30 de desembre del 2008

Una mè i un bombó

Un dia d'aquests vaig dir al nano petit que busqués alguna peli que tingués baixada -un dels pocs dies que podem compartir visionat-; i que fos lleugera. Ens va posar No es país para viejos (!) del Bardem. Al final el psicòpata, el dolent, s'escapa, després de carregar-se mig repartiment i el "bo" la casca, després de passar-se tota la peli esquivant el psicokiller. Artesanalment ben feta, però res més. Cap ensenyament moral, cap humanitat i força sang. Explico el final per a què ningú la vegi :) I te aquells finals sobtats que et deixen amb la camisa aixecada.

El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.

Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.

Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.

Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.

23 de desembre del 2008

El llop a Nadal

Algú ho trobarà carrincló -però és Nadal, que caram!-.

És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.


POEMA DE NADAL (fragment)

I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:

"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)


La meva nadala


Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó

Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!

16 de desembre del 2008

Gangues i troballes

Per si algú té curiositat per les troballes a la Biblio per la Marató : Records de Pompeu Fabra escrit per la filla. Cuentos inverosímiles de Lopez Rubio "como fetiches mágicos". De la col.lecció vull saber: L'utilitarisme, de Ralco; La Literatura, que parla del món editorial i la creació, -com tothom tinc projectes-; Les notícies a la televisió: com i per què diuen les coses a la tele; el llibre aquell de que les dones no saben llegir els mapes ni els homes escolten, que resumiria el seu interés en una cosa certa que escriuen: "resulta sorprenent que al segle XXI no expliquin a les escoles les diferències entre homes i dones". És obvi que això evitaria el trencament de moltes famílies. I dues revistes que parlen de l'Àrtic. Crec que la meva aportació econòmica va ser justa.

El Quadern d'evocacions hom feia esment de l'interés dels alumnes per les societats secretes. Dels maçons sé el mateix que tothom: res. Uns et diuen que treballen per la humanitat, però no com. Franco diu que són el diable, però tampoc per què. Agafí un llibre que en parlava, però sorpresa: era d'un recent rebotat i perseguit, que n'explica molts misteris i el procés per a ser macó. Ara és catòlic.

Gangues i momes: aprofito per promoure el Mercadet del primer diumenge. Al de Decembre hi vaig trobar: el voluminós llibre d'Edmón Vallès amb infinitat de grans fotografies d'època fins el 1931 a Catalunya: 1 euro. Biografia de Luter i una joia que empaitava fa temps: Catálogo de necedades que los europeos se aplican mutuamente: 1 euro els dos. Bob Marley i Carpenters Anthology: 1 euro els dos (en cassete, és clar. El so, perfecte.) DVD Il pianista sull oceano. 2 euros. Recordo la multiusos -nova- comprada per 7 euros i que en val més de 70. Crisi? Doncs apa, ja ho sabeu.

Reconec que no entenc perquè una majoria passa d'aquests mercadets. Jo crec que és complex de "nuevos ricos". Si algú ho explica, li agrairem.

n.b. Vits! fa una mica de cosa que el meu fos l'últim comentari a l'home que mira, abans de plegar. Ah, m'ha semblat que Ralco desperta controvèrsia i admiració a l'hora. Amb mí ha estat una persona molt amable, amb la que fins i tot hem mantingut algun correu, tot i que òbviament no coincideixo en tot el que diu. Si algú vol donar-nos la seva valoració, ara que no es pot fer allà, endavant.

4 de desembre del 2008

Prediccions, pronòstics i cagabandúrries meves curioses

Com a remenador de papers vells sovint trobo i llegeixo amb fruició previsions fetes dècades abans que arribés el segle XXI, on "profetes" i científics pronosticava una societat dosmilista amb una sèrie de disbarats i "adelantos" que llavors causaven admiració entre els crèduls, però ara fan riure. No van encertar quasi res. I és que una regla important de la prospectiva -parlo com si en fos un llicenciat- és no fer volar massa coloms.

Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.

PRONÒSTICS ENCERTATS


- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.

- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.

- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.

- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.

- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.

- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.


- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.

Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.

Afegitó


- Quasi  de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat"   Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.

Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3:  La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.

1 de desembre del 2008

Sí, Obama és esquerrà

L'Albert em retreia amb totíssima la raó el meu pessimisme. Us deixo aquesta gracieta, real.

Em vaig equivocar quan contradeia, sobretots a homes d'esquerra - jo prefereixo les idees a la ideologia- quan qualificaven Obama d'esquerrà. Efectivament, Obama escriu amb l'esquerra. El que potser no sabien és que Mc Cain també.

M'estranya que no s'hagi fet esment a aquesta dada.

Afegitó als posts anteriors. La bogeria continua.

Reblant el que hi deia, el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat a la necessitat de promoure el consum -de béns innecessaris, és clar-, amb proclames de molts governs en aquest sentit. Per la tarda, en un documental, han basat el benestar de Noruega en la seva capacitat d'estalvi. Els islandesos han fet tot el contrari, fins que s'ha acabat la festa. No cal afegir res més.