30 de juny de 2009

Una qüestio gens adient, però roent

Amb aquesta calor reconec però que no és el millor moment per "honduras", però ha vingut així. Post potent doncs, i no pas pel que jo dic. Esperò que sigui de bon llegir.

En alguns dels blogs que visito sura la qüestió filòsofica -ja sense cometes- penjada al post anterior a Jacko: si no seria millor viure -i escriure- més la sensualitat i les coses quotidianes tot relativitzant la importància i dedicació de les nostres divagacions, obstacle en el fruir -i fluir- de la vida real.

Part de la resposta era òbvia: és Pla: "Pla escrivia absolutament de tot" -no recordo on ho he acabat de llegir-. O sigui, que si a Pla, referent per a tants, no li feia res explicar la cuina de la sardina o els vents del país després de parlar de Chesterton, no hem de trobar rídicul que algú un dia vulgui ser profund i altres no.

En quant a la Pregunta: suposo que no podem triar entre ser superficials o profunds -ve de fàbrica-, i que allò difícil és controlar les mesures.

Torras i Bages no concebia "les lletres per les lletres", Cervantes tampoc, i l'escriptura de Pla és tot ella un acte d'altruïsme -ho sabia?- destinat a fer-nos més feliços, i això ho feia: instruint intel.lectualment i en allò tangible. Bé, això serien altres figues: s'hi val escriure només pel lluïment -etc- o cal idealisme?

Primera Casualitat

Després de redactar això trobo l'Agustí, a Can Vila, que amb rigor escriu això -no sé si ho embolica més-: "...m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.

En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima."

Segona Casualitat

Em va agradar la boutade de l'Efrem: Hi han dos tipus de persones: les que divideixen les persones en dos tipus i les que no. Reconec que seria dels primers. M'havia plantejat possibles divisions i penso com a plausible la que he llegit també justament avui a Ortega y Gasset -interessant però em fatiga-, a la cua del DNI. Deia: "...el reconocimento de dos castas de hombres: los meditadores y los sensuales. Para éstos el mundo és una reverberante superficie: su reino és el haz esplendoroso del universo...Aquéllos por el contrario, viven en la dimensión de la profundidad". (Bru de Sala, avui a la Vanguardia citava un pensador que dividia els països en guineus i eriçons)

I Ferran Soldevila, al punt, després de gaudir el Montseny:

Posta fina, cel fagedes
qui ha enganyat la nostra vida
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?

Tard però he vist que en el fons és l'eterna pregunta: On trobar la felicitat -i com-? elevant-nos? en la sensualitat per se? Sembla que hom creia -fins ara- que el consumisme ens hi portaria de pet.

La qüestio és abstrusa amb aquesta calor. Ja heu fet prou a llegir.

És escaient citar lo que acabo de trobar de Gaudí: El gran llibre a llegir, sempre obert, és el de la natura.

(El vers figura al manuscrit del "meu llibre". Aiximateix l'escrit en seria una mica representatiu, d'entre els molts temes que hi toco i remeno)

27 de juny de 2009

Michael Jackson: Forever young

A la força m'havia de referir a la cançò esmentada al post anterior. Gran oximoron impossible: el nen Michael amb més de 50 anys. Era inevitable el què ha passat. Va nèixer per la música, el seu destí era el d'esdevindre mite.

Fou un ésser es diria que posseït per aquest misteri tangible que és la música, la música en totes les vessants. Astaire, Sinatra i Bach portaven la música a les entranyes de l'esperit, però conjuminar dansa, cant i composició com ho feia ell, no en sé cap. Només ens queda gaudir el seu llegat, i tal com deia aquell locutor : Gracias Dios por Maradona, agraïr a Déu per Michael; per donar-nos la sensibilitat per a gaudir-lo i per elevar-nos amb la música i l'art.

Potser, pel moment, n'he fet un gra massa, perquè en realitat la música negra no està entre les meves primeres preferències, i això mateix és significatiu, poques persones poden restar totalment impassibles davant un espectacle seu, totals, no sabria dir quins músics suscitarien
aquest interès general.

Predicció acomplida

No cal dir que jo no havia llegit aixó quan el comparava amb Sinatra i Astaire.

"Todas las personas formaran parte o no de la industria lo consagraron como lo q es.Frank Sinatra dijo: la unica persona q canta mejor q yo es Michael Jackson. Fred astaire hablo igual sobre su baile.Desde Quincy Jones pasando por Mccartney ninguno nego el papel de mj,.......segueix"

20 de juny de 2009

Coses que cal saber i pregunta "filosòfica" i trailer

Enceto una etiqueta, responent a lo de B.U.P (Blog d'utilitat pública)

Eureka! Un misteri desvetllat

Hi han bajanades que s'haurien de desmontar ja que afecten coses tangibles i positives: Quantes vegades heu sentit la de que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"? Pel Pronto ho sabem exactament: ENCENDRE UN FLUORESCENT EQUIVAL AL CONSUM DE NOMÉS 23 SEGONS! Per tant, millor apagar-los. Una altra bajanada és que la flameta de la caldera no gasta res.

El que no puc saber és quina temperatura és la suficient per a conservar els aliments a la nevera. Crec que la posem massa baixa quan l'aigua fa mal les dents. A nevera més freda i més plena més desgast i consum.

Tabac barat i sa

Assecar menta penjant-la en lloc fosc. Barrejar-la amb la meitat de picadura, o a gust. Més dolenta que el tabac no ho serà.

No feu més el passarell

Fent cas els especialistes, sempre m'he rentat el cap amb dues ensabonades. Fals i inútil. Un que en sap ha dit que no cal, que ho diuen per a què gastem el doble de xampú.

Trucs amb iogur

El yogur líquid és més sa i barat passant per la batedora iogur i llet -també melmelada, al gust-. Pots també remenar una cullerada de melmelada i iogur. O melmelada i llet a la batedora. Refresc turc: es barreja yogur, aigua i sal, al gust, amb menta per aromatitzar. M'agrada perquè la sal treu aquella acidesa del iogur.

L'aigua Fontvella no existeix

Veure "Fontvella" a part de pijeria i desinformació és un miracle. Hi ha una Font Vella al Montseny però té poca aigua, i l'agafen de la Font Sacalm -surt disimuladament a les ampolles-. Fontvella és l'empresa. És la més cara, com per cert, ho és el Danone, amb qui a més d'enganyar van iniciar la lacra de l'obsessió per la línea, amb allò dels "cuerpos Danone" i "el agua que aligera". Ambdúes són de la mateixa empresa.

Pregunta filosòfica

Algú trobarà més important alguna d'aquestes informacions i trucs, que les coses que acostumem a escriure els bloggers i que tots creiem "cervelludes" i "importants". Aquest algú te raó? Hem de tocar més de peus a terra? És més important, valuosa, etc la reflexió -sovint simple opinió- que les coses del món i la ciència quotidians? En quina mesura són compatibles en espais que pretenem transcendents? -ara m'adono que abans, a més de compatible això era l'habitual.

Trailer

Es dirà: Escriure sobre allò "intranscendent": cap complex.
Dec estar espès, perquè una molt plausible resposta a la pregunta "filosòfica" era claríssima.

16 de juny de 2009

M'ha escrit la Montserrat Nebrera, elis, elis. Compres. Forever young. Trailer.

Tot i que no és rar que creui algun missatge amb alguna persona d'influència -menor- i que els lectors ben relacionats s'en riguin que em faci content una cosa tan nímia, vull escriure-ho.

No sé com vaig anar a parar al blog de la jutjessa exmolletana, però se'm va acudir escriure-la i convidar-la a conèixer la meva versió de la "crisi". I ho vaig fer perque tot i que hi diferirem -i en altres coses- és una persona que m'inspira -entre altres coses- confiança intel.lectual i moral, i segur que en treurà profit de les meves modestes reflexions "crisàlides".

Em digué que li agrada el blog i allò de "escèptic, assèptic, acètic, etc", i jo li vaig dir que gràcies i que "diguem que t'agrado encara que sigui mentida" parafrassejant la Roig. I hasta aqui puedo escribir.

La deferència que una referent respongui a un irrellevant -bé, ningú no ho és del tot- referma el meu bon concepte d'aquesta "política". Per això les cometes. Vaig veure que ella reivindicava la Política. Espero que no decebi.


Guia i mostra de compra als mercats de vell i una cançó.
D'interés per a curiosos, pobres, estalviadors i caçadors de gangues no maniàtics.

1 eu. c.u., LPs de James Taylor, B. Streissand -vaig pensar en Alvaro Lock :)-.

Alphaville només per AQUESTA CANÇÓ. Que difícil traduir els sentiments que música, lletra -ja només el títol- desperta: una acrònica nostàlgia; desacoplament; somnis esvaïts i frustració; un enyor de l'ahir que encara no hem viscut i perquè a vegades no l'haurem aprofitat. Molt més o menys així, de difícil. En la meva ignorància em sembla que el romanticisme una mica malaltís, anava per aquí.

- Una d'aquelles coses increïbles: Geografia de Catalunya d'Aedos, 800 planes, i centenars de fotos - els pobles encara pobles, ases, bous i camps- d'un país tradicional que començava a despareixer -1969-. Deu grans toms, nous: 1.eu. c.u.!!

- DVD documental Alaska, 1 eu. Canvi DVD peli per un de Bugs Bunny, 1 e.

Una d'aquelles al.lucinants boles de vidre amb llamps a dins. Feia temps del caprici. 5 eu.

Una col.lecció meva: documents de la faràndula

L'afecció va començar quan encara anava en calça curta i venien al poble els grups dels 60, i els demanàvem fotos autògrafes. Al tenir ja una col.lecció començada vaig continuar, amb mesura. Ara ja només compro aquelles peces que no pots dir que no, com les dues que he comprat per 2 eu. de la faràndula de pre-guerra. En tinc centenars de signades, teatre, ràdio, òpera, pop, etc. -Machín, Sempere, Dyango, Lone Star -, així com publicacions i documents molt curiosos. Parlava d'increïble, penso que algú també ho dirà d'aquests meus interessos.

Fira anual tot a euro, a Mollet

Montada també per l'Ass. Col.lec. , les gangues estratosfèriques són encara més abundoses. Va venir gent de Girona com el gran col.leccionista Narcís Bou.

- Parlant de futbol, vaig trobar El hincha, del 1957, la fabulosa època del cinema espanyol. Promet moltíssim. 1 Euro.
- Per no fer-me pesat, només afegiré que hi havien anys sencers de Selecciones per 1 euro. Vaig trobar una petaca nova handmade english que marcava 5.000 Pts, per un euro.

TRAILER


Coses que volieu saber

Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes i rendibles.

Eureka!

Quantes vegades heu sentit la bajanada que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"?

11 de juny de 2009

ELS LLIBRES QUE VOLDRIA PUBLICAR



MOS LLIBRES

Potser ja és hora de parlar-ne, dels meus manuscrits i les facècies editorials. Escrits, aclareixo, que difereixen d'aquests petites cròniques i crítiques actuals de El Criteri.

Aiximateix amb aquestes ressenyes hi ha la remota possibilitat que m'arribi la proposta d'un editor llest i amb vista :), o d'algun de passerell i curt de vista :)))) I si més no compartiré vivències amb altres aspirants i gent del món editorial.


PRIMER LLIBRE: DE DIVULGACIÓ CURIOSA

Aquest el considero el que en diuen un bombó editorial, quin principal mèrit meu és la constància d'anys d'arreplegar dades arreu, i documentar-les. Dades desconegudes, amagades i inèdites quasi totes. Afegeixo, això sí, comentaris que intento suggerents.

Prefereixo no explicar-lo massa, de moment, perqué és un llibre que algú havia de fer, i només esmentant de què va algú podria avançar-se, tot i que no podria fer-ne més que una petita part, ja que com he dit la meva tasca és d'anys d'estar a l'aguait.


La facècia editorial

Vaig enviar l'original i temps després em trucà l'editora: "Sembla mentida que no se sabés tot això. Abans però cal que s'ho miri un historiador i altres experts". Quasi ho donava per fet,però em trucà dient: Que si fos per ella sí, que les dades eren plausibles, però hi havia el consell editorial. No sé què va passar. El cupo ple? Manca de firma? repensament? o què dimonis. Em van entretenir mesos i mesos.

SEGON LLIBRE: NO ÉS D'ASSAIG PERÒ POC LI FALTA

Pensava titolar-lo Això no és un llibre d'assaig, però com que el contingut té bastant d'intemporal he pensat que caldria més prosàpia, potser en tindria massa dir-li EL SEGON CRITERI- no ho sé- I no pas amb la insensata pretensió d'assemblar-me a Balmes sinó com a referent, i per agafar la seva torxa ni que sigui convertida en llumí-, tot i que l'estructura i estil sigui diferent del PRIMER Criteri.

A diferència del blog, que tracta bàsicament de "pseudopsicosociologia" de l'actualitat i notes personals, el llibre és un seguit d'observacions -també reflexions- majoritàriament intemporals; interpel.latives i d'experiències i anècdotes personals; amb la creença que són originals i sobretot útils; amb la pretensió de l'amenitat i des de la meva innata heterodòxia. Si no fos així creieu-me que no emprenyaria ningú. (Això ho debem pensar tots, però algú ha d'encertar)

La seva primera facècia

Em vaig presentar per primera vegada a un premi, el d'Omnium de 2008. Cinc mesos expectant. Truco per si els guanyadors havien estat avisats i oooh, sí. O sigui que res. Localitzo a la persona amb qui tingué el contacte previ i m'ho confirmà, però em digué que una obra fou descartada per no ajustar-se a les bases. Era la meva. Cert consolament. Va passar que per un error de comunicació vaig entendre que l'obra, tot i no ser ficció, l'acceptaven pel premi de narrativa. La cosa pitjor és que m'ho digueren fins mesos després -perduts-, al trucar jo.

La segona facècia

Se'm va ocòrrer presentar original a Herralde, després de sentir-lo al 33 que les editorials s'escarrassaven buscant escriptors amb coses noves a dir. Per no sé què de l'adreça em fou retornat! Dos dies abans de vacances! Tot de cul.

Incloure algun extracte i títols d'entrades -van numerades-.

* També tinc algun opuscle a mig fer, sobre l'humor, de ludofília, i notes disperses.


Impass i starter

I en aquest impass estem. No trobo premis d'Assaig; no sé quina editorial seria adient, i he llegit que si ets un desconegut i hi vas amb l'originalet ho tens quasi impossible. A més a més, en aquests impasses m'han surgit coses que estic acabant de confegir. I a més a més un canguelis.

Vaig llegir que el món de l'edició és incomprensible al profà; la porta molt petita, i com que em costa moure'm amunt i avall, pot ser que la cosa es demori. Ara però, el món ja ho sap.

Si algún vol fer avinent le seva experiència, avísos o consells li agrairem.

5 de juny de 2009

TEOREMA DE L'ORIGEN DE LA MÀGIA DEL FUTBOL. Demostració i un trailer.

TEOREMA

Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )

DEMOSTRACIÓ

Del jugar amb els peus

Que tenim si juguem amb els peus?

- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.

Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.

Em sembla que està prou quadrat..

Del jugar

A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.

Factors secundaris

Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.

Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.

Trailer

M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.

1 de juny de 2009

Crec tenir La Reposta a un dubte universal. Trailer.

Podeu deixar els missatges del post anterior al post anterior., ja que això és un avanç d'un descubriment fonamental, potser l'unica aportació que puc fer a la cultura universal.

M'he adonat que és incomplert dir que el secret de la màgia del futból no és més que fruit de la passió profunda -en el futbòl compartida i multiplicada- de l'home pel joc, ja que hi ha altres esports. Em sembla que he trobat la resposta al secret, que formulo inacabada per a que barrineu una mica:

TEORIA DE LA PASSIÓ FUTBOLÍSTICA

Donem per cert que el joc és un dels instins humans més profunds; un dels cimals de la creativitat i intel.ligència humana -Kant-, i que la passió que desperta el futbol no és comparable a cap esport. Cal buscar-hi l'explicació que formulo així:

La diferència entre el futból i els altres esports és que...