29 d’octubre del 2009

On és aquella Catalunya? Ha existit mai?

Nota.- Això ho vaig escriure a raig, per això em va sortir llarg i potser poc matitzat, però alguna de les reflexions que proposo no les crec forasenyades. (llegiu al menys la part en negreta 8)

3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.

Post


Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.

On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?

Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.

Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.

Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.

Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.

Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.

Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.

Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.

22 d’octubre del 2009

Qui ha estat el més intel.ligent del món? I trailer


A un "llibre meu" toco moltes qüestions -que no "cremo" al blog :), que és més com dietari- Aquest escrit potser l'hi inclouria, però el penjo per si hi algun valent vol contestar la pregunta. L'escrit pot ser un patafi -paranoic- però la pregunta potser...també. Serà la tardor.

No he trobat CAP persona, savi que admirés que no li descubrís un all o una ceba -grossa-. Demostració general: Les intel.ligències "de l'esquerra" la vessen en qüestions de valors; les "de la dreta" la vessen totes a l'abordar el tema ambiental . Em ve al cap J.A. Marina, possible savi de referència, desbarrant quan toca el tema català. I algun altre savi si no és xulo és bord. Les antologies de l'estupidesa estan plenes de savis! (Deixem apart els profetes religiosos per a no entrar en teologia.) I doncs?


Ja que pregunto dic la meva. M'he de remontar en el temps: "És la intel.ligència" van dir de Pla, tot i que en va dir de l'alçada d'un campanar; Graciàn, tot i que misògin i depriment, no sé si per realista; Balmes tot i que no va acabar la seva obra. Valoro molt els savis religiosos -han triat la via de la perfecció divina-. Savis monjos, sants i sants pares o dalais lames. Humilitat i aprofundiment reflexiu en la virtud. Això no vol dir transigir defecte que he tingut per excel.lència. Ratzinger -malgrat diguin els xitxarel.los- és d'una intel.ligència profundíssima.

Si us hi heu fixat, he fixat la meva pròpia escala del què s'ha de considerar intel.ligent, per tant hauríem de concloure que en realitat i en el fons creiem insensatament que la persona més sàvia sóm nosaltres mateixos , ja que és un fet que tendim a creure que allò que pensem nosaltres és el més correcte i intel.ligent, ja que si no pensaríem una altra cosa! *


Ens podríem derivar cap a altres qüestions: si existeix una intel.ligència universal, una veritat. M'he adonat també que deslligo intel.ligència de virtud. Anoto encara la importància de no deslligar ni confondre coneixement i intel.ligència -jo veig més clara la problemàtica ambiental p. e., no per intel.ligent sinó perquè he viscut l'experiència directa del camp i les normes inapel.lables de la natura - això també et fa realista en general, "positiu", i et desofistica, penseu en Pla-. Aparquem-ho. El que ara proposo és només pensar si heu trobat una ment preclara que no us hagi mai decebut, o -més fàcil- el vostre savi de savis, llacunes apart. I si hi ha algun altre insensat que es vulgui "mullar" millor. Hi ha un ranking més elevat? Recerca de la saviesa i recerca del savi.


Trailers.- Allò del camp va bé per avançar la presentació d'una teoria -una altra- fonamentada
: EL CATALÀ ÉS PAGÈS (abans del post L'heroi del nostre heroi)

PROXIMAMENT A TOTES LES PANTALLES -potencialment-.

* Casualitat

El blog premiat -categpria públic- del 20 Minutos "Lo que me toca los cojones", HLC, diu "Yo he pensado que el mejor blog del mundo es el que uno escribe, porque si no fuera así, no lo harías".Em comforta ser dos a pensar així. Avui ho he llegit. O m'ha llegit ell? ;) Busqueu el paràgraf de l'asterisc.

15 d’octubre del 2009

El cas del Canis Leo, el millor país del món i un acudit

Avui ja toca una entrada lleugera.

Un gran misteri és el criteri de selecció de les cartes al director. Algú ho sap? Per què seleccionen tantes bajanades? Vaig escriure aquesta a dos diaris. No sé si sortirà.

Canis leo

" S'ha tancat el cas del canis-leo dels Ports i no s'ha parlat del culpable de tot l'enrenou, que és l'insensat ignorant que va abandonar el gos -el seu gos- per a condemnar-lo a patir gana, sed, sens dubte a patiment emocional, i exposar a la societat als perills de l'assilvestrament. Us asseguro que no és plat de bon gust arribar a la granja i trobar-te amb els conills, ànecs o centenars de pollastres morts per una manada d'aquestes gossos.

Sembla obvi que no s'obrirà la mínima investigació per a trobar l'esmentat irresponsable que ens ha ocasionat una despesa de decenes de milers d'euros. Vull esmentar també l'estupefacció i és digne d'anàlisi veure com es confon un gos amb un lleó."

Prediccioneta -El millor país del món-

Fa un any manifestava que lo millor seria que vinguessin a manar-nos els noruecs -el meu pare deia els alemanys-, per lo bé que administren, la seva austeritat. Ara oficialment s'ha reconegut i arran d'això diu al diari una Noruega que porta un mes a Madrid (?): "Noruega és el millor país per a viure. Sóm intolerants a la corrupció i aplaudim la bona gestió dels diners". Com aquí però al revés. (no he escrit això per presumir ans el contrari per a recordar-me l'autoestima)

L'he trobat a un llibre sobre la història de La Codorniz. Potser no s'en pot dir acudit.

"Mirant un europeu agenollat a terra. un negre a l'Àfrica li pregunta a un altre: Què fa? I diu : està buscant un agulla de corbata, ara només li quedarà Kenya i Tanzània."

(Són dels que m'agraden, blans i una mica absurds, però l'he explicat a una persona i no l'ha entès)

10 d’octubre del 2009

Curiositat sobre Balmes. Trailer: L'heroi del nostre heroi

Vaig trobar curiós llegir com meditava Balmes:

"Meditaba con la cabeza envuelta en el manteo. Buscaba así, la más absoluta oscuridad, el más absoluto silencio a su alrededor. Confesó algunas veces que mientras meditaba de tal guisa, su cabeza hervía, luego se calmaba, por fin hervía de nuevo. El primer hervor le proporcionaba agudeza de ideas, el último le traía estas mismas ideas ordenadas y metodizadas. Entonces sacaba la cabeza de su cárcel y seguía estudiando"

I així "enregistrava": "Cuando en una conversación oía alguna palabra, idea, etc. que le llamaba la atención ..., cerraba los ojos un momento... ponía un dedo en la mejilla cerca del ojo y volvía luego a la conversación. La idea, noticia o nombre había quedado ya grabada en su memoria para ulteriores estudios"

Hores després llegeixo al blog Privatum: "En razón resulta tan difícil gestar líderes, mentes autónomas, jefes: la mayoría se muestra incapaz de permanecer aletargada, a oscuras, en la incógnita"

Ho trobo sensacional.

Nota.- He copiat el text de la molt bona ressenya de Jaume Balmes de Domingo Manfredi.

Trailer.- He llegit El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou, que em portaren de Vic i supera les meves previsions. El post que en sortirà es dirà L'heroi del nostre heroi, jugant amb el permís de l'Enric Vila amb el títol del seu llibre. L'inclouré als posts de refèrencia del blog. Crec fonamental que hom conegui algunes coses.

7 d’octubre del 2009

El misteri del futbòl

Ja havia penjat la versió llarga. Així arxivo l'article del Contrapunt, i per si algú vol veure la feinada que dona el resumir-ho, el ser breu.

Publicat al Contrapunt

Coincidint amb la lliga del segle, faig una aportació -potser l'única cabdal que faré a la cultura universal-, on vull demostrar l'origen de la força i el misteri del futbol. Teoria perogrullesca, però inèdita. Diu: Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és què és un joc i què es juga amb els peus.

- El joc: diuen que és una de les fites més altes de l'esperit ja que no és una cosai de caràcter funcional. El jugar és l'activitat plaent, apassionant i duradora per excel.lència i no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi tant fins i tot mirant. La interpretació? Recordem que d'actuar o sonar un instrument, en molts idiomes en diuen jugar, com de petits es juga -s'actua- a pistolers. Jugar és doncs cosa seriosa.

- Què tenim, què implicar jugar amb els peus -i amb el cap i el cul- : doncs una habilitat quasi malabar;desplaçaments llargs de la pilota que fan possible veure grans carreres. Això requereix la vistositat d'un espai panoràmic, de color verd, que ho fa molt televisiu, i que aplega molta gent en sinèrgia. Hi ha també la recerca utòpica de la precisió -àdhuc els millors xuten més a fora de porteria que a ella-; situacions impredibles;  la dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-. Podríem parlar del vell instint caçador -la pilota seria el conill. Unit a la tensió i il.lusió que dona la imprevisibilitat del joc, dóna un espectacle únic, quasi hipnòtic.
La base primera de tot plegat, podríem concloure doncs,que rau en que es juga amb els peus- però fent servir el cap.

Nota.- He afegit això al post de la tele franquista: Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.

3 d’octubre del 2009

Tirol, Áustria, Munic: coses, paisatges, humor i animals

Una capital nival. Curiositat reflexiva. Jo i altres animals. Els ases, les cabres i la dona.

Del sol primaveral passem els últims dias en pluja. Pluja a Kitzbühel, centre d'afterski i tenístic de primera,amb un casc medieval fantàstic, botigues i "menjadores" polidíssimes. A diferència de Westminster -viatge a Londres- on les tombes són als murs interiors de la catedral, aquí als murs exteriors hi han làpides -tombes?- Al costat hi ha el cementiri, cuidadíssim. La poca originalitat -cal?- que he vist a les seves cases i coses, es transforma fantasia a les seves tombes a terra -totes lluents i amb flors noves-: de gran bellesa ni una d'igual! Com si en la mort volguessin distingir-se, cosa que no feren en vida.

Al seu terme hi ha un parc animal, situat a bona altura en uns grans prats. Aviram i quadrúpedes, a més d'un mico empanat que girava la cara cada vegada que li enfocava la càmera. Només arribar veiem un impressionant ramat de cérvols, surto del camí i m'hi acosto insensat i poso la mà al llom d'una cérvola que em respon amb una cossa, de dues potes, que just em fregà la roba. Ho aprenc, com que la temptació és gran faig el mateix -però de cara- al cap del cérvol, així com a les grandioses banyes, mig ensangonades per la muda. Era hora del pinso i poguérem veure l'espectacle de tot de cabirols i cabres baixant d'estampida a les menjadores.

Una escena còmica de la qual la meva dona no es va adonar, ocupada per la pluja que començava a caure amb ganes: es va aixoplugar sota la vessant ample d'una teulada sense adonar-se de la imatge còmica que en resultava, envoltada de cabres i un parell d'ases que havien tingut la mateixa idea.

La pluja acompanyà la nostra última nit a Mitersill i el nostre sopar en un restaurant rústic. Tot i que el volíem quelcom una mica extra, ens va sortir també barat.

Munic, anècdota al taller, l'humor de Helmut, etc.

Abandonem el Tirol cap a Munic amb pluja tot el viatge. Última parada austríaca a Kuffstein i compres.

Amb molta atenció la copilot va seguint mapes i indicacions i sense problemes arribem a l'aeroport de Munic, concretament a Car Rentals, on ens revisen atentament el cotxe, i no s'adonen (?) del embellidor escardat. I aquí explico una anècdota significativa. La meva vista no és perfecta :) i -al segon dia- no vaig distingir una vorera, negra, com l'asfalt i la vorera, i vaig torçar una mica la llanta i escardar l'embellidor. Preocupats per haver de pagar una llanta nova se'm va ocórrer l'últim dia comprar un embellidor per tapar la llanta, però s'havien d'encarregar. Vaig demanar al mecànic que intercanviés el de darrera -nou- pel de la roda deteriorada del davant, per a tapar la llanta. Tot això després de visitar tres llocs -ells mateixos es trucaven l'un a l'altre per facilitar la tasca!-. La qüestió: pitos i flautes, mig hora al taller: fünf euros. Amb els nervis i la incredulitat no sabia si havia dit funfzig o funfzehn euros. Ho escrigué: 5 euros. Com aquí!! Tregeu-ne conclusions. Penso quan va influir -potser- que l'amo -que no parlava anglès va valorar la meva moral al articular quatre paraules en alemany.


Il.lusió, per fi coneixerem Alemanya. Viatge d'una hora en tren -8 euros- on mengem la resta d'esmorzar i quatre coses-. Hotel cèntric però overbooked!, i ens en donen un altre. Mosca el nas però bé. A descobrir Munic. No sé que hi troben els turistes a Barcelona, atapeïda, calorosa, motoritzada, insegura, indecent i bruta, i etc Que agradable és el centre de Munic, amb la gent justa i sense cotxes. Un grup de l'est fa versions modernes de clàssics amb el públic entregat, i un altre, música de cambra. Visitem la mítica Hoffenbraun, la cerveseria més popular del món, on comprem alguna cosa de merchandising. En aquestes cerveseries va començar les seves andances donant mitings el del bigotet. Mengem uns pastissos i panets que portem en un kiosc. Te un euro, monstruosa ració de frittes 2'5.

I de retirada ens trobem al carrer un dels més grans showmans que he vist: Un tal Helmut. Guitarra, cant, i humor desllengüat en molts idiomes. S'en reia fins dels mateixos alemanys: Terrorisme és l'alemany que es parla a Munic. I es posava a imitar-lo. Després imitava el coreà -hoiiny-fent conya amb el nord i el sud a uns coreans; amb els musulmans -aht-durrrr-, dient que no passessin la ratlla groga de terra, que pensessin que allò era Gaza. En un moment del show sonen les campanes de la catedral i diu: Heavy Metal. El moment estellar és quan va fer sortir una oriental, i després de bromes i fotos va el Helmut i es posa d'esquena al públic, es descorda els pantalons, s'avança la goma dels calçotets i amb la màquina de la noia, en vertical s'hi fa una foto a allò que no sona. Poc després va notar que la xineta havia marxat i digué: Segur que està sota els llençols mirant la meva foto. Tot i lo cansats que estàvem no podíem marxar.

Aprofitem bé el matí, més compres, visita al mercat de delicatessen tradicionals i pintoresques, on corren ja les gerres de cervesa!, i pujada -mitja- amb ascensor a la torre. Veiem la mítica Munic 72 i el Bayern Arena. A la plaça tornem a mirar les grans i inquietants banderoles -"tipus" anys 30- on hi figurava: Himrer, tal com va advertir Helmut al show.

Les compres -secció fixa-

No es diu massa, però tot i la globalització, un dels grans al·licients del viatge és el shopping. Tres ampolles de Schnaps -aiguardent dels Alps-; barret tirolès pura llana, 10 euros! Vaig trobar i proveir en una botiga de les meves -no és fàcil- : jocs, enginys i curiositats. Un llibràs d'il.lusions òptiques fantàstiques, antigues i modernes , 6 euros. Un Sant Crist típic tirolès. A un mercat de vell a Zell an See postals litografiades nadalenques i una gerra de cervesa antiga amb tapa, molt barat.

A Insbruck varem trobar un botiga gegant amb tota classe de parafernàlia nadalenca -res de la Xina- i la Neus es va quedar amb ganes de comprar alguna de les típiques boles de vidre pintades a mà -trencadisses i cares-

En definitiva

El Tirol no és un país amb pocs cotxes; de granges i vaques, no ens enganyem, però encara manté un equilibri. Puc admetre matisos, però vinc amb el convenciment que Àustria -i la veïna Baviera- és un poble de gent campetxana, sense massa complicacions i acceptablement feliç. De visita molt recomanable. Sense matisos: una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)

Fi de la trilogia