2 de novembre de 2007

POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol I



Això és un petit viatge -take it easy- pels meus avatars que segur que ni els més propers coneixen del tot. La primera vegada que aparegué el meu nom a un diari fou pels 14 anys, a la dècada de 1960, en una secció lingüistica del Correo Catalàn on es discutia sobre els diversos sentits del mot cap, per la qual cosa em van enviar 300 pessetes, de l'època! Després vaig començar desfogant la ploma enviant cartes als directors, col.laboracions al club CCC i alguna revista. Moment important va ser quan vàrem endegar l'Associació Cultural Set Plomes, quasi a l'hora que l'Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca. Després ja foren els articles a diferents mitjans i col.laboracions a publicacions d'entitats culturals. I espero no acabar aquí.


De les coses que m'han publicat el que més il.lusió i sorpresa em va causar va ser quan, el 1981, la revista de distribució peninsular Sal y Pimienta -la més intel.ligent que s'ha fet mai sobre espectacle i societat tot i els seus sarcasmes excessius- em va publicar unes humorades en una secció fixa -que sempre redactaven ells- per les que em van dissenyar un fons il.lustrat . Jo vaig enviar-ho nomes com un exercici d'humor.

Les circumstàncies han portat a que no m'hagi mogut pels llocs adients en els moments adients per a convertir la dèria d'escriure en quelcom més seriós i constant.


EL COL.LECCIONISTA

Tots els col.leccionismes són interessants per moltes raons, però el meu preferit és el de paper antic. Remenar papers vells m'ha permès tenir una visió més ampla de l'home i la societat, i m'ha fet aprendre moltes coses. La gent ens classifica de gent rara, quan no coses pitjor. Per tant, que jo practiqui aquesta activitat és una raó més que justifica el títol del blog. Ara bé, quan alguna entitat,organisme, etc. necessita material per una exposició, llibre, etc.
nosaltres sóm els primers a qui venen a buscar!


ARTICLES A LA PREMSA


Aquí hi trobareu escrits ingenus, excedits, suposo que algún de patètic o fins i tot de brillants. Espero hi trobeu alguna informació útil; reflexions inèdites, una mica d'enginy, etc. Sinó és a la primera no defalliu, ja que llegir un eclèctic no és fàcil ni habitual. Llegint d'articles antics el lector veurà que no anava tant desencaminat. Si una virtut tinc és que només em pronuncio després d'haver reflexionat molt sobre una qüestio, i ho faig malgrat em trobi en minoria o sol.
Ans el contrari, el que em motiva més a escriure és dir el que no diuen els altres.

LA FÓRMULA LITERÀRIA IDEAL

Els quatre ingredients que considero necessaris per escriure són: la procura del bé comú ; la fugida del tòpic i la superficialitat; la informaciò; i l' enginy i humor possible, que és el més difícil. Amb això una lectura amena i útil estaria garantida. Reeixits o no aquests són els objectius.

De què serveix escriure -predicant-?

A vegades surt el dubte de la utilitat del que escrius. És impossible saber la manera en que afectarà el pensament de cada lector. Crec però, que encara que no és pugui "canviar el món amb una canço", els arguments sòlids acaben fent forat. Potser hom no podrà canviar massa coses importants i generals, però segur que en el pla individual, sempre, i poc o molt, aportes alguna cosa, posses en dubte o canvies percepcions.


POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol II


ARTICLES
DES DEL RELATIVISME ABSOLUTISTA


El que escriu no pot fer-ho des del convenciment de posseir la veritat absoluta, però tampoc des del relativisme. La meva conclussió és: l'única veritat absoluta és que hi han algunes coses, veritats a que l'home a -o havia- arribat en el temps que no s'haurien de relativitzar. O dit així: tot és relatiu menys el grapadet de veritats "absolutes" que té cadascú. Tothom té el seu, fins i tot els relativistes . Davant la impossibilitat de saber què és la veritat absoluta trobo que això n'és la major aproximació a què podem arribar. No n'hi ha més.

Manifesto les meves -un escriptor ho hauria de deixar clar sempre- ; els motors que em fan moure i els fonaments que em sostenen.

-El desig d'una societat en harmonia amb la natura.

-Els valors de la nostra tradició cristiana, com a eina d'enaltiment espiritual, transcendència, però també d' harmonia i cohessió socia
l. Tradició que no ha d'estar renyida amb el
progressisme, però entès només com a necessària obertura d'esperit per a no frenar els progressos materials o canvis de costums, al servei del benestar i desemvolupament del ser humà.

-La defensa del sentit -assenyat- de pertanyença -casual, ja ho sabem- al país.
Defensar la llengua i cultura pròpies és defensar també el nostre jo personal. Encara que amb influències alienes tots sóm fills d'un país i fins nova ordre cada país és cada país. La irrupció la multicultipluridiversitat no ha d'estar-hi renyit.

-La recerca d'allò que hom no aconseguirà mai: la veritat, porta que porta a fer les coses de manera assenyada. Ni més ni menys.

-La recera de la bellesa, misteri encara indesxifrat
. La bellesa, a vegades és un gust personal i sovint compartit. Hi ha la bellesa absoluta? Pot semblar la cosa, la veritat més relativa del món, però tot hi això és la que l'home sensible més ha perseguit.

Més o menys d'això aniran els articles que penjaré. Actuals, "clàssics", making-off, "censurats". Per els nous i llunyans lectors i pels re-lectors propers.


DE MOLLET CAP AL MÓN


Els articles sobre temes molletans són retrats -que algú havia de fer- de la nostra vila en un moment especial: a les darreries del segle XX es liquida pràcticament les restes del Mollet mil.lenari per donar pas a un altra cosa, que ja veurem que serà, i que em desperta un entusiasme perfectament descriptible.

Algú n'havia de deixar constància , record o plany, més o menys literari : al 2005 després de mil.lenis la desaparició de l'últim camp de blat i es feu l'última sega de Mollet; la d'en Jaume Mayoles -el primer molletà que grabà un disc-; a l'última dècada del segle XX també desaparegué el Bar Regino -desastre molletà encara no valorat prou- el centre neuràlgic de la vila i quelcom més. Hi posaren un magatzem de diners. També en aquest tombant de segle aterraren el núcli de molletanisme que fou l'edifici de la Pau, etc.

També efemèrides i actes que ens han emocionat; a promoure, etc. Cadascú canti els seus, no faig cròniques. No he escrit res de l'esdeveniment més important de Mollet -Jocs 92-. De fet -a part del pas de la flama- ni es va notar. Com el 1993, que ens visitaren els Reis d'Espanya amb motiu del Mil.lenari. Actes multitudinaris i protocolaris que no em motiven massa i que són abastament coberts per la premsa.

Històries petites -però no per a nosaltres- d'un poble esdevingut ciutat -dormitori-. Malgrat la globalització diuen que el futur de la informació està en allò més proper.



Capítol III

VALLESANISME. VALORS

El desinterés i la manca de curiositat, de mèmoria respectuosa, cap els que ens envolta, es va fer palès al centenari de la mort -el 2001- de
Francesc de Paula Maspons i Labrós, de Bigues, pare del vallesanisme. Només dos modestos articles meus en van fer esment.

Potser per pertanyença de nissaga a aquesta terra vallesana, no puc deixar d'alçar també la veu -testimonial i en el desert- denunciant i reflexionant sobre totes les malvestats que s'estan perpetrant en aquest que s'anomenà "jardí d'eterna hermosura".

Com es pot callar -i es calla tant- davant la desaparició de llocs com aquell paradís anomenat Torre Moreneta per a transformar-lo en un lloc pudent i sorollós com és el Circuit de Fórmula I. Ui què he escrit! És normal que qui ha crescut amb la modernitat i ha vist sempre la comarca i el país tal com és, potser fins i tot li agrada, però és segur que no pot entendre res, perquè no pot comparar. Altre cosa són els que han vist desaparèixer tanta bellesa tot callant, o aplaudint. La destrucció que comporta la construcció i el progrés és tan massiva i veloç que ja ens ha abassegat.

Als qui agradin les casualitats, predestinacions o fets providencials els recordarè que sóc homònim del pare del vallesanisme -Maspons i Labrós- tot i que no està establert que siguem de la mateixa branca. D'altra banda he viscut els anys en que em feu adult a la casa pairal d'en
Vicenç Plantada -pare del molletanisme- Ambdós es professaven una amistat i admiració molt gran. Homes nobles, assenyats, curiosos i treballadors pel bé comú. Al que tots hauriem d'aspirar.

Les meves claus per anar entenén el món, informació per assolir-ho; la reflexió inèdita -compartida-, amanit amb la gràcia i enginy de què sigui capaç, és el que trobareu aquí.