistas o , sencillament, vandals?
Publica un comentari a l'entrada