27 de setembre de 2013

Què s'ha de fer quan veieu algú que té raó? Parlarem de la independència



Pla aconsella una cosa en la què hi estic més que totalment d'acord, si és possible: "Quan veieu algú que te raó, el que heu de fer és estirar-li l'americana, tot recomenant-li calma i serenitat." A algú que li vaig dir no ho acabava d'entendre. És el que m'haurien d'haver fet moltes vegades a mí. Si tampoc ho teniu clar, imagineu-vos una persona sola que té la raó, discutint -o debatent- contra un grup o massa. (gràcies Carles Armengol, per descobrir-me la cita).

Pla, la psicologia , o filosofia, feta humor.

Parlem de la independència. La quarta via

Porto anys parlant i escrivint sobre la independència, quan n'érem quatre i mal vistos els que ho feiem i ara que sembla que hauria d'esmerçar-m'hi més,no dic res. Trobo que ja hi ha massa gent que ho fa. Però com que ho fa, en general, no dient el que jo vull sentir, estic preparant  una mena de manifest concluent i critèric sobre quin és la fita i el camí. El quart. La quarta via.

Ara, el que és més obvi i evident per a a mí, és que NINGÚ té la més remota idea de com sortir-s'en del follón que no saben ni donde s'han metío.  Però ja se sap catalans, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. I segur, segur, que tot no es farà ni serà del gust de tothom.





24 de setembre de 2013

Viatge en creuer. Corfú, etc

Dia de Corfú

Em sembla que mai m'havia trobat amb un lloc que la valoració del qual fos tan dispar. Suposo que en el cas dels creueristes, que tenim només unes hores d'estada a l'illa. Depèn d'on et portin l trobes maca o lletja. Hom pot fer les excursions que organitza al creuer o contractar una companyia apart. Férem això últim i estiguerem de sort ja que els altres anaren al palau on visqué la Sissí i poca cosa més. Varem poder navegar amb una barqueta per a uns quinze -on podies tocar l'aigua amb la -redundància o èmfasi?- per la zona de Paleokastrista -castell vell,  a menys d'una hora de la capital. Remembrances de la Costa Brava, però amb l'aigua blau turquesa. Vorejàrem els penyasegats i entràrem a quatre coves, algunes amb les roques de vius colors càlids, on els peixos, amb el contrallum del blau i netedat del mar  semblaven estar a un aquari. En una d'elles el pilot va llençar un tros de pá i una múnio de peixos s'hi abocar. Passant per un penyasegat la dona em diu: Mira, és com un cap de mono. Quasi tot seguit el guia diu -més o menys tothom xapurreja idiomes a Grècia i Istambul "Allí pueden ver una cabeza de...como se dice... -Mono, vaig dir jo, -suposo que sorprenent el personal. -Eso, va dir ell.
Després de la barca, "temps pel bany", que foren cinc minuts, després de passar-ne quinze a les sis paradetes de souvenirs, el meu primer contacte amb els "productes grecs",del shopping. Hi vaig comprar el millor encenedor relació qualitat preu. Dorat, amb obertura sòlida, antivent, indispensable a la coberta d'un vaixell. Per quatre euros i sempre se m'ha engegat a la primera. Un que vaig comprar per vint a Bilbao-fart ja dels Clipers i Bics i dels pieçoelèctrics barats- ja no fa prou xispa. Misteri tècnic -la fallada dels pieçoelèctrics- que ningú m'ha sabut mai respondre. Digressió absurda?

Xipresos, pins i oliveres venecianes, belles, grans i velles però d'oliva petita, per a oli. És curiós però que aquí tingui carta de naturalesa el Qumquat, que és un dels souvenirs arreu, en forma de melmelada, confitats, licor, etc... Són els cítrics petits de color de taronja que aqui tenim en test.

Altres animals i altres coses


Visita a la capital. Quan al centre d'una ciutat veus locals tancats i algun de deixat, és senyal inequívoca de poca prosperitat,tot i que allà el turisme és de relatiu alt standing. Hi havia però una munió de carrers plens de botigues. Meravelloses icones a la venda al costat del cos momificat de San Espiridion. No m'estranya perquè la calor hi és infernal.

Gens massificat. Una illa a descobrir. Em va agradar el que veigué. Vaig demanar a la guia si Corfú era l'illa on va anar a viure la família Durrell, tot esmentant-li l'obra de Gerald Mi família i otros animales. Ho  era. Aquest títol parafraseja el tag del blog Jo i altres animals, on hi podia incloure la facècia de.l'altra dia a la platja, quan em vaig llençar i atrapar un colom a la sorra -sóc un porter frustrat- i després el vaig llençar direcció mar, fent les delícies dels nens i  badar als grans.

Creuer

Potser perquè el públic era de més standing, en aquest creuer al Mediterrani Oriental la gent juga molt més al casino. Pendent d'aplicar la teoria que he llegit, així com prticipar en el Trivial. Hi ha gent que en lloc de visitar les ciutats es queda al barco. No sé quina explicació pot haver-hi. Això m'explicava un amic d'un creuer pel Canadà salvatge. La immensa majoria d'americans no trepitjava terra ferma, bé, més aviat ablanida, com el Mollet antic.

13 de setembre de 2013

Viatge en creuer pel Mediterrani oriental -1-

De Venecia a Estambul
pintas las noches de azul
 
Breus cròniques d'aquest segon creuer. Aquesta vegada me'n refiaré de la mèmoria.

Cap a Venècia

Com sempre un moment molt especial, ple d'il.lusió, és al sortir de casa, en un Mollet silenciós i mig fosc, de matinada cap a l'estació.

Dona una mica de seguretat el saber que l'avió que agafarem destinació Venècia és omplert per gent que anem al creuer -és un chàrter.  Aterrem  ja teníem esperant-nos els nois d'animació del creuer, entre els que trobem alguna cara coneguda de l'any passat- organitzant l'anada amb autocar directe al creuer. Durant tota la tarda van arribant viatgers d'arreu l'estat en altres vols, successivament, pel què la desagradable sensació d'aglomeració de l'any passat al buffet del migdia no es va produir.

Havent dinat copiosament sortim disparats a aprofitar la tarda. Després dels molts centenars de metres de recta d'un "corredor penjat" que surt a l'aduana, hem de caminar molt encara per anar al centre, si no vols pagar -cada vegada- els nou euros que costa el transport fluvial -millor cananial. El vam agafar una vegada, ja que fèiem nit a Venèzia i disposàvem de prou temps i ja hi hàviem estat. Entre altres ens quedava per veure el Museu de l'Acadèmia -és el millor museu gòtic que he vist, amb uns treballs, objectes i dissenys inèdits per a nosaltres. Venèzia no s'acaba tan fàcilment, pel que decidirem només pujar a San Marco i després vagarejar, acabant l'endemà per pujar cap al barco pel barri jueu. De jueu en té el nom i una anotació hebrea a l'entrada del barri -que veiéssim. Queden això sí, diuen, un grapat de jueus. Res a comparar amb la "petita Jerusalem" d'Anvers.

Si vols comprar -arreu, però sobretot a Venècia - has de comprar menudalla o gastar-te bastants diners. Com que la pròpia és afeccionada al vidre, ens vàrem donar el capricí de comprar un peix de Murano, no excessivament car.  Al no tenir -com quasi tothom- la bestiesa antieconòmica del tot inclòs -alcohol i refrescos a go-go- destinarem aquests diners a algun caprici al shopping. És un exemple de la gestió econòmica pròpia de can Criteri. La de vegades que vam comentar la bestiesa del tot inclòs. Ella es va quedar amb el desig de comprar una tipus de bola de vidre singular, que com un aquarium tenia peixos a dins, amb una lluminositat i transparència extraordinària.

Al sopar vam conèixer els companys de taula. Un matrimoni de mitjana edat, ell correcte, discret, suposo que tímid i ella no parlava, i quan contestava alguna cosa s'adreçava al marit. Una estranya parella. Una altra, més jove, però d'edat incalculable: jo els feia a la trentena i la Neus a la quarentena. Senzills i agradables. Ell amb el braç guixat amb símbols o lletres. I la lisensiada Lola -en mexicà- and her lovely daughter Mistress Gala -en llenguatge victoria- Eren criades a Alacant i la mare havia estudiat a Barcelona, però parlaven castellà. Alguna vegada emprava algun terme en català-valencià. Però com que la cosa de les llengües és delicada, en cap moment vaig fer-ne esment ni li parlí en catalá. Cultes i agradables. Al primer sopar no se per què, es va referir a Iparralde. Hmmm! vaig pensar. Amb el nivell cultural mig del país, algú que sàpiga què és Iparralde, ha de ser una mica llegit. Després ens digué que era llicenciada en Filologia Hispànica. Ens van servir alguna cosa amb festucs i li digué en broma que la posaria a prova, i li vaig preguntar com se'n deien també dels "pistachos" en castellà. Quan li vaig dir alfoncigos, sembla que li sonava. Afeccionat com sóc a la lingüistica tinguérem alguna xerrada estimulant. Com quan parlàrem del dàlmata, llengua romànica extinta fa poc més de cent anys, de la que em va informar d'una entrevista a l'últim parlant.
 
País del Véneto


Passejant a la tarda per Venèzia, veiérem passar de tant en tant grups de persones amb banderes amb el lleó de San Marc -són les del Veneto. Tot passant vaig sentir un que deia no sé que de la semblança d'aquesta bandera amb la catalana. I veiem una pancarta: Independenza Véneto. -Llástima, ens podríem haver fet una foto. Després una altra i ja li diem a un del grup, un d'aquests venezians, madurs, senyors i elegants. Puo far-mi una foto con voi -italià macarrònic. L'home no sé que em va dir, volguent dir: no m'atabalis. Quan li vaig dir que era català li va canviar la cara a ell i a tots els seus companys. Ràpidament van desplegar la pancarta i ens aplegàrem tots per la foto. Després va dir-nos que el seu fill va ser "conce...-inintel.ligible- a Barcellona. -Concertino?- li vaig demanar. No. Concebutto! Em sembla que era el cap del clan i tot un personatge a la ciutat. Es deia Llucheti i li deien Luchi.

La sortida de la ciutat, amb la perspectiva que dona l'alçada del vaixell va congregar-nos a les cobertes. Vista suggerent sobretot la que ofereixen els canals que s'endinsen perpendicularment , entre palaus i ponts antics cap al centre.

6 de setembre de 2013

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....
Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.