Sobre les nostres vergonyes, indignitats, pors i incompetències.

Tot i que sembla que Eurovegas anirà a Madrid no podem badar ni un moment. Esperem tenir aquesta sort. I que Eurovegas a Madrid esdevingui un pol que atregui a molts residents a Catalunya no autòctons, cosa que "esponjaria" el país. A més a més.

Ara que s'està a punt de decidir TOTS -els homes de bé- hem d'empènyer -cap a Madrid. El Sr. Más i tots els que recolzen aquestà infàmia sinistra estaran de sort si no es fa al nostre delta. S'estalviaran així l'oprobi i la vergonya que acompanyaria per sempre les seves persones per aquest  error, miopía històrica  que canviaria Catalunya per sempre. Tard o d'hora haurien de respondre davant la seva consciència i la història d'aquesta malvestat. El M. H. Más -i tants més- acabaria la seva carrera fent esforços desesperats per reengraciar-se amb el seu poble de la mateixa manera que ho fa Pujol per tants anys d'abaixar el cap -tot recollint engrunes-Tites, tites... Les mateixes engrunes que deixaria Eurovegas a canvi de vendre-n's una altra vegada més.

Els nostres presidents, tots, lògicament volen passar a la història, però inexplicablement ignoren, que ningú ho fa per haver fet quatre autopistes -de pagament a sobre!- o polígonos industrials. A les planes d'or de la història hi passen els governants, que en temps difícils, d'opressió o d'indignitat nacional saben conduir el seu poble, de manera pacífica, a la seva emancipació  (de gestionar l'economia, qualsevol pagès com jo, primmirat amb els calers, ho faria molt millor. Cap mèrit. )

Pròximament: 

- Inici de les cròniques del viatge d'aquest estiu.

- Resenya d'un llibre que acabo de llegir i que m'ha frapat com pocs. De gran lucidesa, gràcia i informació, de conclusions òbvies  que ningú havia sabut extreure. Un gaudi intel.lectual i cultural a cada plana. Aquest llibre, aquest autor, és una demostració immisericorde del fet inextricable que els millors, els bons no sempre són reconeguts com cal, fins i tot sovint són desconeguts. Com aquest.

Dignitat nacional. El problema.

- l'Assemblea Nacional Catalana de Mollet ja ha començat a mobilitzar-se per a la Diada tot posant autocars a disposició dels patriotes, dels nacionalistes, i en general de la gent amb un mínim de seny i dignitat, i disponibilitat, per anar a la històrica -segur- Diada d'aquest any. Ningú a casa! 

Circula un correu que diu que si som 100.000 allà es fotaran un fart de riure, tal i tal, i si som 3 o 4 milions -no recordo- Catalunya seria lliure demaà mateix. Compte, no em mamo el dit, i sé que apart d'exigir diginitat nacional a la ciutadania hem de demanar una regeneració política nacional -i intel.lectual, moral i espiritual- ja que la nostra classe política no és tampoc per tirar coets. Ni potser avui nosaltres com a poble.

- Al darrer post parlàvem de la gran solució al gran problema de l'atur, la feina, és a dir, de la renda de cadascú. L'altre gran problema és l'espoli nacional-siguem optimistes i pensem que invertiríem amb una mica de cap el capital que ara paguem a l'estat, que aníriem millor. Però ara torno a incidir, en aquestes jornades de calor i sequera infernal, ara que percebem diàfanament que l'aigua ho és tot, que sense ella i una natura harmònica no som res, torno a cridar fermament que la qüestió de l'espoli,  les llibertats nacionals, i els afers econòmics són absolutament intranscendents davant la magnitud dels problemes causats quan la natura que no ens és al.liada i encara més quan som nosaltres qui hem trencat aquesta al.liança.

L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.

 

L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  

Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  

Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

Sóc l'únic europeu que no protesta per les retallades? Dono per inaugurat l'inici de la "crisi' .

Protestar, recriminar les retallades és com si un nen es clavés un vidre al pati per anar descalç i la mare l'esbronqués per haver-se clavat el vidre en lloc d'esbroncar-lo per anar descalç.

Protesto és clar, però la meva protesta i indignació no és per les retallades, sinó pels sous, prebendes i incompetència de polítics i manegadors del cotarro. Les retallades són la conseqüencia! no la causa.

Em preocupa que la meva lògica no sigui compartida. Que hi diria Balmes? 

En aquest escrit si que  m'agradaria i agrairia encara més que hi hagués més prodigalitat de comentaris on hom em digués si veig garses per perdius , tractant-se d'una cosa en la que em quedo sol -bé, tampoc no és la única- i que crec fonamental per a un debat rigorós.

Dono per inaugurat l'inici de la "crisi'

Després de les mesures ecònomiques darreres em penso que ja puc treure un palet de les cometes amb les que escrivia crisi.

Potser trigo uns dies a contestar els comentaris.

Relat del delicte del que fou víctima.

Fa uns mesos vam ser víctimes d'uns fets que ara faig que siguin coneguts.
 
Carta adreçada -en calent i amb santa indignació- als partits de Mollet. En van contestar DOS. No  sé si els va agradar. Publicada al Contrapunt.

Ens adreçem a vosaltres com a representants de la ciutadania per a exposar-vos una situació angoixant que hem viscut per mor de la legislació i també per a efectuar unes sol.licituds.

Teníem un pis llogat quina arrendàtaria -immigrant-  rellogava habitacions i que va rescindir el contracte -després d'uns mesos sense pagar el lloguer. Però un home i una parella rellogada es van quedar al pis sense voler marxar. La persona instigadora tenia el cervell capgirat per la cocaïna i els altres en vies de tenir-li. 

Actuant judicialment, la resolució era llarga i costosa, per la qual cosa ens vàrem haver de sotmetre-n's a l'extorsió de l'individu protagonista, donar-li una bona quantitat euros i les gràcies a Déu per solventar "ràpid" el problema i no haver d'acudir a la justícia, cosa ben trista.

Als Mossos d'Esquadra ens informàren que en aquests casos els delinqüents tenien tots els drets -cosa que ja sabíem, però no fins al punt que ens digueren: si denunciàvem que estaven robant el pis ens podrien denunciar per denúncia falsa; si canviàvem el pany també i si hi entràvem també. La nostra policia nacional va alegar que ells no podien entrar al pis ni identificar al delinquent  encara que els acompanyéssim-teníem una altra clau. Així mateix, les forces de l'ordre, tot i sabem de quin element parlàvem, ens van negar amablement a donar-nos les seves dades personals, si tenia antecendents, si era perillós -que ho és- etc. Ens informaren
del desempar legal dels propietaris, cosa que ens va ajudar a decidirnos a cedir al xantatge -junt a la perillositat de l'individu ocupant.

No sé si el vostre partit i la classe política en general és conscient del què aquest fet representa: destrueix la convivència; genera encara més dscrèdit cap a la classe política i sobre tot als legisladors; afecta la salud física i psíquica de l'afectat; por pel perill de la integritat física pròpia -o no- davant la violència verbal i amenaces dels delinqüents i por al robatori o atemptats a l'habitatge. Nogensmenys haver-nos de sentir que "això amb Franco no passava"...i haver de callar.Total, impotència, frustràció, sensació de desempar i tristor.

Em descuidava els perjudicis econòmics, que són potser però la part menys important, així com el panorama de destrosses i brutícia, que va provocar una plaga d'insectes a tot el bloc.

Voldríem demanar que el vostre partit proposés una modificació de la llei que correspongui, a l'estil europeu: 4 dies pel desallotjament i càstig exemplar pels delinqüents.

I si fos possible, una contesta, tant en el sentit del compromís de treballar en el tema, haver recullit i compartit el nostre neguit o bé si és al contrari, explicant-nos el perquè d'aquestes lleis que tothom diria que afavoreixen el delinqüent i per tant la delinqüencia! Crec un dret del ciutadà recabar explicacions d'allò que constitueix el nostre marc legal.
 Intentarem positivar i aprendre d'aquesta experiència. Gràcies a l'avançada i rebeu una cordial salutació.


Em vaig quedar amb ganes de dir-los hi que són  incompetents en aplicar l'ordre i la justícia en aquests casos però encara més pel que fa al control del tràfic de drogues. Cal dir que el principal protagonista no era pas d'extracció familiar marginal, fou la droga la que l'ha convertit en una desferra.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.

El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  

Similituds catalano-portugueses.

Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
  Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.

Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.

El tub de dentifrici -problema. On no viuria. Polítics i conills.

 Algunes stravaganzas critèriques més.

- L'altre dia parlaven de land de Baden Wurtenberg tot dient que era el més desemvolupat, el que més industria tenia, així mateix glosaven lo molt que treballaven. Vaig pensar: seria l'últim lloc d'Alemanya que triaria per viure -com Catalunya, vaja. Un país on la indústria n'ha arrasat mig, tot plegat per a...què?

- Diuen que hi ha qui s'ha divorciat perquè el seu cònjuge prem el tub de pasta de dents pel mig i no pel cap de sota. Pensant-ho bé jo no estic segur quina és la manera més racional de prémer la pasta. Ens trobem davant un problema senzill de lògica pura. Però no tothom sembla tenir la mateixa lògica.

Matemàtica política

- Si un cunicultor obté un benefici de 20 cms d'euro per conill cada dos mesos i qualsevol polític amb una miiica de càrrec percep 80.000 euros anuals, quants conills hauria de vendre cada mes per igualar un d'aquests sous polítics? Val més no saber-ho. Podem extrapolar-ho al benefici per  pollastre, per kilo de patates, o per bossa de pipes del quiosquer. Comparare-m'ho a d'altres sous públicsi i reflexionem sobre qui es mereix quant i què.

Conversa amb Jaume Barberà i una gran lliçó

Fa unes setmanes vaig dir a en Jaume Barberà -també molletà- que si no sabia a qui convidar recorrés a algú de "la catòlica", Són gent que té tot el temps per a pensar i estudiar, i no són banals. L'últim monjo de Poblet o Montserrat és molt més interessant que el 99 per cent -optimista?- dels polítics. En el pla intel.lectual i cultural.

Doncs bé, ha portat la Forcades. Jo no anava per aquí, sinó per algú que no fos tan mediàtic,  però bé  aquesta noia mai no et decep. Al principi cert que ens va deixar astorats fent una crida a la vaga general indefinida per tombar governs -aquest?  Aquí confesso que no la vaig acabar d'entendre. Ara, pel que fa a la resta es va fer entendre com ningú. ENS VA EXPLICAR  AMB UNA PRECISIÓ I AMB UN RIGOR LES MALDATS DEL CAPITALISME SALVATGE, COM FUNCIONA LA COSA,  COM CAP COMUNISTET HA FET MAI. LES SEVES PARAULES SÓN MÉS DEMOLIDORES I ATERRIDORES PEL SISTEMA QUE LA DEL MÉS REVOLUCIONARI O  MÉS INCENDIARI CREMACONVENTS. I SOBRETOT, SOBRETOT: AQUESTA ÉS CREÏBLE. Ho he escrit amb majúscules per a destacar-ho però sembla que cridi. Disculpes.

La difussió del video és molt recomanable i aquesta monja  segur que és considerada per les clavegueres del sistema com un perill públic. Com m'agradaria ser jo.

De la importància de la religió a les societats

Són cinc cosetes d'aquests dies que potser explicarien quelcom del que he anat parlant últimament com és la davallada de tantes coses fonamental des de sempre.

"Napoleón conocia perfectamente la importancia de la religión para la buena marcha de los paises" No recordo l'autor.

Vargas Llosas a la Vanguardia i Rafel Nadal a Mollet: "es va proclamar la necessitat d'arrambar la religió però qui ho feia no donava ni tenia cap alternativa"


Estic descobrint i estudiant l'època victoriana i l'imperi egipci. No hi ha hagut -malgrat contradiccions- una època moderna més llarga,  més tranquil·la i apacible i que hagi aportat tantes coses amables al món modern com l'era nonàrquica victoriana.  Europa aleshores era un devassall de sang i revolucions a pleret. No hi ha imperi -com el faraònic-que hagi durat tant -més de tres mil anys. Més en l'últim exemple, però en ambdós casos la religió era el centre sobre el que giraven aquestes societats.

Les conclusions em semblen prou evidents per a estendrem-hi i si no ho són ja direu la vostra.

A tot arreu estem com a Mollet?

Mollet: Més de 50.000 habitants -habitants, dorments, pel què es veu. Setmana tan atepeïda d'actes com escàs el públic.

Dimarts: un personatge tan important i mediàtic com en Rafel Nadal i arrossega unes 20 persones a l'acte.

Divendres tarda: tango magistral al Lledoner, de franc. 30 persones.

Divendres nit: Glissando, a les nits delicioses a la fresca del Jardinet. Això encara ho consideraria un "èxit": 67 persones.

Dissabte: Miquel Àngel Tena, històric de la nova canço. Es va autoproduir un concert a la Sala Fiveller. 35 persones i bona part d'elles relacionades amb el músic i el pianista. Dues hores i mitja a la sala, ja que just al costat l'esplai feia la festa final de curs i ens havíem de repartir el temps per no solapar el so. Quan acabava una tanda d'actuacions infantils els monitors feien uns copets a la porta d'emergència per a què cantés en tena. Ara cantes ara jo. Divertit. Neorealisme a la catalana.

No és que la gent estigués al cine o al teatre, perquè no en tenim.

Voleu que us sigui massa sincer? Estic tan acostumat al luxe d'aquestes vetllades a petit comité, que si es massifiquessin em costaria acostumar-m'hi.

Poti-poti de facècies descoratjadores. Conversa amb Rafel Nadal.

En la línea indignada-descoratjada de l'antepenúltim post he anotat quatre coses que m'han vingut al cap.

Tothom sap -ho suposo!-que la ITV és una màquina de recaptar - i moltíssim!!. A sobre hi va haver corrupció amb les adjudicacions. He perdut 50 euros i el temps, i a sobre em feren tornar perquè una roda no tenia el mateix dibuixet.

Vaig comprar un llibre antic a Ebay, per 50 euros més els ports. Arriba a Espanya i em fan pagar aranzels, sic, 16 Euros més!

A partit de les 7 del matí Mollet hi ha el soroll d'una fira de festa major. El camió regador, el fregador, la bufadora, que passen dues i quatre vegades amunt i avall; el dels mals endreços; la grua camió que treu els contenidors subterranis- d'un soroll monstruós.

S'ha descobert que la compra de partits de futbol és una pràctica habitual. Un conegut diu que va sentir que unes mestres de vint i pocs anys  deien "yo me voy a Nueva York- Como mola tia, yo a Thailandia- (feia una setmana que s'havien mobilitzat contra les retallades... i les vacances passades  al Japó). Unes quantes vegades l'any, uns veïns mig flautagossos monten un merder de "música" i crits, amb fum de la graellada, de migdia a vesprenit. Entrant a Mollet hi ha uns turonets a la calçada -antivelocitat- d'una elevació i traidoria que insulta a la intel.ligència,  destrossa els cotxes -un ciclomotorista s'hi va deixar les dents.

I mil coses més.

Conversa amb Rafel Nadal -l'ex director de El Periódico

Potser no cal que transcrigui la conversa d'avui a Mollet, però ve a tomb que esmenti la coincidència amb ell quan digué que no s'explica la manca de seny davant tantes coses òbvies. Ell es referia als polítics.

No hi intel.ligència però tampoc honestedat,  ni el sentit de convivència és el desitjable. Ja explicaré el meu perquè. (Napolvictorisis-criptorecord.)

He escrit a raig, que m'espera una pizza de llauna molletana.

Quin regal de noces ha de fer una família senzilla a un polític de sou milionari?

Tinc un parent que està convidat a una boda i no sap que feR. El nuvi és un polític municipal i des de fa quatre dies també amb cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol -que val més que no sapigueu- per fer ben poca cosa. Aquest parent no té res en contra del polític que es casa; la indignació -i la de mig poble- no és per ell que només ha fet que aprofitar-se del sistema de prebendes polítiques. Això sí, caldria valorar si és ètic acceptar uns diners que no et corresponen moralment.  Però és clar, el meu parent, quasi mileurista i contestatari, diu que li toca bastant la pera haver de fer un bon regal o ingrés a algú que parasita la societat. El regal ja el te cada més a través dels impostos i sancions de la ciutadania.

Hi van cinc persones. Que hauriien de fer els convidats, uns indignats però tots banyuts? Pagar el beure, a sobre? Fer només un detallet? Cap regal? Com justificar-ho? No anar-hi?  I els principis?:


Trailer. Al pròxim post detallo uns quants sablassos més que m'han cardat "els de dalt" i altres vulgaritats. Un d'ells sobre obligacions preferents.

No soporto la gent. Tres o quatre cosetes.

Cap de setmana indignat

No soporto a la gente, digué F F Gómez per justificar la seva retirada dels escenaris. Vaig pensar: quin tio més avinagrat.No vull dir ara que signi i rubriqui l'ex-abrupte, però puc dir que no em frapa tant i amb els anys lo de FFG s'entén més. I ho dic jo que em considero un ànima filantròpica que fa el possible per fer la vida agradable al proïsme. Però la immensa vulgaritat regnant sovint m'enerva.

Estava a punt d'agafar el son, en aquell moment dolç del duerme-vela, quan va passar un ésser humà tocant el claxon. Sobresalt i gran dificultat per tornar a agafar el procés del son. Altres vegades són grups de pobre gent la que passa parlant a crits per la nit.

A un munícep del poble li han buscat cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol. No pensava que es cobrés tant a la Diputació. Una companyia de ballet ha fet un  ERE perquè la Dip. els deu calers. Sembla que a la gent li importa un rave.

CIU de Mollet vol que l'Església pagui l'IBI. Ja és un insult a la intel.ligència que els partits progres ho demanin, però que ho facin els de CIU supera lo insuperable. Ara, que els partits paguin IBI res. Ells són com ONG's diuen, que no tenen ànim de lucre, ni generen beneficis. És clar que no, lo que generen són despeses i pèrdues!! Els beneficis que s'ingressen els polítics és obvi que no vénen dels beneficis que generen.

En un agradable sopar popular cinèfil vaig seure davant un home -ja granat- d'aquests que diuen que lo pitjor de la societat és l'església -literalment. Com que és raríssima l'ocasió que tinc de debatre-ho vaig entrar al drap. Li vaig dir que la culpa de com anem no és dels capellans -que cobren mil euros- sinó dels partits; que Carites hauria de desaparèixer i que els pobres haurien d'anar fer cua a les seus dels partits i que la misèria l'havia de solucionar l'estat; i quatre coses per l'estil. L'home, segurament acostumat a que la gent li seguia el discurs va restar desconcertat amb la meva vehemència. Però em vaig equivocar. Tenia davant un menjacapellans dels de veritat i vaig deixar escapar la oportunitat d'esbrinar, escrutar, intuir la raó profunda de la teo o catolicofòbia.  Jo no tinc tan clar aquest enigma..

Boicot a la cervesa S. Miguel fins que no prengui mesures!

(manquen dues cròniques açoriano-portugueses: el futur és portugués, catalans i portuguesos -curios., etc)

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto Bettencourt,  Adormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

Pasta Gansa, un gran lloc per menjar, al centre de Barcelona, bé, bo, barat ...i quantitat

Vaig donar  als propietaris la meva paraula que faria una petita resenya del seu local. Bé, no la vaig donar explícitament, però en Criteri és persona sèria i no li cal prometre res.

Si aneu de visita al centre de Barcelona;  si aneu tota la família i no voleu gastar els 12 o 14 euros per cap i a sobre tenir raons sobre si aquí sí aquí no, aneu a Pasta Gansa, al carrer Pau Claris. Buffet lliure a preu i qualitat molt recomanables. Tenen alguns altres locals del mateix nom.

Aspectes que també  marquen diferència  són el tracte amable i proper del personal i el fet que és un establiment familiar, que no només gestionen sinó que treballen a peu de negoci. La típica mateixa família catalana que ens podem trobar als hostals de terra endins i de muntanya.

Vaig parlar uns moments amb un dels fills que em va explicar coses del negoci i la família i que també us explicarà si parleu amb ell.

Gran gent i gran establiment.

Plantejo un problema, molt marrano -per si algú el vol resoldre.

Hi ha moltes modalitats de jocs. De tant en tant en plantejo algun en aquest blog d'Utilitat Pública -BUP-, però també d'esperit lúdic. Aquest entraria a la categoria dels problemes matemàtics. Res de l'altre món però socialment útil -conèixer-ne la solució. Ja que parlem de casinos...A jugaaar!


PROBLEMA

48.000.000 de turistes anuals visitarien Eurovegas i una quantitat que ignoro de gent forana treballadora  es quedaria tot l'any a viure a casa nostra. Més els gàngsters i els executius. Podríem apuntar aproximadament QUANTES TONES  O METRES CÚBICS D'EXCREMENTS -LÍQUIDS I SÒLIDS- ENS DEIXARIEN ANUALMENT?


Del problema a les desgràcies

Ara veig que caldria  esmentar  l'infinitat d'altres residus, com les tones de brossa i els  produïts pels consums energètics.

El consum d'aigua i la destinació d'espais naturals per l'abocament de les muntanyes d'escombreries són una altra vessant de la problemàtica.

De totes maneres, si hi ha un país occidental acostumat a viure entre  fums i la natura emmerdada és Catalunya. Hi estem avesats.

Eurovegas a Gallecs!

Publicat a Contrapunt

Sembla que hi ha problemes per fer l'Eurovegas al Delta del Llobregat. Que el facin a Gallecs!! Alguns s'hi oposaran per  raons ambientals. També n'hi ha pel Llobregat. Es requalifica i llestos. Com deia en Solans, de la Generalitat, "per quatre ocellets no hem de deixar d'edificar i renunciar al creixement". Hi hauria zones verdes, lògicament. El projecte generaria incomparablement més riquesa que els horts i sembrats actuals. Les famílies i nens podrien esbargir-se gaudint de grans ofertes de lleure i jocs i l'altre públic amb altres diversions a pleret.  Els llocs de treball només absorbirien una petita part dels aturats, molts amortitzats en pocs anys, però tot i així el país ho ha d'aprofitar per a reprendre el camí del creixement, que tant ha transformat el país.  Problemas de legislació laboral? Ja no ve d'una reforma. Problemes amb normatives? S'excepcionalitza. Que l'obra portaria una altra tongada d'immigrants? A Catalunya ja no li ve d'una. Que hi haura potser prostitució i droga? Que no hi és ara arreu?!

Permeti-se'm avui aquest exercici d'ironia -"remedando" Larra- realitzat només per fer més comprensible la magnitud del disbarat vegà. Hi ha infinitat de gent que encara espera amb candeletes aquest jueu tan simpàtic que ve a repartir bitllets. Entre ells el nostre govern i part de l'oposició. Comparteixo les raons que hom escolta per a l'oposició del projecte, però per a mi hi ha altres tan o més importants de les que sorprenentment ningú no en parla.


Comentari 
Aquest incursió a l'estil irònic m'ha estat comentada favorablement i és un camp que hauria de treballar. Pot ser més efectiu que els escrits indignats. Després de sentir ahir el Cercle Catala de Negocis aportant dades sobre la intolerable i descarada rapinya a què ens sotmet l'estat centralista, potser tornaré a la ironia, parlant d'això. Rapinya de l'Estat  podria transformar-se en  deure de ser solidaris amb els pobles pobres d'Espanya.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 6. Viaje a las Azores.

"Gràcies i bon profit doncs a qui hagi arribat fins aquí. Pocs sabran tant de les Açores i Portugal com vosaltres ;)"
Així acabaran les cròniques. I així les reprenc, per animar-vos:). Ho repartiré en tres  episodis més, on parlaré  del curiosíssim fet portuguès. 

Cal que el lector se sitüi ara de nou  a les solituds, al silenci, a l'aïllament extrem  de les Açores.


 Illa de pico. Naixement dels cagarros. 

Anem a l'illa de Pico. El Pico és una muntanya punxeguda al mig d'una illa, aixecant-se màgicament 2.500 metres sobre el mar, màxima alçada de Portugal. Sempre coronada de núvols. Mitja hora de barco. Excursió d'un dia amb guia i furgoneta. Vet aquí que en un plafó informatiu apareix la paraula cagarro. Sabes que quere dizer cagarro na nossa lingua? -vaig dir-li, més mal dit. Salta Toni, l'italià, i comença amb rica gestualitat florentina a definir el concepte,dient no sé que de "la merda". Nelson el guia, quedà com desconcertat i després riallades generals fins a plorar. Cagarro: ocell marí: pardela, baldriga de les Açores. Jo ja havia llegit al diari que s'utilitzarien càmeres per a seguir online el naixement dels cagarros.

La Neus demana parada de bany marí. Piscines artificials a les roques, molt arreglades, amb dutxa i vestuari. De franc. Espai reduït, però com que la població és escasa estem amples.

Lajes, antic nucli balener fins que al 1984 van prohibir la cacera. Entrem al museu baleiro. El mític món de la caça i industria balenera davant nostre. Impressiona pensar en aquelles barquetes -meravella de disseny mundial, diuen- plenes d'homes , a les ordres del trancador, figura mítica- enfrontant-se a bèsties tan gegantines com les ones de l'atlàntic, només amb quatre arpons. I la cantitat immensa d'oli i altres productes que en treien. I a fora, quina meravella la sensació de vida a la mida humana, a l'ampli moll amb el poble al fons. Les justes persones deambulant i Nelson parlant amb algun conegut de ves a saber quin racó de l'illa. Tenen però el drama de l'emigració. Són massa gent encara per l'espai que tenen. De 50.000 habitants han passat a 28.000

Anem a dinar. Gran tiberi de sopa -en són els reis mundials-, carn i peix, ben regat amb vi del país. Augmenta la xarrera i el xapurreig...i el xarrupeig. Fins i tot jo ja m'adreço a la rapariga -la noia que ens serveix- en italià: Signorina! Riures eflúvics. Li demano meio amaro, com feu  l'italià. Son infernal al taxi doncs. Parem al poble de Nelson per a veure l'Església, rica en pintures. Continuem cap a la zona -vinyatera. Planúria de camins solitaris entre les parets dels currais -corts-  on els ceps estan protegits del vent per parets de roca volcànica. Aquí les figueres les deixen a una alçada de metre i mig per a protegirles de l'aire de mar per aquestes mateixes parets. El treball a la vinya és costosíssim, ja que cal lligar els gotims manualment per a que no toquin a terra i és impensable la mecanització. El terra pobríssim. És patrimoni de la humanitat. Al mig dels currais, s'aixeca un d'aquests molins de vent petits i acolorits. A dalt despatxaven vins i dominem l'aspre soledat del apagat color de la zona dels currais. Hi despatxava una noia, solíssima, com anacoreta, cosa que per un portuguès és més aviat benedicció. Fou la que ens va fer la foto de grup de tan agradable dia i companyia. Ens faltava un grec per ser una colla de PIGS.

Sao Miguel. Bany calent, natura diversa.

Imperdible la visita al Jardí Botànic creat als voltants de la mansió del governador, tan imperdible com el bany calent al seu gran estany rodó, amb una illa-pèrgola al mig, omplert per unes fonts d'aigua calenta, ferruginoses, que donen a l'aigua un aspecte terbolíssim. Com que el dia no era de calor la sensació de l'aigua calenta a l'entrar era tan agradable que no trobaves l'hora de sortir. Com a tot arreu el públic molt escàs. El jardí botànic extens i amb desnivells espectaculars i racons de tota mena, peixos, aus. Al passar pel costat d'una bassa envoltada de gespa, saltaven a mesura que avançaven infinitat de granotetes de les que només en sentíem el soroll, com quan comencen a ploure gotes grosses. Gegantins bambús, les falgueres grans com arbres, algun fruit tropical, un arbre de fulles molt vermelles anomenat sanguinho i un arbre amb el rètol: arbre del paper. Vaig voler assegura-me i tot enfilant-me me'n vaig emportar un tros d'escorça. Certament, era com un llibret de paper bíblia. Sempre acostumo a agafar també algunes llavors.

Illa de faial. Peter's cafe a Illa Horta.

Destinació de navegants, aquests van convertir un cafè del port en tot un símbol de les illes, lloc de foto obligada al portal i a dins, on hi ha  un  atapeïment d'ensenyes de vaixells, fotos, mapes, etc. És típic prendre-s'hi un gin tònic, però com que hi entràrem a l'hora del cafè no el vaig prendre. Tot i l'emblemàtic del lloc només costava 2'30 euros.

A dalt hi ha el museu del Screamshaw. Tot tipus de treballs en dents i ullals -també algun os- de mamífers marins. Ens atén personalment una noia en perfecte espanyol. Comprem una dent de balena decorada -marbre del mar. No massa barata, però com que la caça està prohibida des de 1984 pensem que val la pena. Tot i que tothom parla de baleias són catxalots (baleias d'esperma)

  

Capelinhos. El naixement del paisatge

A ls dècada de 1950  fou notícia mundial una erupció volcànica -subterrània- que va durar tretze mesos. Diu que probablement foren dues erucions superposades.Amb conseqüencies dramàtiques.

Encara es veu alguna de les 300 cases -petites i típiques- que no van quedar enlavades del tot, com  les barques i conreus, per les emissions -que arribaven a més d'un km. Aquella comunitat quedava anulada per sempre. Els seu integrants, dues mil persones, van escampar-se arreu, sobretot a Amèrica y Canadà. El que deixaven enrere eren munts de lava volcànica i les ondulacions -suaus però èpiques- que formaren les cendres i sorra volcànica. Coses positives? la illa va guanyar algun kilòmetre quadrat i la zona s'ha convertit en centre turístic  i  d'estudi. Resta dret un far decimonònic. Les construccions modernes foren excavades sota la lava. Com m'agradaria haver agafat el camí  que partia d'alla i marxava solitari i pla resseguint la costa solitària. A l'àrea hi han grans extensions de bruc açorià, d'una estructura regularíssima, preciós. En vaig agafar un però després de sobreviure al viatge s'assecà. La zona no està potencialment activa però forma part "d'un complex volcànic fissural actiu".

A poc km Praia. Gran desnivell des de la carretera i per entre bosc arribem a una zona que vol ser i seria turística si no estigués al cul del món. Algunes poques cases açorianes, amb vegetació exuberant, alguna residencial, un parell de restaurants,  i unes casetes apartaments amb jardinet amb taula de lava, a cent metres de l'Atlàntic. Quasi desèrtic de gent fins i tot la platja, amb separació de seguretat. Està sota un cingle amb despreniments.   Aïllats dins una illa. Hi dinem i el cambrer -noi brasiler- ens diu que tenen linguiça. Llengua? li dic. Ho explica, el mig entenc i li dic: Nos dizemos llangoniça. Se sorprèn. Bé, al final era una espècie de xoriç, gustós.

Una artesania única. El miolo.

Curiós museu etnogràfic al Horta. Hi érem sols i teníem una noia que estava per nosaltres i que ens va explicar la història d'un metge que va dedicar mitja vida a treballar el moll blanc de la figuera! Miolo de figueira. És una artesania que nasqué als convents de monges.

Al Museu hi ha l'obra del doctor Euclides Rosa. Ingent, increïble. Laboriosíssima. Quantitat de miniatures fetes durant tot el segle passat amb la part interna dels branquillons de la figuera. Algunes amb mecanismes o llums. La manera que es conservin blanquíssimes fou un secret que no revelà. La cosa és tan extraordinària que hi ha gent d'arreu el món que va a les illes expressament per a veure-ho. Va fer exposicions per tot el món i se'n guarden les maletes i contenidors al museu. Comprem uns llibres d'etnografia a preu de saldo. Al pagar veiem que la noia és tan inútil com jo a l'ordinador. Li dic, avorrit ja, que no cal factura que li pago. Al final  ella també s'aborreix i fem la transacció com sempre s'ha fet: et donc els bitllets i em doncs el gènere. 

Porto Pim. Poètica.

Al costat d'Horta, la capital, prenem el darrer bany a l'única platja que hem trobat digna d'aquest nom. Vestidors, dutxes i lavabos gratis. Un banyista cada 50 m2. Repasso algun dels llibres comprats al Museu: Oficios tradicionals de les illes de Flores i Corvo, contes populars, opuscles sobre notes històriques, una sobre el dialecte açorià.  Adormecer en Porto Pim, és una cançó que conté tota la màgia de les illes i canta la seva solitud, canta la lua i la lareira i el mar batent les roques de les platges i de sota els cingles, mentre s'adormece Porto Pim. Imatges que suggerent tot l'encantament  d'aquestes illes.  -ara veig que no és a la xarxa, però ja en penjaré de millors encara.

 
Títols d'alguns temes -avançament:  

La informació que més d'un m'agrairá sempre. La tristesa portuguesa.La major gesta de Portugal. Dues aportacions molt valuoses. El portuguès més admirat. El portuguès i el català. Els catalans i els portuguesos. El futur és portuguès- Teoria "peregrina".

Si a algú li han semblat interessants, crec poder dir  que el contingut encara li trobarà més.