27 d’octubre de 2012

Carta A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

 Celtíbero que me visitas, bienvenido. Si crees útil este escrito, transmítelo .

 Escrit enviat a diferents mitjans espanyols -almenys un l'ha publicat. El to de l'escrit és inèdit, no sé si és bona senyal o no, però és lo que em venia de gust i veia útil escriure.
 
CARTA A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

Supongo que si hay una palabra que defina el estado de muchos celtíberos es el de desconcierto i es por ello que he pergeñado estas letras, con la voluntad de llevar algo de luz, de comprensión. En buena parte este desconcierto viene de la incapacidad de vuestros intelectuales y políticos en tender puentes de afecto y encaje hacia Cataluña, y la de los nuestros  en explicar al pueblo llano español la realidad catalana.   No entraremos a  valorar si tales discursos hubieran bastado para evitar la actual situación ni si es irreversible.

Lo primero que habéis de saber es que el deseo de emancipación manifestada en la Diada no es fruto de un rechazo, menosprecio ni odio hacia España, sino la manifestación de la voluntad de un pueblo de Ser, en total plenitud. Circunstancias economicas han sido la fragua. Del mismo modo tampoco somos antifranceses, que con más motivos deberíamos, teniendo en cuenta como la vecina república anorrea sus culturas minoritarias.

Que se reflexione desde Madrid de lo que se ha hecho mal u omitido. Solo un ejemplo paradigmático: en treinta años de democracia solo recuerdo haber oído una canción en catalán en televisión -Maria del Mar Bonet con Iñigo en el 77. I en la radio? Y que literatos catalanes conocéis? Alguna justificación? Pero el mayor error que han cometido vuestros políticos es que han creído que cuánto más cuerda nos soltaran mas peligro habría que nos perdieran de vista. Es exactamente lo contrario.

No voy a negar tampoco los desastres, despilfarros y corrupciones en la política catalana, ni nuestro carácter ecocida y todos nuestros defectos Y si se me apura una cierta degradación moral  : las famosas imágenes de fornicación en la via pública barcelonesa o la visualización del dicho como puta por rastrojo o sea la prostitución cunetera en las carreteras catalanas. Por ello, situo en primer plano la necesidad de una regeneración general de Cataluña.

Igual que siempre he defendido fervientemente -en minoría- nuestro derecho a caminar solos, me opondré a los ignorantes o exaltados que pretendieran privarnos de participar del patrimonio cultural de las Españas. Personalmente: entre mis cuatro autores de cabecera figuran Larra y Gracián. He sido atacado por citar a Mostaza en un artículo. Apasionado de La Codorniz y tantas otras creaciones de vuestro ingenio, más -supongo- que la media de celtíberos. El título mismo de este escrito es un guiño al gran Acevedo. No me considero un sabio intelectual pero es obvio que este nivel de interés por vuestra cultura no debe ser general -menos desde vuestro lado-, por lo que es cuestión que intelectuales de aquí y allá tiendan puentes que contribuyan a evitar brechas y barreras culturales y sentimentales, que tanto por parte del popolino como de algunos semiilustrados pudieran originarse. Y que nadie dude que el idioma español sera preservado, también como lengua de comunicación mundial que es.

Hay una curiosa propuesta de López Tena -la mantiene?- que planteaba mantener la Corona como nexo, imagen de unión simbólica y sentimental. Como la corona inglesa con Australia o ahora Escócia. Unos lo querrán ver como concesión y otros  com una posible vía de salida al complicado proceso que pueda desarrollarse. Una solución balmesiana para el siglo XXI?

En definitiva pero, y creo que ello no se entiende, nada debería cambiar tanto  el dia siguiente al Dia I. Se continuaria siguiendo la prensa y los medios que más nos agradaban, de aquí y allá, leyendo y hablando en castellano cuando conveniera, yendo de vacaciones al pueblo o la comunidad correspondiente y viendo los mismos partidos de fútbol. Y aún más, en caso de liga compartida, sí se apoyaría sin reservas la selección. No cabe duda que todo ello sería más así cuanto más amigos quedáramos.  Otro en definitiva -que desarrollaré en otra ocasión: Pienso que uno de los primerísimos obstáculos para la conexión y sintonía entre Cataluña y España és que vosotros no tenéis idea de nuestro pariticularísimo carácter  y nosotros mismos tampoco somos conscientes de nuestros grandes defectos y vicios, de nuestra abruptez, por mucho que Pla y otros ya lo escribieron. 
Y finalmente, pensad que si vosotros estáis en un estado de desconcierto vertiginoso, nosotros no andamos muy lejos de ello.

Un amistoso saludo

18 d’octubre de 2012

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -cròniques de vivències i llocs -1-

En aquestes cròniques intentaré explicar com és un viatge en creuer i coses i casos de les ciutats que vaig veure amb el Grand Holiday.

Com sempre, la Neus em fa arribar d'hora als tràmits d'embarcament. Menys degradants que als avions. Terminal lluny de Colom. Acabem depressa i ens acomodem als còmodes sofàs, amenitzats pel trio Los Tres Paraguayos, primer detall de la companyia. Amb els constants somriures del personal hom s'adonava que ja era a dins, al fantàstic món del creuerisme!

Hi havia un nen que passà les dues hores d'espera, a terra jugant -com feia el gran nostre- amb Micromachines. Formava part d'una simpàtica troupe -tipus Trapp- constitüida per dues famílies de Vilanova i la Geltrú, que s'assegué al nostre costat. La "pròpia", que té una prodigiosa facultat per les fesomies va dir: "em sembla que és la Susana Contreras del Facebook" . Era amb la que tenia més relació de la colla virtual formada algunes setmanes abans.- Segur -vaig pensar jo. I així era! la va identificar només a partir d'una horrible foto, del seu perfil! Extraordinari que s'asseguessin allà mateix, quasi a la mateixa hora. I també que ambdúes treballin de lo mateix i que al seu home li agradin -com a mi- els rellotges que es veu la maquinària i les navalles. Casualitats critèriques.
Viatjar en un creuer

Pels que no hàgiu estat mai -o si- en un creuer intentaré transmetre la vida en un creuer. I anècdotes i informacions curioses de les ciutats-escala..

Les maletes te les deixen a la porta de l'habitació, per tant anàrem directament cap al buffet. Només arribar a coberta i veure tanta gent als volts de la piscina, els xiringuitos, el mosquer de la canalla i després aquell formigueig a l'entorn de les vitrines del buffet lliure -no pas cap seient de lliure- vaig pensar: On m'he fotut? He de dir però, que poc a poc l'espai vital es va fent. Quan acaba la travessia fins i tot trobes a faltar tan "l'ambient" o al menys el creuer.

No era un vaixell gros, però els corredors de les habitacions feien l'efecte d'una pista de curses de velocitat llarguíssima. Hi havia per a cada poques habitacions un "majordom" a la teva disposició -amb propina avançada obligatòria. Durant tota la travessa estan al corredor, amunt, avall o quiets, amb quatre hores de descans. Aquest és el seu àmbit laboral. L'aire condicionat era desagradabilíssimament baix a massa zones. El buffet era excel.lent, però hi havia detalls millorables, com el gust que tenia alguna fruita, fruit dels polvos que hi col·loquen per a mantenir un bon aspecte després d'obertes. El sopar, jo diria que es podia considerar alta cuina, tan per l'alta varietat i qualitat dels menús com per la poca quantitat -però amb força plats per a demanar. La piscina -salada- tenia poca requesta, no així els jacuzzis, sempre plens de canalla que no en marxava. Els solàriums de dalt eren el lloc més tranquil, per a agradables lectures. A evitar el situat davant l'alta xemeneia sortida d'aire del vaixell, que expel·lia horizontalment un aroma de fregits que alimentava.
No agafeu el tot inclòs, encara que vulgueu col.locar-vos cada dia. És car i els mojitos són poc més que menta, sucre i llimona. Les excursions surten molt més barates si no agafeu les del creuer. El menjar que sobra el donen als peixos i l'aigua l'extreuen d'una dessaladora.

A un creuer hi trobareu de tot, de tot el que sigui festa i hedonisme, però amb bon criteri suposo, han obviat la cultura. Vaig veure una sala amb tot de llibres i vaig pensar: Visca! Després ens hi acostàrem. La biblioteca era un trompe l'oeil pintat a la pared. Era l'espai de jocs de saló.

La mar

Al golf de Lleó va bufar un mestral que va donar més d'un mal de cap, vull dir de mar. Molta gent groggy. Curiosament no em va afectar gens. La mica de balanceig dels altres dies, més aviat ens agomboiava. La velocitat és lenta, calculo que equival a footing lent. Trigarem hores fins que perdérem el Montseny de vista. He estat llegint els viatges de Pla pel Mediterrani i m'ha fet adonar que efectivament el mar, navegar, relaxa -una vegada superats els sorolls dels motors i algun cruiximent. Ara entenc millor aquest "poble del mar" oriental, que viu en una especie de barraques i barcasses, mar endins, i que només baixa a terra per a comprar l'arròs i quatre coses. Cada vegada que per la nit, pel vidre del camarot contemplava l'escuma blanca que aixecava sobre el mar fosc el barco, em venia al cap el Titanic, el contrast dels blancs de les ones, lluna i gel i el negre de la nit dels fotogrames que hem vist.  

Tòpics?

Un viatge en creuer ni és descansat, ni tranquil, ni eleg... 

Al proper capítol explicaré el perquè.                 

11 d’octubre de 2012

Per què vaig votar no a la Constitució

Ho deia al past post: qui té principis ferms -que amb el temps esdevenen realitat- no té necessitat d'anar "evolucionant".

Avui he sentit un tertulià de Madrid: No sé de que és queixen els catalans, el 90 per cent va votar a favor de la Constitució. Si no té raó poc li falta, mireu.

Entre el 10 per cent dels que no, estava aquest servidor. Tot i la meva tendra edat tenia clar que no podia votar sí per dues raons, una "progre i una altra carca".

- Ella contemplava -contempla!- l'ús de l'exèrcit davant un intent de secessió.

- No es fa cap referència a Déu, com fan la majoria de Constitucions.

O sigui: a mi que em regirin.

També a la ràdio: Als Estats Units els nens comencen l'escola amb la salutació a la bandera i una pregària. Té més de negatiu o positiu?




4 d’octubre de 2012

No he evolucionat mai. Ni falta que m'ha fet. Afegitó.

Sóc un ésser que no ha "evolucionat" -ni falta que m'ha fet.

Tothom té dret a evolucionar, hom diu referit a Carrillo o Fraga, p.e. I sembla que tothom evoluciona. Fantàstic. Us he de dir però que jo no,  jo no he evolucionat gens ni mai pel què fa a les idees i valors bàsics. Penso lo mateix des que tinc ús de raó.  El temps però me la dona cada dia -la raó.

Només uns exemples. Els catalanistes han evolucionat cap al sobiranisme; els sociocomunistes i franquistes cap a la democràcia; poc a poc tothom s'en va adonant que el sistema industrialista consumista  amb el creixement com a fita no és només indesitjable sinó impossible per insostenible . Tot això jo ja ho deia. Encara recordo que de jove, dels meus amics era l'únic que em quedava fred quan  ells -petis burgesos- bavejaven davant alguna victòria electoral dels marxistes europeos i gelat i tremolant quan tots els més llegits i cultes (?) parlaven de les excel.lències del marxisme real.  Potser lo més important que em queda per constatar és que la societat s'adoni de la importància dels valors espirituals.

No està de més que el nou lector sàpiga això, ara que vénen temps on n'hi haurà moltes plomes -abans covardes o contràries a allò que defensen ara- que pretendran adoctrinar-nos en quelcom que fa quatre dies que creuen i defensen. Jo ja hi era. Ho dic per a què em feu cas quan mireu el que escric no per a a què m'admireu a mi. (B.U.P)

He de dir però que la  poca capacitat d'evolució i el pensar lliurement no sempre surt de franc.

Afegitó

Bé, en part és una boutade. Alguns aspectes humans no els veig igual que abans, però més que evolució en dic canvi. Per exemple amb el temps he constatat -molt tard- que existeix el mal gratuït i que l'estupidesa humana és infinitament superior de la que em deien els meus bons mestres capellans.