Entrades
Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
9 comentaris:
Molt interessant tot el que dius.
Consideracions:
La primera i més frívola és que el meu cotxe actual (el que tinc des de fa més de vint anys i ell, pobret, ja en té 32) és un 2 cv. O sigui, el germanet gairebé bessó del teu enyorat Dyane. Què et sembla?
Sobre el futbol: Jo no ho sóc pas de futbolero, més aviat el contrari. Món pare, en canvi, ho era molt. Amb el pas del temps, però, he après a apreciar aquest esport (el mínim com per no passar per un insensible). Si em pregunten dic que sóc del Sitges. Amb tot no sóc tan cínic com per ser antibarcelonista, evidentment. L'ajut del Barça a la causa del país va estar bé i fou innegable a certes èpoques però ara la veig més aviat un llast.
Sobre el que dius del Madrid, no puc estar-hi més d'acord. Sotscric totalment el paràgraf referent al tema, el trobo d'una lucidesa total: hem d'admetre que hem d'aprendre alguna cosa d'allà baix, és així.
Pel que fa a la referència de fugir de la racionalitat però també d'aquesta eufòria extrema, també estem d'acord. No m'agraden els extrems (i això que jo sóc, per molts, força extremat). M'incomoda la racionalitat absoluta, la trobo fúnebre. Però també la rauxa pura i dura perquè sí: acostuma a ser el primer pas per a cometre injustícies impunement. L'equilibri suposo que és l'ideal. Acostumo a deixar-me endur per l'instint en això i a virar cap a la banda racional o l'altra depén si el que veig no m'agrada.
Apunt final sobre el comentari del QG: en cap moment he cregut que t'expressis malament, només faltaria! Però sí que és cert que em va costar d'agafar el que deies en aquell comentari concret. Però ja et dic, de vegades jo també, a força de podar, els meus queden més obscurs que una pel·lícula de l'Antonioni. Ho sento molt!
Bona tarda.
Visca el Barça!!! jejeje
De totes maneres crec que els Barcelonistes no s'ho mereixen. Si hagués sigut per ells, a l'estiu passat ho haguessin enviat tot a rodar.
En aquest sentit, crec que l'entrenador és un puta no volent renovar, i així esperar què passa a les eleccions de l'any que ve. Sap que a la gent o se la colla o foten el burro a l'hora de votar.
Salut i que duri, encara que l'any que ve serà molt més dur... i per això millor.
Per cert, gràcies en Guardiola he guanyat un sopar. El dia que el Barça va perdre a Numancia contra alguns dels meus amics que despotricaven de l'equip vaig deixar clar que el Barça guanyaria la lliga. Les actituds no manteixen
En l'ambient culturetes n'hi ha molts que despotriquen del barça i del futbol en general perquè són una cosa del populatxo que està mooolt per sota del seu nivell. Bé, a mi em sembla que qui no gaudeix no és perquè no pugui sinó perquè no vol. És com sortir a celebrar cargol, o gdtegtg, o un planeta qualsevol... Només un motiu per l'efecte, que és el que compta, i l'efecte és exactament el que tu dius: el joc. Més concretament l'efecte és la il·lusió que porta el joc, la il·lusió que en realitat, la vida tal i com la concebem actualment, no és gaire cosa més que il·lusió. Tenir il·lusió i acomplir-la, o no, però conrear-la.
Tot i que jo si vaig celebrar amb "desmesura irracional" -com bé deus suposar- els títols, estic d'acord amb el que dius. El tema d'un debat públic d'intel.lectuals sobre el Barça, per exemple, seria interessant. La Rahola a la Vanguardia avui ha tocat el tema però de manera bastant superficial.
Jo, amb els anys, també he perdut eufória, quina llàstima i quina paradoxa! Ara que guanyen!
Quins records em porta la Recopa europea de Basilea; concretament, una “reunió” al Casal de Cardedeu on un noi explicava que l’havia anat a veure! EL deien “Tete” i devia ser una mica pijo.
Molt agut això que un poc canviar de dona però no d’equip de futbol. Quina raó que tens.
Quan estava veiem la final, a la plaça del poble, els barcelonistes es queixaven molt (massa). I això que va ser una final ben plàcida! Si no vam passar quasi por! EL que no faré mai és deixar de veure una final del Barça per anar a sentir ningú parlar a cap lloc. Entre d’altres coses perquè la vida, la comunió del futbol, està per sobre de les xerrades i les conferències. El futbol també és la vida, no? I moltes xerrades són soporíferes, no ens enganyem. Si vaig a un museu a veure una exposició, com no haig de veure una final. És que el joc no provoca experiències estètiques! A mi això d’anar contra el Barça quan tothom va a favor (o de l’Espanyol) em sembla massa espanyol: ho deia Antonio Machado, el caràcter espanyol es veu al toros, quan tothom aplaudeix un xiula.
El cert és que quan més obert a les experiències, millor. M’agrada llegir, passejar, xerrar, cuinar, escriure, parlar, fer el paperina, anar a museus, a conferències..... i el futbol i el bàsquet també (tennis, el 1500 i la marató). I més.
Sobre neologismes no cal que facis cas d’opinions interessades. Tu, a fer neologismes, altres que els critiquin.
Potser cal que m'ho faci mirar. Ara hi ha dies que em llevo i com si em fés cosa ser del Barça, no sé, una mena de sensació gregària i inútil.
M'imagino portant una samarreta d'aquelles de "Oh le le, oh la la, ser del barça es el millor que hi ha" i em ve una mena de bassarda. No he conegut mai ningú que porti aquestes samarretes i li vinguin aquestes coses.
Demà al matí truco a l'ambulatori.
Florenci, aquests eren cotxes "para gente encantadora", recordes? Dedueixo que no estàs casat, si jo no ho estés me n'agradaria un. Sobre allò del QG no has de sentir res, ja deia jo que era fosc,l'error va ser intentar reflexionar sobre -amb presses- una cosa que necessitaria cent llibres per a no arribar enlloc.
RDC Suposo que ets del RCDE :) El Guardiola més que puta és que sap de futbol i sap que tot el que puja baixa, jo m'apunto a l'optimisme de veure un bon Barça durador.
J. Manel ja l'he llegit. Que vols que sàpiga de futból la Rahola? per molt que els tertulians "sàpiguen de tot".
Efrem, a la teva edat jo també tenia una eufòria desmedida, ara disfruto però no em veig saltant pel carrer. Resalto com deia un comentarista teu la paraula il.lusió que fas servir com a fonamental.
Albert, el nostre "gironí preferit" no sé si fa pose o realment no se li va moure un pel del bigoti per la Champions. Certament la vida també passa pel futbol.
Outsider, gran il.lusió que ens visiti un savi home de Déu. No et preocupis perquè et sentis rar amb això de la samarreta,ja veus que el blog és un cau freqüentat per gent, com el que subscriu, "no excessivament normalitzada" -a Déu gràcies- i estem tan panxos.
Saluts.
Casat i amb fills Criteri! (fill de 13 anys, filla de 9, molt macos)Bé, ara tinc una altra senyora, des de fa quatre anys (sense cap conflicte amb la mare dels fills, és més, tenen molt bona relació) i sí, continuo amb el vehícle de la gente encantadora. En part per romanticisme, si vols, però també molta part perquè la meva economia és... millor no parlar-ne.
I en resposta a tu, caram, no és que em sembli bé, em sembla "estupendu"!
Publica un comentari a l'entrada