Viatge a Austria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -II-

Comencem a rodar

El que deia dels costums: l'esmorzar a la granja consistia cada dia en dos panets de Viena, tres talls d'embotit de super, i una mantequilla i una melmelada cassolanes boníssimes.
Ben esmorzat, tot parlant de llengues amb l'hosta holandesa va sortit la curiositat de la paraula àngel; s'escriu igual en molts idiomes i no hi ha dos pronúncies iguals, en holandès és diu ànguel.

La primera visita és a un dels hints: les Wasserfalls de Krimm, diversos saltants que pots seguir fins que et cansis de pujar. A mig camí, unes roques planes servien per pendre el sol i mullar-se. Al no fer calor vàrem pujar amunt fins un alberg on vaig menjar knodels tiroleses -una mena de mandonguilles amb salsa, de textura fina- gaudint d'una vista d'àliga.

Coses del nostre poble

Mitersill és el poble que està sota la granja. Net, acolorit, plàcid i a les 22 h. quasi adormit, només alguns "noctàmbuls" a l'hosteleria. La plaçeta "major", amb la seva terrasa, és d'un gran encant.

Mengem a Das Lokal -alpin chic-, molt correcte. Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer- però la conversa va dur a parlar-n'hi a la jove i "moderna" camarera. No havia sentit mai a parlar de Catalunya i s'en feia creus de l'existència d'altra cosa que el spannien.

El dia de l'esquí a l'agost

Cal vèncer un desnivell de dos mil metres amb telecabines per arribar a les pistes d'esquí. Trepitjarem neu a dojo, amb màniga curta, sense fred. Hi ha cintes mecàniques i trineus gratis, Jo no les tenia totes ja que un "morito" que just anava davant se li va girar i tombar el trineu fent una tombarella d'esquena.

Parada a Kaprunn a veure que eren les American Sales: són les botigues al carrer. Ens encetarem amb les típiques saltxixes a una carpa, ells les mengen sucant a les salses. Per acompanyar les cerveses hi ha uns com "donuts amb rais" salats -1 euro-.

Al capvespre de tornada ensopeguem a l'església del poble el típic concert de banda d'escola de música, tot vents, bons. Himnes, i al final el Heal the world. Érem pocs, i nosaltres els únics guiris.

L'endemà un altre hint -tot a prop de Mittersill- una glacera -gletscher-, telecabines de tres trams. Paisatge quasi àrtic a l'última parada, silenci, cel gris i aigues maragdes amb algun tros de gel surant, Baixàrem a la segona parada i salvant la pluja gaudirem més que mai de l'escalfor d'un xalet alpí menjant calent, al mateix preu que a la vall. A la primera parada hi havien grans cavalls pasturant lliurement, els més sonsos que he vist mai, es movien quasi amb la mateixa cadència que les estatues humanes de la rambla.

Que bonic és Innsbruck, i la puta espanyola.

A la capital del Tirol pots aparcar a 5 minuts del centre. La primera persona a qui preguntarem -pel Zentrum- era una noia aturada al carrer. Preguntant per preguntar; per la pinta i pel seu alemany miserable com el meu, li vaig dir si era espanyola. Ho era. Li vaig preguntar si treballava allà i la resposta va ser de gran relativitat -"psee"-. La pobre noia era atractiva però amb indicis d'inicis de toxicomania.

No poguérem fer la foto típica d'Innsbruck, ja que estaven d'obres. Al centre hi ha tot el que un turista de batalla busca: botigues de tots colors, "autèntiques", menjar per a triar, el toc venerable del casc antic i alguns monument. Però sense empentes ni calor.

Al dinar

Tot esperant el cambrer a una terrassa cèntrica, buscava al diccionari error i vaig ensopegar amb el mot eructaral mateix moment que feia un rotet. Darrera hi havia una parella catalana, els únics compatriotes que trobàrem. Un veí de taula va trencar un cendrer, i desolat intentava agafar els vidres amb la mà, fins que ho va impedir la cambrera esparverada.
Vaig triar truita tirolesa, gegantina, hi havia de tot.

El Lloret del Tirol, tradicionalisme i Ein Kameradde

Famós pel gran llac, zona de bany i esbarjo per excelència.No sabem encara si ens va agradar Zell an See. Ensopegàrem amb les seves festes. Divertit i agradable prendre't una cervesa a la plaça, en aquelles taules i gent, sentint una banda tirolesa -els músics amb la gerra als peus- i veient passar moltes persones habillades amb els vestits del país, no ho fou tant quan ens volguèrem banyar, ja que al ser festes estava tot l'escàs aparcament del perímetre del llac copat.

Hi havia molta gent dels emirats rics hostatjats allà, i també en veierem a altres llocs, com si Àustria per alguna raó fos un destí preferit. Les dones cridaven l'atenció, formaven munions, menudíssimes, tapades de negre menys els ulls, maquilladíssims.

A la tarda més tradicionalisme i mostra amb que disfruten aquesta gent: menjant d'allò seu i bevent cervesa. Amb 6 euros entraves en un espai de xiringuitos al costat del llac, alguna actuació i castells de foc sobre l'aigua. Per no esperar, ara ens sap greu no haver-los vist. Aixímateix em sorprengué la visibilitat i tradició de la seva religiositat. Apart de la salutació -també a Alemania del Sud-: Grüss Got -saluda el Senyor-, arreu hi han Sants Crists: als menjadors, a la vora dels camins, als prats, un de gros al pont d'Innsbruck, fins a alguns bars!

Tornant varem parar al veure un magatzem de modestes antiqüitats, a l'aire lliure, sense tancar!! Passàrem per davant d'una granja que tenia una esquela al portal amb un encapçalament: una creu "d'aquelles", no sé si és la de Malta o semblant i encapçalada per un: Kammeraden. La família convidava els camarades al comiat d'un home de noranta anys. Sospitem a quins camarades es referien, i que "aquell" és un tema tabú, a oblidar, també penso que deu ser difícil deslliurar-se de les seves contradiccions. Potser no queda prou clar, per tant explicaré que la creu de l'esquela és la que es veia a alguns símbols nacionalsocialistes.

Trailer del darrer capítol

Una capital nival, jo i altres animals, curiositat reflexiva, els ases, les cabres i la dona, compres, coses de Múnic, etc.