29 d’abril de 2009

-II- Viatge a Londres i coses del país. Pirats i pirates

L'anterior crònica, potser interessà algun viatger i aquesta és d'interès més general. Això espero, però sempre esperem massa.

Jo i altres animals

On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?

Westminster i Darwin

Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.

Catalans a Londres

Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.

Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.

UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla

Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.

A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.

I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.

Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.

El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.

Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.

Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.

18 d’abril de 2009

Viatge a Londres i coses del país -Part I-

Prolegòmens

Confesso que el que volia -i em convenia- era passar la Setmana Santa descansant en el poble més aborrit i remot, però la família decidí Londres. Al final gaudí també "l'excés". Comencàrem amb un altre excés, habitual: el d'equipatge. Roba i pes inútil que no deixa lloc pel shopping. No hi ha manera. Espera absurda al Prat; al control aeri em van fer treure el cinturó i no me'l van tornar, i això que m'estava posant les sabates. En venjança sempre els hi colo la meva navalla multiusos davant els nassos, i aquesta vegada fins i tot tres minibricks de taronja.


Com viatjar? Veure o viure?

Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema. He conclòs que lo millor és passejar, badar, no pas caminar a ritme de marxa per veure-ho "tot"; i triar bé els hints. Aconsello no perdre un matí amb el canvi de guardia. En quant al British Museum no ho tinc clar. M'interessava, però arriba un punt que veus més coses de les que mires. Fins arribar al milió que en té! Més que els corredors dels museus, dels viatges recordem coses com el te a fora el bar Lido davant el gran estany.


Hints i coses

Al gra: no vull ser original però lo millor de Londres és el que no es veu, o sia el seu esperit, "l'atmosfera", l'ambient. Definir-lo em depassa. Com a coses tangibles destacables St. Paul i Westminster,Hyde Park i altres parcs, les botigues -London is shopping, i aparadors- . Amb temps: el museu de les Ciències, el d'Història Natural, el British -els tres gratis- i el de la Tower, que són esgotadors, i és frustrant no acabar-te tanta meravella-. En fi, entre lo típic, això. I les xavales. En aquest viatge passarem de quadres. A la nòria -viatge de mitja hora- cues kilomètriques.

No tan conegut és el Royal Albert Hall, magnificient i circular sala d'espectacles, erigida pel marit de la reina Victòria, 10.000 persones, i més barat que el Palau.

Coincidirem amb les concentracions dels tamils en protesta pel genocidi Srilankès. Són una raça estranya: negres amb cara de blanc.

Un espectacle impressionant

No està a les guies. Al Pont de la Torre: al principi et preguntes què passa. És mitja tarda, hora de plegar; milers, desenes de milers de persones amb vestits negres, encorbatades, en compacta formació, avançant com un exèrcit; una marea humana marxant a pas ràpid, en un ordre espontani. Tal com ho dic. No sé que passaria si hom s'aturés al mig d'aital avalantxa.

Pubs i el diabòlic anglès parlat

He de dir que a l'entrar en un pub -taverns- et sents molt desplaçat, amb aquells menjars -pastanaga sucada amb una maionesa-, aquell micromón que desconeixes, però només amb una estona t'hi sents -i et sents- bé en aquell càlid ambient de fusta i murmuris. És el revers d'un bar d'aquí, que tothom "crida i beu per dos".

Demanarem un te amb llet -ens hi hem acostumat- sense esforçar-me en la pronuncia: uan ti. Al repetir-ho el cambrer em vaig adonar una vegada més com d'estrafolari és aquest cony d'idioma: no és ti sinó quelcom com: txeí. És frustrant saber anglès i entendrel's tan poc. Ho mig arreglava preguntant als indis. L'accent és també una forma de diferenciació social.

Les meves compres

En una ciutat de 9.000.000 (sic) d'habitants tot té unes proporcions gegantines. Els qui busquin ambient modern, compres i gastronomia internacional -en kioskos- no s'acabaran el mercat de Camden. El "nen" i dona van disfrutar amb tota la parafernàlia reggae i "alternativa", accesoris i roba. Els magatzems Harrods mereixen tanta visita com qualsevol museu, per la decoració, mercaderies, vestuari del personal, etc. Hi havia llangonissa de Vic -España- 4 vegades més cara.

Sóc de comprar de segona mà però mai havia comprat roba. A Camden hi vaig comprar a una velleta una gorra 100% llana irlandesa seminova, Duran-Duran i Nadales per una lliure amb deu. La compra gloriosa va ser l'Encyclopaedia of Immaturiy, i -també ludofília i enginy- un Vortex disseny Nassa remenant per un del meu tipus de botigues favorit. I unes curioses capsetes en una sold-shop: una il.luminada per il.luminar-te amb dibuixos zen i l'altre un escalfador de mans i guia supervivència, 2 corones; dos cedés de Hymns i Psalms aWestminster, tres bones guies a color de minerals, insectes i la millor que he vist d'instruments musicals : mitja, una lliura i 5 lliures. I comestibles al super.

Menjar, transport, hotel, etc

Londres és car d'hotels, però menjar és molt barat. Tothom fa els números diferent, però si demanes tap water, no postres i no menjant pels ulls pots menjar per 3 o 6 lliures. Sandwichs grandiosos per menys de dues lliures. El primer dia estreno hindú: foc per les orelles. A Camdem menjar New age per 3,95. En canvi a Oxford un pet d'hamburguesa a 4, és clar que era un lloc que recreava els bars fifty de Grease, i a mi que no vaig pendre res em van oferir unat ap water amb gel.

El diari mitja lliure i els gratuits són repartits arreu. El transport -"constant i arreu"-, amb més taxis que particulars. Crec que el millor és agafar la tarja Oyster Card, cal carregar-la.

Hotel Royal Eagle -crec que de i per espanyols-, a l'habitació la cadira impedia el pas al lavabo. Vista ample darrera cases victorianes. Em ve gran pagar tant per un llit i el buffet lliure: pastes, pa, york, melmelades i formatge cada dia -crec que el millor és un apartament-. Un ordinador gratis però sempre ocupat.

El clima ideal, a més diu Joaquín Merino -un dels espanyols més graciosos, foragitats també de la tele del Felipsoe- que és l'únic lloc que els núvols no tapen la llum sinó que la filtren. I la pluja no mulla -n'hi ha prou amb un barret, corroborà Merino-. Un bon consell és que no avanceu el rellotge: baixàvem a esmorzar a les 9 i eren les 8.

Acabem la primera part amb el vibrant i magnífic himne no oficial.

Al pròxim capítol de Londres parlaré de jo i altres animals, Darwin a Westminster, catalans i anglesos, etc

11 d’abril de 2009

La televisió del franquisme era millor. Una petita crònica

No sé qui em mana embolicar-me dient aquestes coses tan incorrectes, però en un moment de rauxa; perquè vull ser un home lliure -hi lluito-; i com que no sóc sospitós de franquista, ho dic: aquella televisió -i la de la transició- era millor, diria que fins i tot bona. I encara més: "massa" bona. Sap greu reconèixer-ho, però ja sabem que la realitat a vegades és incomòda.

Dic massa bona perquè no tots podíem seguir tant concert simfònic, aquells programes de poesia i literatura, Bergmans en blanc i negre, un Ibsen, o cante hondo pur -això era, sincerament, lo més pesat que recordo, ja que aguantar tan sovint tot un sopar amb aquells ais, a un noiet català li resultava una tortura-.

Aquest és el pa que s'hi donava

No em vull allargar. Hi havia el millor cinema -quan fa que no emeten els Marx o Bogart?-, el teatre clàssic a Estudio 1, des de Calderón a Chejov passant per Muñoz Seca i Sagarra, els concursos -a mi m'agradava Las diez de Últimas: "el bedel de los pàjaros",o el Menal dels bolets, que hom erra al colocar-los a Un millón para el mejor -que també va guanyar una catalana, la Mercedes Carbó-. Les sèries -genial El Pícaro, mireu com es transforma-, els infantils, titelles, els Chiripitiflàuticos; grans dibuixos, com la Pantera rosa o els de Hanna Barbera; la presència d'humor intel.ligent; el tractament de les ciències pel Miravitlles o la delinqüencia amb Enrique Rubio. Les campanyes cíviques amb cara i ulls -Usted puede pagarlo pero España no-. Fins i tot aquella programació de Setmana Santa, que ajudava a desconectar -tot i que hi havia que desconectava la tele-, amb Bach i altra música sacra.

Afegitó. Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.

Els professionals: abundaven els "engolats", però sabien parlar, eren educats, i els coños i els fotre els deien a casa seva. Els entrevistadors eren el contrari dels d'avui -endogàmics i amb ínfules de protagonisme-, treien el millor de l'entrevistat, escoltaven i que paradoxalment són els que són refèrencia a la història del periodisme. El PSOE va decidir retirar de la pantalla qualsevol cara que recordés aquell règim: els Soler Serrano, Pecker, Iñigo, Barcelona, Amestoy, Uribarri , i tants. D'aquí va néixer hacer pasillos. De la mateixa manera que un d'aquells caps joves i modenns de TV3 va comentar veient cantar el gran Ovidi Montllor: Aquest tio fa adormir.

Un aparte

Estic obssessionat en reveure una sèrie que m'enganxava, de canalla, a la cadira,  -fa dècades que no parlo d'ella amb ningú-. Tenia aquell mític començament -amb porto-riqueny-: Destino: la tierra, propósito: apoderarse de eia. M'agradaria tenir mòbil només per posar-m'hi la sintonia. Mireu el video si no enganxa -o en portuguès aquí-, la presentació surt als 2,30 minuts. Us sona Los Invasores? Un home que sap de la invasió de éssers com nosaltres i ningú se'l creu.

Catalanitat -bien entendida, això sí-

La gent s'enfot encara dels Coros y Danzas, però era el recolzament del folklore genuí dels pobles de l'estat, ara van de hip-hopers. Portem trenta anys de democràcia i no recordo haver vist un sol cantant en català, ni una sardana -potser a la transició- a cap televisió nacional. Artistes com Núria Feliu, Guardiola, Serrat, Salomé, etc. hi eren habituals, cantant en català. L'endemà d'escriure això a TV2 recordaren, a part els que he dit, cantant en blanc i negre, a la Bonet, i el Llach cantant La Gallineta amb el seu visca la revolució!

Altres observacions

A aquella televisió no vivíem la incomoditat de contemplar en família aquesta inundació de grolleries xabacanes, sexe explícit, a part les mentides pagades i la venda de sentiments. Ce ça.

Segur que algun jove a qui li han repetit que el franquisme era el mal absolut, el desconcertarà llegir això, els grans no ho sé. No crec però que el que dic sigui facilment rebatible. Per cert, m'he adonat que no podrem jutjar justament el franquisme si oblidem no fer-ho en bloc, ja que hi ha el primer, el de la repressió brutal, l'autoritari i el laissez faire del tardofranquisme.

Se m'ocorre afegir, que també hi ha diferència amb la ràdio. És clar que jugaven amb avantatge: hi havia menys polítics, i les ràdios tenien més temps per a coses més interessants que les declaracions de la infinita tropa "d'elegits" d'avui. Que ningú interpreti res.

No cal dir que això és també una crítica a la televisió d'avui -dubto que hi hagi una crítica que els dolgui més-. I és clar que avui també hi han alguns bons programes i professionals; que també hem de tenir en compte que els temps eren menys banals arreu, i que la nostàlgia pot tenyir el judici, potser com el del crític Comes "ens posem pel.lícules antigues per a defensar-nos d'un món que persevera en la decadència cultural". Una mica sí, al Mercadet m'he pogut fer una petita col.lecció de clàssics -d'un a tres euros-. Sobretot d'aquelles comèdies americanes -123, El Apartamento, o la col.lecció dels Roper, medicina de l'ànima.

I jo que era defensor de les privades! La disminució de la qualitat del medi fou proporcional a l'aparició de nous canals.

La culpa d'aquest post és d'aquest, arran d'una de les seves habituals crides a ser crítics :) Amb tota la raó.

Crec no desbarrar massa.

1 d’abril de 2009

Dues notícies erroroses i una propaganda subliminal -però menys- i ressenya presentació a l'Illa llibres



El Museu Picasso té tres dibuixets més i dos llibres il.lustrats. L'Ajuntament n'ha pagat 1 milió d'euros -i diuen que hi ha crisi-. Els que parlin de demagògia si es critica aquesta despesa, els invito a resoldre un problema: trobar quants dies s'hi alimentarien 100 persones de les que regiren containers.

Diumenge al diari: Obama presiona a los europeos para que gasten más. Més endavant: Gastar dinero para salir de la crisi como ha hecho Obama és el camino al infierno. Topolanek, primer ministre chec. Definitivament: Obama pot ser honest, però jo ja li he fet creu i ratlla.

Confesiones de una compradora compulsiva. Tal com estem em va frapar el títul de l'estrena cinematogràfica. Com que sóc una mica conspiranoic, i sabent que Hollywood és també ideologia, no vaig trigar gaire a malpensar. Efectivament, es tracta d'una fàbula moral on convida a "replantearse lo que es realmente importante en la vida". O sigui que malgrat missatges optimistes, o molt m'equivoco o donen la festa consumista per acabada i ens hi preparen.

Ve poca gent a Mollet -i vénen de cop- i calia aprofitar-ho: Gregorio Luri, Josep M. Espinàs i Xavier Roig a l'Illa llibres -gràcies Carles-. Què podem dir de l'Espinàs? Molt! se'n podria dir. Per exemple, m'he adonat que malgrat m'hagin resultat agradosos els "llibres a peu" -transpuen una serenitat i placidesa que ens convé- potser hauriem de relativitzar la seva alçada literària. Reconeguem que el què fa és l'ou de Colom: descriure exactament el que veu: el gat que passa o la taujaneria de l'avi del carrer -éste es el rey de los gandules-, amb fina observació, això sí -sempre hi ha què observar?- No li hem de negar que ha creat un estil. Xavier Roig és una d'aquelles persones que parlen i promouen el tan escàs sentit comú -amb rigor, dades i coneixement- en l'esdevenir social.

Ja té nassos que un dels pensadors catalans més assenyats sigui navarrès. Gregorio Luri, com totes les grans persones -crec no equivocar-me-, és de tracte molt senzill, com vaig comprobar al parlar-hi. El coneixia pel seu blog de caire filosòfic -El café de Ocata-, i ell va dir que se'n recordava de la meva participació. Coincidíem fa quatre dies Enric Vila i jo que el pensament i la veritat han de servir a bé comú, per tant el que li diria és que pensés que estem en uns temps on són més necessàries més aportacions de tots els intel.lectuals assenyats, sobre els problemes tangibles. Hi hauria de manifestar-se més. Si hi entreu veureu la seva preparació, i la d'algun comentarista, que sovint acomplexen els llecs en filosofia com jo. El llibre que presentava és una visió crítica de l'ensenyament, tema que no m'afecta i veig de lluny, però molt convenient. I per una d'aquelles Casualitats, l'anterior és diu El Criteri perdut! Buscant criteri a Google hi estem plegats!