17 de novembre de 2008

Una pregunta incòmoda -la primera- i defensa de l'autarquia

La situació econòmica actual és fruit del consum desaforat, del poc estalvi. Per a resoldre-la, tots els governants, per unanimitat absoluta han dit que la solució passa per a retornar al consum i la despesa alegre, pel què adoptaran t les mesures que calgui. Mesures i doctrina que són exactament les mateixes que ens ha portat a aquest atzucac. Seran animals? (Cada vegada són més les veus, fins i tots a les esferes de poder que reconeixen que no hi ha una idea clara del què cal fer.)

Diuen que és un drama que no es venguin cotxes. Diuen que per anar bé s'haurien de vendre més cotxes. Seran animals?

Pregunta: Quin problema representa que la gent agafi el transport públic? No estarien més bé les ciutats sense tants cotxes? És un problema problema -REAL- que no es venguin cotxes? Tothom raona així: si no es fabriquen cotxes hi hauran molts aturats. Aquesta resposta indica la monumental indigència intel.lectual que ens envolta, i si no intel.lectual, matemàtica. Perquè en el fons és qüestió d'agafar llapis i una calculadora. Responent correctament a aquesta pregunta segur que ens en sortiríem. Ben mirat la pregunta es respon sola. Però ni així. Dedica-li el temps que calgui, amic lector a resoldre aquest sofisma. Si et costa, substitueix fàbriques de cotxes per fàbriques d'armes. És millor però si la resposta hom la troba ell mateix.

Predicció

Els conceptes claus per encarar el futur són austeritat general, unida al temps lliure pel desemvolupament person. Óbviament, reducció de tants sous escandalosos i despesa pública inútil. L'altre concepte -arraconat i "ranci"- és: autarquia, de bon grat o per força -pronostico-. M'en vaig adonar el dia que vaig somiar que desballestaven les màquines de la Pelleria de Mollet-tancada al cap de cent anys-. No correm massa a llençar-les. Això tampoc s'entén? Ah, per si algú ja ni recorda que és la autarquia: és menjar tomàquets de la comarca en lloc de polonesos o holandesos, com ara. La darrera mesura que proposo és: treballar menys, treballar tothom. A no ser que els treballadors fixos es conformin a deixar cada vegada més part del sou en pagar aturats i ajudes diverses. Benentés, és millor adoptar ara aquestes mesures de bon grat que més endavant per força.

Els grans teoremes -també en matemàtiques- són els més senzills.

Amb l'afegitó que vaig "afegir", la resposta ja és més o menys donada.

1 de novembre de 2008

Tocar els badalls. Insult a la intel.ligència

Que el rellotge del campanar toqui 28 cops de campana cada dia a les dotze de la nit, i intentar justificar-ho, és un insult a la intel.ligència i un atemptat.

L'article va aparèixer una mica escurçat, aquesta és l'extended version. Tot i que de les campanes en podria escriure fins l'alçada d'un campanar.

Publicat a Contrapunt el 2008

La Montserrat Tura amb la seva apologia als tocs de campana a dojo ha tocat un tema molt sensible per a molts. Ho fa amb una bonica prosa i des de la poesia -des de la racionalitat seria impossible-. Tot i que -cordialment- hi discrepo, fins hi estaria d'acord si la freqüencia campanil fos assenyada. Ella mateixa reconeix que han perdut tota funcionalitat -això que sempre són puntuals...- . És possible que qui baixi al centre li agradi sentir-les uns moments, o qui hi visqui lluny aprecïi el seu bronzit ja difuminat, però és diferent per a qui ha de sentir els excesos decibel.lics tot el dia.- Quan hom comença a agafar el son; per a gent de son lleuger, migranyosa, no hipoacúsica, sensible al soroll; quan hom torna a agafar el son després de ser despertada i el perd definitivament amb el "toc de repetició", les campanes constitueixen una refinada tortura. Jo abans les sentia de prop, i tocaven tota la nit: 528 "campanassos" diaris!

Dues paradoxes chestertonianes: Els veïns que les defensen es posen en evidència dient: Jo? ni les sento. En canvi, les persones a qui no agraden les senten totes. Llavors? El disgust de no sentir quarts ni repeticions és incomparablement menys greu que la minva de la qualitat de vida i son dels afectats. Hi han diversos graus de sensibilitat al soroll, és clar, però com en l'urbanisme sempre ha de prevaldre els interessos dels més perjudicats o febles: un capellà de Mollet digué en una ocasió que a ell no li molestava dormir amb les campanes a sobre. Temps després sabèrem que durant una Encesa del campanar -traques i trons- estava dormint com un angelet a sota mateix. Crec assenyat acabar amb les repeticions horàries i que s'adecuïn els tocs a la normativa municipal horària de sorolls . A qui no l'hagi convençut que es pregunti si li agradaria veure una pel.licula, escoltar un concert, etc. amb campanes cada 15 minuts, o si a l'anar d'hotel o camping ho preferiria amb campanar al costat, etc. Ah, que el campanar hi fos abans no és la qüestió.

La predicció

El que aquí podríem incloure a les meves profecies es al fet que quan vivia a la vora del campanar havia demanat al senyor rector que li semblava treure les campanes per la nit. L'Ajuntament li va dir que no. Es veu que hi hagué més gent que ho demanà i es va comprobar que a quasi tots els pobles les havien tret. Al final es va fer, i es farà arreu.

També és quelcom misteriós que dies després de sortir publicat l'escrit, les campanes s'han tornat boges -ja li contradeia a la Montserrat Tura la puntualitat que els hi atorgava-. Cada dos quarts toquen 10 o 12 camapandes! És talment com si l'escrit hagués concentrat les energies de molta gent i haguessin destarotat el rellotge.